Més adéus

M’entero, d’una tacada, del traspàs de Francisco González Ledesma, i de què el seu fill és el periodista Enric González.

Dues plomes que he admirat com a periodistes però que no he tastat prou com a escriptors, i dues persones que m’han agradat sempre que els han fet alguna entrevista. D’aquells que, sense pretendre-ho, desmitifiquen i revaloritzen la figura de l’intel·lectual, i donen prestigi a l’Espanyol.

El País, on va treballar molts anys el fill, ha publicat un article prou bo sobre el pare, però la millor elegia de González Ledesma la va signar abans d’hora l’Enric. Llegint-la, m’entero que el pare literari de l’inspector Méndez també va ser un dels personatges reals de El invierno del dibujante de Paco Roca.

Molt donar-me-les de culte i resulta que no m’entero de res.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Regal de Reis: Lectures

De regal de Reis, lectures. Coses què m’ha agradat llegir, no necessàriament actuals, i què he anat recopilant durant els darrers temps.

Perquè els bons reportatges o entrevistes no caduquen, són com el vi. I el temps dóna perspectiva.

Teniu per remenar, escollir i pensar.

Salut i sort,
Ivan.

Mandra de pensar

L’amic Alfred ha esmentat a Facebook un tema interessant. Potser recordeu la notícia aquella de l’adolescent què presumptament havia guanyat una fortuna invertint a borsa a les estones lliures a l’institut.

Igual que La Vanguardia, un munt de diaris van citar l’article de New York Magazine que ho va explicar. El País, per exemple. Però resulta que no era veritat. Ho expliquen, també per exemple, els d’Expansión.

Deia l’Alfred que

Ahir vaig llegir que aquesta historia era falsa. Avui, la versió falsa, que signa en Peirón, ocupa mitja pàgina a La Vanguardia. Funcionem, potser no en queda una altra, a base de copiar i refregir. I d’altra banda, si tot el que és fals, o quasi fals, s’haguès de caure de les pàgines, quedarien les ofertes d’olles i ganivets de cuina i poca cosa més. I amb això no vull menysprear els bons articles, que n’hi ha. Com els d’en Poch, a LV.

De petit tenia un respecte reverencial per la professió de periodista. Després ho vaig deixar còrrer pensant que la informàtica oferia més possibilitats, no només econòmiques, de realització. I ara estic veient que enmig d’una profunda crisi de model de negoci i quan la demanda d’informació de qualitat és màxima, el promig de la qualitat ha caigut en picat.

Però al darrera d’aquest error hi ha més. Hi ha la recerca de mites molt estimats en temps de crisi: els miracles laics, la loteria merescuda del geni, l’exemple a seguir. En temps de crisi hi ha un munt de gurús que es guanyen diners anunciant la bona nova del secret de l’èxit, quan precisament el que ens caracteritza és el neguit de la desorientació i no saber ni què volem, ni què hauriem de voler, ni molt menys què caram és l’èxit.

Hi ha un mal molt extés avui dia i què fa molt de mal: la mandra intel·lectual. Quan la pressa entra per la porta, l’anàlisi crítica salta per la finestra. L’Alfred ha compartit un altre exemple, també de La Vanguardia i en context científic, què dibuixa molt clarament l’esforç què cal emprar a l’explicar realitats complexes.

Salut i sort,
Ivan.

Bon viatge, Senyor Barril

Dissabte em vaig endur un gran disgust amb la notícia del traspàs del Joan Barril.

Foto del Joan Barril a la Gran Enciclopèdia Catalana

No recordo quan el vaig descobrir però si de la gran alegria de poder-lo escoltar gràcies a la independència. La meva, és clar. Els pisets de solter tenen més avantatges a banda del que tothom parla, i un és el de poder escollir l’emisora que vols escoltar. I El Cafè de la República va esdevenir el meu restaurant virtual on sopar o el lloc on fer el te de després.

I els meus vespres, i els de molts altres, van gaudir de la serenor i l’elegància d’un Senyor que es negava a participar del soroll, el sensacionalisme, el continu intercanvi de declaracions buides de contingut i les tècniques innovadores de captar més audiència. El valor de la paraula, la pausada reflexió i un cert distanciament amb l’actualitat, què haurien de ser el mantra del millor periodisme, en el programa de ràdio del Barril esdevenien un oasi que permetia pensar tranquilament en com encarariem l’endemà.

Aquest distànciament, tendre, ple de comprensió amb les misèries dels humans que protagonitzen les notícies, amb un humor molt discret que no arribava a la ironia, el va mantenir en els seus articles a El Periódico. Recordo especialment el goig que em va fer la lectura d’un sobre la condició de pare, tema al que va dedicar algun dels seus llibres.

El darrer cop que vaig baixar-me un podcast de la República va ser per escoltar una entrevista al Jordi Tardà, però en Joan Barril ja era molt malalt i no hi va participar. I a partir d’ara ja només podrem enyorar-lo.

Bon viatge  Senyor Barril,
Ivan.