Brexit

Quan El Regne Unit va sol·licitar l’entrada a l’aleshores Mercat Comú, el General De Gaulle s’hi va oposar tant com va poder, argumentant que l’únic que farien seria tocar els pebrots. Al cap de quaranta anys, abandonen el vaixell gràcies a un referèndum convocat per un Primer Ministre que no volia marxar-hi, i després d’haver aconseguit un bon nombre de privilegis, que diria la Susana, especialment arrel d’aquell “I want my money back” que va bramar la Thatcher.

El Brexit no s’entén sense la personalitat de David Cameron, capaç de convocar dos referèndums per a votar-hi en contra, sense cap guany evident a priori pel país, i només com a manera d’enfortir-se políticament davant dels labour i dins del seu propi partit. La primera vegada li va sortir bé pels pèls; la segona, l’aposta ha acabat amb la seva carrera política.

Però tampoc s’entén sense la immensa confusió ideològica que pateix tot el món occidental, i vulguin que no el Regne Unit hi pertany, i que està afavorint els partits d’ultra-dreta i les opcions més crítiques, serioses o no, amb la política institucionalitzada durant les darreres décades. Que el Regne Unit abandoni la Unió Europea, ja en parlarem; però que la xenofòbia i els discursos des dels dallonses i no des del raciocini hagin guanyat, això si que és molt preocupant.

El Brexit serà a partir d’ara un procés gradual que pot trigar entre dos i set anys. Temps durant el qual fins i tot es podria portar a termini un altre referèndum… Però al cap del qual, en qualsevol cas, les conseqüències immediates sobre la majoria de la població no seran tan espectaculars. Tingueu en compte que els britànics ni tenen l’euro ni pertanyen a l’espai Schengen. I temes com la mobilitat de capitals i treballadors, les beques Erasmus, les xarxes de recerca intereuropees, etc., es poden mantenir mitjançant tractats bilaterals, de la mateixa manera que ho fan Noruega o Suïssa.

Si que és cert que aquests tractats s’hauran de negociar i que alguna cosa li tocarà pagar als britànics, però no serà pas de la mida de Gibraltar. Entre d’altres coses perquè el gran pilar de la cooperació europea és compartit amb els EUA i Canadà: l’OTAN. I aquí si que poca broma. Londres, això si, deixa de tenir mà en la configuració de la política de la Unió. El Foreign Office ho patirà més que el carrer. Juntament amb les empreses globals a les que interessava la combinació de la legislació britànica i el marc Unió Europea.

A Suïssa també van guanyar un altre referèndum la xenofòbia i la imposició d’un control a la immigració des de la UE. I la UE va contestar que cap problema, però que tots aquells temes dels tractats bilaterals que he esmentat abans caldrà renegociar-els, que tot va junt en el mateix paquet. I des d’aleshores el govern no deixa de buscar maneres legals d’obeïr el manament democràtic del seu poble, i alhora defensar els interessos d’aquest mateix poble, que necessita la cooperació amb Europa. Sospito que compartiran molta experiència a partir d’ara amb Downing Street.

Un tema que si serà important i que veig que no se’n parla és la ingent quantitat de regulació professional que aprova el Parlament Europeu cada any. Els diaris només en parlen quan afecta l’etiquetatge de l’oli d’oliva als restaurants, però estic parlant de normes de seguretat laboral, de normatives de consum, d’estàndars industrials, etc. Coses que no veus ni palpes directament però que al final del dia convius amb elles i t’afecten directíssimament. I vénen de Brussel·les. Ara els britànics tenen l’opció de derogar les que els molestin, i afrontar les conseqüències. Made in Europe és quelcom més que una etiqueta.

A la pell de brau, les reaccions dels polítics espanyols les he trobades de vergonya aliena. “Les decisions importants no les pot votar la gent del carrer” han escopit alguns candidats que reclamen que la gent els voti demà diumenge. El fet que el debat polític estigui a nivells infrahumans es déu només al menysteniment que li han tingut al poble tant la classe política com el periodisme.

La democràcia, si, té un greu problema: el vot d’un poca-solta, el d’un imbècil, i el d’un gandul, valen el mateix que el d’un eminent catedràtic, un metge sacrificat, o una estrella de la televisió. Mal exemple, però vull dir que ens iguala a tots. Què és precisament la gràcia de la democràcia, teòricament. Si algú creu que els cretins no haurien de votar, la solució és ben senzilla: eliminar-los, tant com poguem. I això es fa amb educació i amb informació. Amb una educació pública, per a tothom, de qualitat, i amb uns mitjans d’informació independents, de qualitat, i útils a la societat.

Els partits polítics espanyols porten anys anant en la direcció contrària. I la premsa, tant la política com l’esportiva, ja no sabem si és més groga que rosa o a l’inrevés.

Això si: Eurovision, ni tocar-la.

Salut i sort,
Ivan.

Advertisements

7 thoughts on “Brexit

  1. Trobo a faltar algunes consideracions sobre l’altra part de la realitat europea. La seva immensa arrogància i el seu menyspreu, tant posat en evidència arran de la crisi dels refugiats i de la crisi econòmica als països meridionals, per exemple. Crec que algun paper hi té això a veure amb la manca d’entusiasme dels seus teòrics beneficiaris.

  2. Sento la teva música llunyana: l’ethos del poble britànic (sempre especial i raret), el perfil de personalitat d’un dirigent, la confusió ideològica (no saben què els convé) i, per rematar-ho, la xenofòbia. És a dir, estan bojos aquests britànics, que diria l’Astèrix, i les raons o l’autocrítica les deixarem per un altre article, que ara no venen al cas.

    No acostumo a combregar amb el Roger Senserrich però ara sí. El que passa al Regne Unit no només passa allí i va de que amb la globalització n’hi ha uns que guanyen i d’altres que perden i als qui perden no els agrada perdre-hi.

    1. Doncs francament amic meu, trobo que aquest cop no has escoltat prou bé la cançó.

      Perquè no he pas escrit res sobre l’ethos del poble britànic. Si he parlat (poquet, i he citat la gloriosa Si, Ministre) sobre la seva tradicional política exterior, sempre molt més propera a les altres ex-colònies on manen els hereus blancs i cristians (EUA, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda) que no pas als seus veïns geogràfics de tota la vida.

      L’euroescepticisme té una llarga tradició a la política britànica. Ho he provat d’il·lustrar amb la menció a la Thatcher. I ho pots comprovar examinant els corrents d’opinió dels partits a l’oposició al parlament britànic. I també, dels corrents opositors del partit governant. És un corrent que comparteixen amb els seus cosins nordamericans; allà se’n diuen aïllacionistes. De Gaulle, que coneixia bé les elits polítiques de Londres des de la Segona Guerra Mundial, tenia molt clar que el seu interès era solament pertànyer a un club comercial d’eliminació d’arancels. I és el que han estat fent aquests 40 anys.

      Podia, és cert, haver-me allargat més parlant del que explicava el Paul Preston o citant algunes entrevistes molt significatives de l’ambient polític al carrer. Si realment la motivació del vot leave ha estat la immigració, trobo que si s’han equivocat.

      En canvi, els que hagin votat a favor de marxar d’una estructura política que creuen que no els aporta res de bo, o no prou bo, puc entendre-ho. Però posar-me ara a analitzar la crisi europea, a mi que m’allargo que fa goig, m’ocuparia mínim set-centes paraules.

      L’article té més de vuit-centes paraules. Per un bloc, trobo que ja és prou. I tant el tema europeu com el de la globalització trobo que donen per a sengles articles (què dic articles! i llibres i tot!) propis.

      Quines altres raons que poden portar els britànics a rebutjar europa? El rebuig a les curses de braus, a menjar cargols com els francesos, als alemanys que munten guerres mundials, o a tots els europeus que no els deixen guanyar cap campionat important de futbol des de fa un munt d’anys. Això és broma, òbviament.

      Salut i sort.

      1. Pots, si vols, agafar el rabe per les fulles però has fet un post sobre l’especificitat britànica que tot ho explica i ara, en aquesta resposta, hi tornes amb més del mateix. És clar que he sentit bé la música!

        Dic, i crec que s’entén prou, que el resultat s’explica per les mateixes raons que s’expliquen altres resultats als Estats Units. I a França, Holanda, Àustria, Suècia i a tants d’altres llocs. I que, en aquest sentit, l’especificitat britànica no és pertinent. Explica que siguin els primers a marxar de la UE, perquè els ha estat més fàcil trobar un segment d’elits que els permetés fer-se sentir. Però poca cosa més. El què és el que has pogut sentir en boca d’Angela Merkel avui: la gent ha de percebre que pertànyer a la UE li suposa avantatges, que no la perjudica. És a dir, que ara a segons qui no li ho sembla. Qui sóc jo per dir que frau Merkel va malfixada?

        I és que resulta que els qui s’hi han posat de cul són els els perjudicats per la globalització. Els pringats. Els qui no tenen estudis. Els qui no viatgen. Els més aviat empobrits. Els qui creuen que competeixen amb els polonesos pel lloc de treball. Els chavs. Mira’t quins són els barris on el Front Nacional s’ha fet fort i després m’expliques això de l’especificat britànica.

  3. ¿Las personas votan por su interes personal o por lo que creen mejor para la comunidad aunque eso vaya en contra de ellos? ¿ El votante es egoísta? El voto suele varíar, ¿prima más la gestión que la ideología? ¿Hay estudios sobre eso?

    1. Qüestions molt interessants!
      En el meu cas particular, voto pel que crec que és millor per la comunitat (no m’he trobat encara en el cas que fos contradictori amb el meu particular); sóc molt egoïsta; crec que no podria votar els d’una ideologia contrària a la meva (que no et sabria definir) perquè valoro que gestionarien de manera contrària als interessos que més valoro.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s