Quan El Regne Unit va sol·licitar l’entrada a l’aleshores Mercat Comú, el General De Gaulle s’hi va oposar tant com va poder, argumentant que l’únic que farien seria tocar els pebrots. Al cap de quaranta anys, abandonen el vaixell gràcies a un referèndum convocat per un Primer Ministre que no volia marxar-hi, i després d’haver aconseguit un bon nombre de privilegis, que diria la Susana, especialment arrel d’aquell “I want my money back” que va bramar la Thatcher.
El Brexit no s’entén sense la personalitat de David Cameron, capaç de convocar dos referèndums per a votar-hi en contra, sense cap guany evident a priori pel país, i només com a manera d’enfortir-se políticament davant dels labour i dins del seu propi partit. La primera vegada li va sortir bé pels pèls; la segona, l’aposta ha acabat amb la seva carrera política.
Però tampoc s’entén sense la immensa confusió ideològica que pateix tot el món occidental, i vulguin que no el Regne Unit hi pertany, i que està afavorint els partits d’ultra-dreta i les opcions més crítiques, serioses o no, amb la política institucionalitzada durant les darreres décades. Que el Regne Unit abandoni la Unió Europea, ja en parlarem; però que la xenofòbia i els discursos des dels dallonses i no des del raciocini hagin guanyat, això si que és molt preocupant.
El Brexit serà a partir d’ara un procés gradual que pot trigar entre dos i set anys. Temps durant el qual fins i tot es podria portar a termini un altre referèndum… Però al cap del qual, en qualsevol cas, les conseqüències immediates sobre la majoria de la població no seran tan espectaculars. Tingueu en compte que els britànics ni tenen l’euro ni pertanyen a l’espai Schengen. I temes com la mobilitat de capitals i treballadors, les beques Erasmus, les xarxes de recerca intereuropees, etc., es poden mantenir mitjançant tractats bilaterals, de la mateixa manera que ho fan Noruega o Suïssa.
Si que és cert que aquests tractats s’hauran de negociar i que alguna cosa li tocarà pagar als britànics, però no serà pas de la mida de Gibraltar. Entre d’altres coses perquè el gran pilar de la cooperació europea és compartit amb els EUA i Canadà: l’OTAN. I aquí si que poca broma. Londres, això si, deixa de tenir mà en la configuració de la política de la Unió. El Foreign Office ho patirà més que el carrer. Juntament amb les empreses globals a les que interessava la combinació de la legislació britànica i el marc Unió Europea.
A Suïssa també van guanyar un altre referèndum la xenofòbia i la imposició d’un control a la immigració des de la UE. I la UE va contestar que cap problema, però que tots aquells temes dels tractats bilaterals que he esmentat abans caldrà renegociar-els, que tot va junt en el mateix paquet. I des d’aleshores el govern no deixa de buscar maneres legals d’obeïr el manament democràtic del seu poble, i alhora defensar els interessos d’aquest mateix poble, que necessita la cooperació amb Europa. Sospito que compartiran molta experiència a partir d’ara amb Downing Street.
Un tema que si serà important i que veig que no se’n parla és la ingent quantitat de regulació professional que aprova el Parlament Europeu cada any. Els diaris només en parlen quan afecta l’etiquetatge de l’oli d’oliva als restaurants, però estic parlant de normes de seguretat laboral, de normatives de consum, d’estàndars industrials, etc. Coses que no veus ni palpes directament però que al final del dia convius amb elles i t’afecten directíssimament. I vénen de Brussel·les. Ara els britànics tenen l’opció de derogar les que els molestin, i afrontar les conseqüències. Made in Europe és quelcom més que una etiqueta.
A la pell de brau, les reaccions dels polítics espanyols les he trobades de vergonya aliena. “Les decisions importants no les pot votar la gent del carrer” han escopit alguns candidats que reclamen que la gent els voti demà diumenge. El fet que el debat polític estigui a nivells infrahumans es déu només al menysteniment que li han tingut al poble tant la classe política com el periodisme.
La democràcia, si, té un greu problema: el vot d’un poca-solta, el d’un imbècil, i el d’un gandul, valen el mateix que el d’un eminent catedràtic, un metge sacrificat, o una estrella de la televisió. Mal exemple, però vull dir que ens iguala a tots. Què és precisament la gràcia de la democràcia, teòricament. Si algú creu que els cretins no haurien de votar, la solució és ben senzilla: eliminar-los, tant com poguem. I això es fa amb educació i amb informació. Amb una educació pública, per a tothom, de qualitat, i amb uns mitjans d’informació independents, de qualitat, i útils a la societat.
Els partits polítics espanyols porten anys anant en la direcció contrària. I la premsa, tant la política com l’esportiva, ja no sabem si és més groga que rosa o a l’inrevés.
Això si: Eurovision, ni tocar-la.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!