Etiqueta: Espanya

CNT. La força obrera de Catalunya

Fa ja uns quants mesos que em vaig llegir un dels darrers estudis que ha publicat en Ferran Aisa sobre l’anarquisme català.

CNT. La força obrera de Catalunya és una crònica de la vida del sindicat anarquista entre el seu naixement i la derrota de la República al final de la Guerra Civil. L’autor s’ha capbussat als arxius sobre l’anarcosindicalisme de fa un segle i ha bolcat els fets i els protagonistes en poc més de tres-centes pàgines que ofereixen una panoràmica del paper que va jugar la CNT a la política i la societat del moment.

CNT. La força obrera de Catalunya no m’ha semblat ni un estudi exhaustiu, ja que no aprofundeix en cap aspecte dels que toca, ni un llibre especialment pensat per a divulgar el pensament i el llegat d’aquells anarcosindicalistes. Per a aconseguir aquesta fita, trobo, li caldria exposar molta més informació de context: ampliar els apunts biogràfics dels protagonistes, i relacionar els actes cenetistes amb els esdeveniments polítics a nivell espanyol, català i europeu d’una manera molt més completa de com ho fa.

I no ho fa perquè el Ferran Aisa ha tractat aquests temes més a fons en altres llibres de la seva extensa bibliografia. És per això que dos moments concrets tan importants com la vaga de la canadenca i els fets de maig del 37 són tractats d’una manera molt superficial. En aquest volum l’autor ha escollit una freda exposició de fets abans que construir un relat més narratiu que abastès l’entorn socio-polític del primer terç del segle XX. Una opció, limitar-se a constatar els fets, honesta i que respecto, però que no ha assolit les meves expectatives, perquè jo esperava que el llibre fos una altra cosa. Qüestió d’expectatives.

Tot i això CNT. La força obrera de Catalunya paga la pena, perquè t’obre la porta a un món i unes persones no prou conegudes i encara no ben valorades. A més, presenta una sèrie d’anécdotes interessants que ofereixen l’oportunitat de valorar les relacions entre diferents actors d’aquella època, totalment impensables en escenaris actuals. Les connexions entre Lluís Companys i Francesc Layret o Salvador Seguí, la visita d’Albert Einstein a la seu del Síndicat Únic, les vides dels germans Ascaso o de Buenaventura Durruti, la col·lectivització entre el juliol del 36 i el maig del 37, etc.

El que no m’ha agradat de CNT. La força obrera de Catalunya és que, en opinió meva, l’autor empra paraules més contundents quan explica el pistolerisme de la patronal i la policia, que quan ho fa dels anarquistes. És cert que també li dedica termes durs, però a l’emprar el punt de vista cenetista (què obviament és el que ha de fer aquesta obra) crec que ha deixat una mica de banda l’equanimitat en l’adjectivació. Qüestió de matisos.

Adient com a primera aproximació a la història de l’anarquisme a Catalunya. Contraindicat per a entendre completament bé una època i un país.

Salut i sort,
Ivan.

Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939). Editorial Base. Barcelona, 2013.

La foto de la portada l’he copiada de la web de la Unión Anarco-Sindicalista.

Lluita ideològica

Pablo Iglesias i Íñigo Errejón asseguts un al costat de l'altre al Congreso de los Diputados, aplaudint.

La lluita ideològica significava obrir portes a la feblesa organitzativa; per tant, tothom volia fer-se amb el control de l’aparell confederal.

Ferran Aisa

Aquesta valoració sobre la CNT, molt probablement precisa, apunta a una de les grans febleses del sistema polític català i espanyol, en la meva opinió.

Abans que res, recordem que la CNT del primer terç del segle XX no només era un sindicat: era un aparell polític de primera magnitud; i de fet, una de les forces polítiques principals tant a Catalunya (on tenia més implantació) com a Espanya (per la seva influència). I de lluny, la millor organitzada.

Espanya, i Catalunya també, són territoris on no hi ha alternança a la direcció dels partits polítics. Els dissidents són marginats. Els escassos retorns de dirigents a primera línia després d’una travessa del desert acostumen a ser conseqüència d’escissions o de canvis de formació. La pluralitat de boca dura fins que arriba el qüestionament al líder suprem. Les designacions digitals, les llistes tancades (i per tant monolítiques) als òrgans de direcció, la promoció dels lleials per davant dels meritoris…, són defectes dels quals podem trobar un munt d’exemples a tots els partits.

I si els encarregats de fer funcionar el sistema democràtic funcionen ells mateixos de manera poc democràtica…

I contesto abans que ningú em recordi l’estructura assembleària d’ERC i la CUP. D’acord que la teoria és molt diferent, però mireu la història recent d’ERC, des de l’aparició d’Àngel Colom fins a la caiguda de Puigcercós, i ja em direu.

I en el cas de la CUP, el cas de la dimissió de la Mireia Boya em resulta especialment inquietant.

Salut i sort, Ivan.

Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939). Editorial Base. Barcelona, 2013. Pàgina 209.

CNT. La força obrera de Catalunya

Aquest darrer mes m’he estat llegint un dels darrers estudis que ha publicat en Ferran Aisa sobre l’anarquisme català.

Portada del llibre 'CNT. La força obrera de Catalunya', del Ferran Aisa.
Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939).
Editorial Base. Barcelona, 2013.

CNT. La força obrera de Catalunya és una crònica de la vida del sindicat anarquista entre el seu naixement i la derrota de la República al final de la Guerra Civil. L’autor s’ha capbussat als arxius sobre l’anarcosindicalisme de fa un segle i ha bolcat els fets i els protagonistes en poc més de tres-centes pàgines que ofereixen una panoràmica del paper que va jugar la CNT a la política i la societat del moment.

CNT. La força obrera de Catalunya no m’ha semblat ni un estudi exhaustiu, ja que no aprofundeix en cap aspecte dels que toca, ni un llibre especialment pensat per a divulgar el pensament i el llegat d’aquells anarcosindicalistes. Per a aconseguir aquesta fita, trobo, li caldria exposar molta més informació de context: ampliar els apunts biogràfics dels protagonistes, i relacionar els actes cenetistes amb els esdeveniments polítics a nivell espanyol, català i europeu d’una manera molt més completa de com ho fa.

Aquí estic jo, pobre aficionat a llegir llibres d’Història, donant lliçons de com hauria d’haver escrit aquest volum a un senyor que n’ha escrit un fotimer d’obres sobre aquest tema… Però és que m’ha semblat que l’autor ha escollit una freda exposició de fets abans que construir un relat més coherent que abastés l’entorn sociopolític del primer terç del segle XX. Una opció honesta i que respecto, però que no ha assolit les meves expectatives.

O sigui, que no és el llibre que jo m’esperava, però que opino que paga la pena, perquè t’obre la porta a un món i unes persones no prou conegudes i encara no ben valorades. A més, presenta una sèrie d’anècdotes interessants que ofereixen l’oportunitat de valorar les relacions entre diferents actors d’aquella època, totalment impensables en escenaris actuals. Les connexions entre Lluís Companys i Francesc Layret o Salvador Seguí, la visita d’Albert Einstein a la seu del Sindicat Únic, les vides dels germans Ascaso o de Buenaventura Durruti, la col·lectivització entre el juliol del 36 i el maig del 37…

A la part que considero menys lluïda de CNT. La força obrera de Catalunya, apunto dos aspectes. El primer, la diferent contundència a l’hora de valorar la violència d’un i d’altre bàndol durant els anys del pistolerisme. Tots tenim el nostre punt de vista, i segurament el meu coincideix amb el del senyor Aisa, però èticament un assassinat o un robatori són igual de terribles independentment dels noms a cada banda de la pistola. L’altre, que dos moments concrets tan importants com la vaga de la canadenca i els fets de maig del 37 són tractats d’una manera molt superficial. És clar que el mateix Aisa ha tractat aquests temes més a fons en altres llibres de la seva extensa bibliografia.

Adient com a primera aproximació a la història de l’anarquisme a Catalunya. Contraindicat per a entendre una època i un país.

Salut i sort,
Ivan.

Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939).
Editorial Base. Barcelona, 2013.

La foto de la portada l’he copiada de la web de la Unión Anarco-Sindicalista.

L’excepció espanyola

L’endemà de les eleccions europees es poden fer moltes lectures i interpretacions. I les que queden per fer, és clar. A mi, el que més m’amoïna és la puixança arreu d’Europa de l’extrema dreta.

Durant molts anys hem escoltat la cançó que a Espanya no hi havia una força política d’ultradreta a Espanya i que sort en teníem. Les eleccions andaluses primer, i les generals després, han silenciat aquest mantra: ha sortit a la llum una marca electoral d’extrema dreta, i els seus votants, com molts dèiem, no van néixer 18 anys i un dia abans de la cita electoral, sinó que hi eren a les bases militants i simpatitzants d’un o dos partits perfectament democràtics.

La lectura que jo faig no és tant dels resultats electorals com dels titulars de premsa. Tothom dóna per assumit que la dreta pactarà sense problemes amb l’extrema dreta, igual que ho han fet abans a Andalusia. I ningú se’n fa creus. A tothom li sembla no només legal, que ho és, sinó també constitucional i assenyat.

Al final, sí que hi ha una excepció espanyola: aquí l’extrema dreta no necessita ser majoritària per a sucar.

Ara la pregunta que queda a l’aire, i que m’agradaria que algun d’aquests reputats analistes polítics contestés, és: si VOX és constitucional (no sóc jo qui ho diu), i la Constitució Espanyola havia d’enterrar el franquisme (és el que s’havia venut), què és el que defensa la Constitució?

Salut i sort,
Ivan.