Duopoli editorial

Amb la recent compra d’Ediciones B per part de Random House Penguin, una filial de Bertelsmann, a la pràctica ja podem parlar de duopoli en el mercat editorial.

Entre la filial del grup Bertelsmann i el Grupo Editorial Planeta, propietari de més segells editorials dels que caben a qualsevol article de Lo Bloc, dominen més del noranta per cent de la distribució editorial del país.

La globalització portarà un munt de coses bones, no ho dubto, però un mercat captiu de molts pocs proveïdors és molt perillós. I si és el mercat del llibre, el perill a llarg termini en quant a dominació cultural i ideològica, evident.

Però tampoc no cal exagerar, que no és que els llibres siguin el principal aliment informatiu ni cultural de la població ara mateix. Molt pitjor seria un duopoli televisiu de facto.  Ai, que potser estic parlant més del compte…

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

L’atemptat d’Atocha

Aquesta setmana ha fet anys de la matança dels advocats laboralistes al carrer Atocha. I com que el número d’anys és rodó, els mitjans de comunicació hi han parat esment.

Alguns textos sobre l’atemptat terrorista:
L’entrada de la Viquipèdia,
Juancho Dumall a El Periódico posa l’atemptat en el context històric de La Transición.
José María Irujo i Joaquín Gil a El País ens expliquen què se n’ha fet dels assassins.
Santiago Tarín des de La Vanguardia dóna la impressió que l’administració de justícia continua volent aclarir completament el cas, quan realment el que es va fer en el seu moment, tapar-ho tot sota els bocs expiatoris, ja no té remei.
Público ha reproduït el text de l’agència EFE sobre l’homenatge que s’ha fet a les víctimes i on ha participat l’actual alcaldesa de Madrid, que de casualitat es va lliurar de l’atac.

Si teniu més temps, dos podcasts recomenables i amb visions complementàries sobre el tema són:
– el de Documentos RNE, que dóna una visió diguem-ne oficial, i
– el d’El abrazo del oso que aporta una mica més d’informació sobre tota la violència política d’aquella època.

Quan es van cumplir els vint-i-cinc anys de l’atemptat El Mundo li va encarregar a Aníbal Malvar que escriguès sobre què s’havia fet dels assassins d’extrema dreta. Hi ha vegades que penso que la Història d’Espanya és un bucle infinit; llegint això penso que potser el temps porta quinze anys aturat.

La Fundación Abogados de Atocha, que a la seva web exhibeix els logos tant de CC.OO. com de la Comunidad de Madrid, manté les seves activitats. Entre elles, aquesta setmana han visitat Sa Majestat el Rei d’Espanya, i l’homenatge que abans esmentava, on el secretari provincial de CC.OO. ha manifestat que
“Los derechos no se heredan, sino que se conquistan y se mantienen con el compromiso y la lucha”

Un tema sobre el que Mario Martín Lucas reflexiona a les pàgines d’El Español, d’una manera tant breu com contundent.

Finalment, hi ha la pel·lícula de Bardem, l’oncle de l’actor.

Salut i sort,
Ivan.

La truita

Ja fa temps que he deixat de tenir ganes d’escriure de política, i encara més sobre el procés. No perquè el tema no ofereixi oportunitats, sinó perquè tinc la sensació d’estar sempre repetint-me, sent pesat.

Però, el procés ha mutat, igual que ho fan els pactes amb la CUP, i ara crec que es pot començar a parlar més aviat de procés de resistència democràtica a la dictadura institucional espanyola amb aparença democràtica. La qüestió ha deixat de ser si un petit territori s’independitza o no d’un país mitjà. És més aviat com la gent d’aquest petit territori es pot lliurar de les institucions polítiques de comportament anti-democràtic d’aquest país.

El de les amenaces d’afusellar l’Artur Mas considerades llibertat d’expressió era de mal gust, però discutible. El dels titellaires, que no tenien res a veure amb el procés, va ser esperpèntic. El dels torturadors, sovint condemnats i sempre absolts, vergonyós. Però el de la truita és per llogar-hi cadires. I tot plegat, per a fugir corrents.

Ara resulta que l’Audiencia Nacional es preocupa per la cuina casolana, quan en parla un càrrec electe en una reunió formal d’un òrgan de govern. No sé si és il·legal parlar de segons què, fer-ho en públic, fer servir metàfores, o no caure-li simpàtic al fatxa de torn. O tot plegat.

Em queda el dubte de la direcció gastronòmica que prendrà la investigació. Si la truita és a la francesa, no hauria problema perquè el tema marxaria sense dir ni adéu. Però per altra banda, què fa un regidor legalment espanyol cuinant un plat que no sigui nuestro, per molt que Europe is Living a Cellebration. O cocido o gazpacho, però això de la cuisine és molt perillós.

Si en canvi la truita és espanyola, segurament haurem de preguntar a les altres setze comunitats autònomes si a Catalunya tenim dret, o no, a coure la patata ben feta i posar-li ceba (per cert, com a mí m’agrada) o si cal deixar mig cru l’interior per afavorir el consens territorial, o si en cas que vingui algú de fora li hem de treure la ceba en el moment de servir. Mentre l’acompanyament sigui amb vi negre, no crec que el senyor Aznar s’hi oposi gaire, però abans d’afagir-hi al costat un parell de llesques de pa amb tomàquet aneu en compte que ningú li hagi dit mai a Felipe González que pensava servir la truita sola, no sigui cosa que ens acusin d’incomplir la paraula donada si al final hi afegim el guarniment.

A tot això, un regidor independentista català processat per una truita espanyola? I això s’ho ha perdut el Bigas Luna? És una llàstima. Els que també s’ho perden són altres que, a l’hora de defensar el seny o el sentido común van molt ràpids en una direcció i en l’altra no es mouen. La democràcia només la saben defensar per a defensar els seus. Per omissió, m’estan dient que jo sóc dels altres.

Per raons gens nacionalistes, ni tant sols nacionals, cada cop veig més clar que si l’independentisme no comet errors gravíssims, la independència serà l’opció política majoritària en relativament poc temps. I llavors ja veurem què passarà.

Salut i sort,
Ivan.

26-J, la ressaca

De manera inexplicable, milions de persones continuen emperrades en no votar el mateix que jo i perseveren en l’equivocació. Conyes a banda, alguns comentaris breus i poc raonats i moltes preguntes obertes.

En sis mesos, no ha passat res significatiu per a la majoria de la població. Però els votants de Ciutadans no han aprovat que el partit estiguès disposat a fer costat Pedro Sánchez. La qüestió és si això apunta cap a una aprovació del lideratge de Rajoy al PP, o només de l’opció política més conservadora.

De la mateixa manera, la negativa de Pablo Iglesias a recolzar el PSOE (els futurs alumnes d’Història tindran un bon embolic de noms amb aquesta frase) per a formar govern crec que li ha costat una bona colla de vots. Un munt d’electors han deixat de considerar Unidos Podemos com una força útil per a canviar de govern. Què han votat? Han votat?

Això, o potser ha hagut un munt de votants que ha opinat que con aquellos no, i el que han rebutjat és l’acord entre Izquierda Unida i Podemos. Però, sense cap dada en la que recolzar-me, intueixo que no va per aquí.

Em fa l’efecte que la gran desviació i entre l’enquesta a peu d’urna i el resultat final reprodueix l’ocultació de vot que ha patit tradicionalment el PP a Catalunya. Que a la gent li faci vergonya el seu vot trobo que diu molt de les direccions dels partits. I a Espanya, això és el que potser li està passant a PP i PSOE.

Cau Mas, la CUP veta els pressupostos, torna a no presentar-se al Congreso, hem sabut part del que fa Fernández-Díaz, presideix Puigdemont, però la foto electoral catalana repeteix a nivell d’escons. Trobo que la gent ha votat ideològicament i que no té gaires dubtes. Caldrà veure les enquestes (seran més fiables?) sobre quins trasvassaments de vots ha hagut, però qui vulgui progressar electoralment haurà de moure fitxa i de manera molt agressiva.

No he trobat la comparació en nombre de vots respecte el desembre, però la diferència de vots a Catalunya entre CDC i el PP és mínima. El PP ha heretat els vots d’Unió? Ha tocat fons Convergència?

I per altra banda, sembla que la caiguda del PSC ha trobat el seu límit. Ara que físicament faran mudança, va bé que sàpiguen quins mobles electorals hauran de traslladar.

I molt pocs, però Ciutadans també ha perdut vots. Un 2% vol dir tècnicament repetir resultats, però la seva tendència ascendent, es trenca?

Els que diuen que això no canviarà mai, que mirin els resultats a Andalusia o Extremadura. Els analistes polítics dels anys 80 o 90 dirien que són del gènere de fantasia.

Tanmateix, què passa al País Valencià i a Ses Illes per a que no hagi alternància? Tenint en compte tot el que ha passat en els darrers anys allà, com ha de ser l’alternativa per a que continuïn guanyant els mateixos!

Quan parlo de política amb suïssos, sempre dic que una de les principals diferències amb Espanya és el diferent significat del verb governar. A Suïssa, vol dir gestionar el dia a dia i liderar la negociació; a Espanya, manar. Opino que les direccions dels diferents partits polítics haurien de començar a visitar els Alps.

Salut i sort,
Ivan.