CNT. La força obrera de Catalunya

Fa ja uns quants mesos que em vaig llegir un dels darrers estudis que ha publicat en Ferran Aisa sobre l’anarquisme català.

CNT. La força obrera de Catalunya és una crònica de la vida del sindicat anarquista entre el seu naixement i la derrota de la República al final de la Guerra Civil. L’autor s’ha capbussat als arxius sobre l’anarcosindicalisme de fa un segle i ha bolcat els fets i els protagonistes en poc més de tres-centes pàgines que ofereixen una panoràmica del paper que va jugar la CNT a la política i la societat del moment.

CNT. La força obrera de Catalunya no m’ha semblat ni un estudi exhaustiu, ja que no aprofundeix en cap aspecte dels que toca, ni un llibre especialment pensat per a divulgar el pensament i el llegat d’aquells anarcosindicalistes. Per a aconseguir aquesta fita, trobo, li caldria exposar molta més informació de context: ampliar els apunts biogràfics dels protagonistes, i relacionar els actes cenetistes amb els esdeveniments polítics a nivell espanyol, català i europeu d’una manera molt més completa de com ho fa.

I no ho fa perquè el Ferran Aisa ha tractat aquests temes més a fons en altres llibres de la seva extensa bibliografia. És per això que dos moments concrets tan importants com la vaga de la canadenca i els fets de maig del 37 són tractats d’una manera molt superficial. En aquest volum l’autor ha escollit una freda exposició de fets abans que construir un relat més narratiu que abastès l’entorn socio-polític del primer terç del segle XX. Una opció, limitar-se a constatar els fets, honesta i que respecto, però que no ha assolit les meves expectatives, perquè jo esperava que el llibre fos una altra cosa. Qüestió d’expectatives.

Tot i això CNT. La força obrera de Catalunya paga la pena, perquè t’obre la porta a un món i unes persones no prou conegudes i encara no ben valorades. A més, presenta una sèrie d’anécdotes interessants que ofereixen l’oportunitat de valorar les relacions entre diferents actors d’aquella època, totalment impensables en escenaris actuals. Les connexions entre Lluís Companys i Francesc Layret o Salvador Seguí, la visita d’Albert Einstein a la seu del Síndicat Únic, les vides dels germans Ascaso o de Buenaventura Durruti, la col·lectivització entre el juliol del 36 i el maig del 37, etc.

El que no m’ha agradat de CNT. La força obrera de Catalunya és que, en opinió meva, l’autor empra paraules més contundents quan explica el pistolerisme de la patronal i la policia, que quan ho fa dels anarquistes. És cert que també li dedica termes durs, però a l’emprar el punt de vista cenetista (què obviament és el que ha de fer aquesta obra) crec que ha deixat una mica de banda l’equanimitat en l’adjectivació. Qüestió de matisos.

Adient com a primera aproximació a la història de l’anarquisme a Catalunya. Contraindicat per a entendre completament bé una època i un país.

Salut i sort,
Ivan.

Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939). Editorial Base. Barcelona, 2013.

La foto de la portada l’he copiada de la web de la Unión Anarco-Sindicalista.

La contaminación ideológica de la historia

Esteu a una llibreria i veieu a preu d’oferta (tres eurets de no res) un llibre d’un autor que no coneixeu sobre un tema que us interessa. Endavant, no?

Portada del llibre 'La contaminación ideológica de la historia', d'Estanislao Cantero

Prepareu-vos, que aquest article serà llarg.

A La contaminación ideológica de la Historia Estanislao Cantero exposa diversos casos que exemplifiquen com el biaix ideològic és la causa de moltes interpretacions errònies, o directament de mentides d’allò més acceptades, sobre com van passar els fets passats.

De fet, el volum és un recull d’articles que l’autor ha publicat anteriorment, principalment a la revista Verbo, amb l’afegit d’una introducció i un capítol de conclusions.

Encertadament, l’Estanislao Cantero explica que en la majoria d’aquests casos, el que passa és que l’historiador, o els polítics que financien l’historiador de torn, volen justificar actuacions presents amb suposades raons passades, històriques. Fins aquí, anem bé, oi?

Ara, anem als exemples.

La Revolució Francesa

Al capítol Una visión deformada de la Revolución Francesa, situa l’escenari previ a la revolta del 1789:

En los años anteriores a la Revolución, Francia era más próspera que nunca (…) el acceso a la propiedad por parte de los campesinos que poseían, aproximadamente, un cincuenta por ciento de la tierra.

Cap consideració sobre si aquests «campesinos» eren grans terratinents o petits camperols.

Però seguim amb els antecedents:

Su antecedente inmediato, de larga duración, fue el filosofismo y enciclopedismo del tenebroso siglo de las luces, cuya luminaria, por las antorchas de sus filósofos, se tornó en las llamas de un colosal infierno que arrasó casi todo a su paso y cuyas nefastas consecuencias aún hoy perduran.

No em negaran vostès que no és una interpretació novedosa. Però encara és més novedosa l’explicació de la veritable causa de la Revolució Francesa:

La Revolución francesa fue precedida y preparada -siquiera inconscientemente, y, en consecuencia, en gran parte fue su resultado- por un siglo de odio a la religión católica.

I més endavant hi insisteix, citant Introvigne (que admeto que no sé qui és):

en el fenómeno revolucionario que genera y desarrolla la Revolución francesa, es «el odio anticristiano y antireligioso el principal motor de los protagonistas más conspicuos y el eje en torno al cual giran los acontecimientos y las ideas». Y esta es su herencia más perdurable y más nefasta.

Més endavant, aclareix perquè tot allò de l’enciclopedisme li sembla malament:

Los «filósofos», que, en singular paradoja, y contra todo su predicado racionalismo, transmutaron la fe del terreno sobrenatural al que corresponde -la Revelación- al campo de las realidades terrenales; y, contra toda razón, creyeron en la razón. Como advirtió Cochín, tuvieron fe en la razón hasta el punto de convertirla en objeto de culto, pues lo que se pedía era no tanto servir a la razón como creer.

L’Estanislao Cantero deixa molt clara la seva descripció del que va significar la Revolució:

Se estableció el discurso igualitario; se impuso el imperio de la opinión sustituyendo a la verdad; se fomentó la discusión absolutamente de todas las cosas, (…) para obligar a ser libres a los pueblos y a los hombres en su nombre.

La seva conclusió, per tant, no pot ser més contundent:

No fue la revolución de la libertad, ni de la igualdad, ni de los derechos humanos.

Ara que ja veieu en què consisteix la manca de contaminació ideològica de la Història, potser us interessa conèixer una versió alternativa de fets més propers.

Les dues Espanyes

En el capítol Otra lectura de la Guerra Civil Española, podem trobar les següents consideracions:

Comellas indicó dos identificaciones nefastas que, a la postre, contribuyeron de manera considerable a que la República fuese inviable y, como consecuencia, precipitaron la Guerra Civil. (…) La primera de ellas fue confundir República y democracia, (…) La segunda, que me parece mucho más importante y de consecuencias mucho más graves, la identificación de la República con la izquierda.

Després d’un interessantíssim repàs a la República on aprofundeix en aquesta anàlisi (i que us estalvio perquè aquest article ja és massa llarg) el senyor Cantero ofereix la versió dels colpistes que van encapçalar «el alzamiento militar»:

La motivación que les impulsó fue retornar los derechos y libertades más fundamentales. (…) El movimiento militar no tenía otra finalidad que «salvar a España», restaurar la ley y el orden; acabar con el desgobierno y la anarquía. Salvo en algunos extremos que se consideraban causantes de aquella situación, era apolítico.

Com a bon català, li dono una especial rellevància a l’aspecte formal: el que a la resta del món són cops d’estat (coup o putsch) a Espanya sempre són «pronunciamientos» o «alzamientos». Sobre el fons de la qüestió, el mateix autor l’aclareix amb comentaris addicionals:

Al alzamiento se llegó por la voluntad revolucionaria de admitir las deficientes reglas de juego democrático tan sólo para jugar a su favor. (…) En lo jurídico, el alzamiento fue la expresión práctica del derecho a la rebelión frente a un poder que había degenerado en ilegítimo. Esta doctrina era tradicional en el pensamiento político español, sustentada por los teólogos, los moralistas y los juristas clásicos.

Sobre el suport de l’Esglèsia a la Cruzada, l’Estanislao Cantero afirma:

El origen popular de la guerra civil como cruzada, muy poco después refrendado por los obispos, se solapa con su uso por los militares en sentido lato de buena causa.

I remata la seva anàlisi amb una valoració sobre la historiografia sobre aquest conflicte, on destaca positivament l’aportació d’en Pío Moa, els treballs del qual li semblen «francamente meritorios».

La contaminación ideológica de la Historia

A l’apartat de conclusions Estanislao Cantero comença exposant una de les raons que justifiquen la necessitat de renovar el discurs historiogràfic:

Cuando la unidad nacional se resquebraja, se olvida, se desconoce o se tergiversa, y por tanto, se cuestiona, es preciso remontar el curso de la historia, que nos ayudará a descifrar cómo hemos llegado a ser lo que somos.

Val a dir que el llibre és del 2009. No sé si en època més recent ha canviat aquesta apreciació, ja que més endavant, apunta amb encert que

La proximidad de los acontecimientos vividos sujeta, en mayor o menor grado, a sus protagonistas, (…) los prejuicios, las fobias o las simpatías son causa de distorsión incluso inconsciente, de la historia.

D’aquesta manera, conclou que «la labor del historiador es incompatible con la ideología». I per a il·lustrar-ho, aporta un exemple ben entenedor:

Es desinformador decir simplemente que Calvo Sotelo, Maeztu y Pradera «morirán al principio de la guerra» civil española, cuando los tres no murieron simplemente, sino que fueron asesinados; y lo fueron por representantes legales de un Gobierno que decía de sí mismo que era legítimo, o con su complicidad.

El de Federico García Lorca fóra potser un altre exemple, però em penso que va decidir no ser redundant.

I així arribem al final del volum, del qual només m’he llegit una selecció de capítols, on exposa la finalitat de la renovació historiogràfica que reclama:

Y con tal renovación es de esperar que surjan expuestos en la narración los verdaderos principios del conocimiento, pero también de la convivencia humana y, con ellos, el hecho fecundo y bienhechor de la religión católica y de la Iglesia, pues no ha habido hecho más trascendente, que la Encarnación, Muerte y Resurrección de Jesucristo, «camino, verdad y vida», con cuyo criterio podremos juzgar la historia sin temor a equivocarnos.

El sobtítol del llibre, Cuando los hechos no cuentan, em sembla especialment encertat. I em penso que és el primer cop, en la ja dilatada història de Lo Bloc, on faig la ressenya d’un llibre sense haver d’afegir gaire opinió meva per explicar de què va l’obra.

Crec que és necessari apuntar que l’Estanislao Cantero és Doctor en Dret, però a la seva biografia no consta que tingui estudis d’Història. Això, però, no és obstacle per a que ell pugui dir la seva, com ell mateix escriu:

Historiador no es sólo el que realiza investigación de archivo, que puede no llegar a serlo quedándose tan sólo en un erudito, sino también el que sobre los hechos aportados por las investigaciones de otros, es capaz de reflexionar, transmitiendo ordenadamente sus reflexiones. Como lo es, también, el que sobre tal base es capaz de elaborar un relato explicativo conforme a las reglas de la sana crítica lógica e histórica. Y desde luego, si se excluye del rango de historiador a quien trabaja sólo sobre los datos y reflexiones aportados por «los historiadores», la mayoría de nuestros profesores quedarían excluídos de tal condición, pues sus fuentes son, en buena parte de sus obras, exclusivamente libros de otros o propios.

Adient per a aprendre un altre punt de vista. Contraindicat si los hechos cuentan.

Salut i sort,
Ivan.

Estanislao Cantero: La contaminación ideológica de la Historia. Cuando los hechos no cuentan. LibrosLibres. Madrid, 2009.

CNT. La força obrera de Catalunya

Aquest darrer mes m’he estat llegint un dels darrers estudis que ha publicat en Ferran Aisa sobre l’anarquisme català.

Portada del llibre 'CNT. La força obrera de Catalunya', del Ferran Aisa.
Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939).
Editorial Base. Barcelona, 2013.

CNT. La força obrera de Catalunya és una crònica de la vida del sindicat anarquista entre el seu naixement i la derrota de la República al final de la Guerra Civil. L’autor s’ha capbussat als arxius sobre l’anarcosindicalisme de fa un segle i ha bolcat els fets i els protagonistes en poc més de tres-centes pàgines que ofereixen una panoràmica del paper que va jugar la CNT a la política i la societat del moment.

CNT. La força obrera de Catalunya no m’ha semblat ni un estudi exhaustiu, ja que no aprofundeix en cap aspecte dels que toca, ni un llibre especialment pensat per a divulgar el pensament i el llegat d’aquells anarcosindicalistes. Per a aconseguir aquesta fita, trobo, li caldria exposar molta més informació de context: ampliar els apunts biogràfics dels protagonistes, i relacionar els actes cenetistes amb els esdeveniments polítics a nivell espanyol, català i europeu d’una manera molt més completa de com ho fa.

Aquí estic jo, pobre aficionat a llegir llibres d’Història, donant lliçons de com hauria d’haver escrit aquest volum a un senyor que n’ha escrit un fotimer d’obres sobre aquest tema… Però és que m’ha semblat que l’autor ha escollit una freda exposició de fets abans que construir un relat més coherent que abastés l’entorn sociopolític del primer terç del segle XX. Una opció honesta i que respecto, però que no ha assolit les meves expectatives.

O sigui, que no és el llibre que jo m’esperava, però que opino que paga la pena, perquè t’obre la porta a un món i unes persones no prou conegudes i encara no ben valorades. A més, presenta una sèrie d’anècdotes interessants que ofereixen l’oportunitat de valorar les relacions entre diferents actors d’aquella època, totalment impensables en escenaris actuals. Les connexions entre Lluís Companys i Francesc Layret o Salvador Seguí, la visita d’Albert Einstein a la seu del Sindicat Únic, les vides dels germans Ascaso o de Buenaventura Durruti, la col·lectivització entre el juliol del 36 i el maig del 37…

A la part que considero menys lluïda de CNT. La força obrera de Catalunya, apunto dos aspectes. El primer, la diferent contundència a l’hora de valorar la violència d’un i d’altre bàndol durant els anys del pistolerisme. Tots tenim el nostre punt de vista, i segurament el meu coincideix amb el del senyor Aisa, però èticament un assassinat o un robatori són igual de terribles independentment dels noms a cada banda de la pistola. L’altre, que dos moments concrets tan importants com la vaga de la canadenca i els fets de maig del 37 són tractats d’una manera molt superficial. És clar que el mateix Aisa ha tractat aquests temes més a fons en altres llibres de la seva extensa bibliografia.

Adient com a primera aproximació a la història de l’anarquisme a Catalunya. Contraindicat per a entendre una època i un país.

Salut i sort,
Ivan.

Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939).
Editorial Base. Barcelona, 2013.

La foto de la portada l’he copiada de la web de la Unión Anarco-Sindicalista.

Nacionalisme català i burgès

Estic llegint CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939), del Ferran Aisa (Editorial Base, 2013).

A la pàgina 82 l’autor cita un discurs a Madrid de Salvador Seguí, El noi del sucre, a les acaballes del 1919, quan després de la vaga de la Canadenca (que va portar la jornada laboral de vuit hores) la CNT va fer un congrés a Madrid i poc abans que la patronal endegués el pistolerisme. És a dir, unes circumstàncies força diferents de les actuals.

Però des d’aquesta pàgina m’ha arribat un cop de puny del present.

A Catalunya, durant els anys 1918-1919 s’havia viscut amb intensitat una campanya pro autonomia, però els afers socials pesaven molt més que els nacionalistes en el món polític de Madrid. La CNT havia crescut massa a Catalunya, fins i tot, s’arribà a dir des de sectors nacionalistes que el cenetisme era un fet implantat des de Madrid. El Noi del Sucre en sortí al pas:

A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre als treballadors catalans… Nosaltres, ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per a poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes com el que més temen el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si un dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.

Insisteixo: aquest text parla de la política catalana a finals de la segona dècada del segle XX, ara fa cent anys.

També cal dir que segons l’entrada de la Viquipèdia dedicada al Noi del Sucre, hi ha una altra transcripció, molt diferent, del seu discurs a l’Ateneu de Madrid.

Salut i sort,
Ivan.