Etiqueta: Història

CNT. La força obrera de Catalunya

Aquest darrer mes m’he estat llegint un dels darrers estudis que ha publicat en Ferran Aisa sobre l’anarquisme català.

Portada del llibre 'CNT. La força obrera de Catalunya', del Ferran Aisa.
Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939).
Editorial Base. Barcelona, 2013.

CNT. La força obrera de Catalunya és una crònica de la vida del sindicat anarquista entre el seu naixement i la derrota de la República al final de la Guerra Civil. L’autor s’ha capbussat als arxius sobre l’anarcosindicalisme de fa un segle i ha bolcat els fets i els protagonistes en poc més de tres-centes pàgines que ofereixen una panoràmica del paper que va jugar la CNT a la política i la societat del moment.

CNT. La força obrera de Catalunya no m’ha semblat ni un estudi exhaustiu, ja que no aprofundeix en cap aspecte dels que toca, ni un llibre especialment pensat per a divulgar el pensament i el llegat d’aquells anarcosindicalistes. Per a aconseguir aquesta fita, trobo, li caldria exposar molta més informació de context: ampliar els apunts biogràfics dels protagonistes, i relacionar els actes cenetistes amb els esdeveniments polítics a nivell espanyol, català i europeu d’una manera molt més completa de com ho fa.

Aquí estic jo, pobre aficionat a llegir llibres d’Història, donant lliçons de com hauria d’haver escrit aquest volum a un senyor que n’ha escrit un fotimer d’obres sobre aquest tema… Però és que m’ha semblat que l’autor ha escollit una freda exposició de fets abans que construir un relat més coherent que abastés l’entorn sociopolític del primer terç del segle XX. Una opció honesta i que respecto, però que no ha assolit les meves expectatives.

O sigui, que no és el llibre que jo m’esperava, però que opino que paga la pena, perquè t’obre la porta a un món i unes persones no prou conegudes i encara no ben valorades. A més, presenta una sèrie d’anècdotes interessants que ofereixen l’oportunitat de valorar les relacions entre diferents actors d’aquella època, totalment impensables en escenaris actuals. Les connexions entre Lluís Companys i Francesc Layret o Salvador Seguí, la visita d’Albert Einstein a la seu del Sindicat Únic, les vides dels germans Ascaso o de Buenaventura Durruti, la col·lectivització entre el juliol del 36 i el maig del 37…

A la part que considero menys lluïda de CNT. La força obrera de Catalunya, apunto dos aspectes. El primer, la diferent contundència a l’hora de valorar la violència d’un i d’altre bàndol durant els anys del pistolerisme. Tots tenim el nostre punt de vista, i segurament el meu coincideix amb el del senyor Aisa, però èticament un assassinat o un robatori són igual de terribles independentment dels noms a cada banda de la pistola. L’altre, que dos moments concrets tan importants com la vaga de la canadenca i els fets de maig del 37 són tractats d’una manera molt superficial. És clar que el mateix Aisa ha tractat aquests temes més a fons en altres llibres de la seva extensa bibliografia.

Adient com a primera aproximació a la història de l’anarquisme a Catalunya. Contraindicat per a entendre una època i un país.

Salut i sort,
Ivan.

Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939).
Editorial Base. Barcelona, 2013.

La foto de la portada l’he copiada de la web de la Unión Anarco-Sindicalista.

Nacionalisme català i burgès

Estic llegint CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939), del Ferran Aisa (Editorial Base, 2013).

A la pàgina 82 l’autor cita un discurs a Madrid de Salvador Seguí, El noi del sucre, a les acaballes del 1919, quan després de la vaga de la Canadenca (que va portar la jornada laboral de vuit hores) la CNT va fer un congrés a Madrid i poc abans que la patronal endegués el pistolerisme. És a dir, unes circumstàncies força diferents de les actuals.

Però des d’aquesta pàgina m’ha arribat un cop de puny del present.

A Catalunya, durant els anys 1918-1919 s’havia viscut amb intensitat una campanya pro autonomia, però els afers socials pesaven molt més que els nacionalistes en el món polític de Madrid. La CNT havia crescut massa a Catalunya, fins i tot, s’arribà a dir des de sectors nacionalistes que el cenetisme era un fet implantat des de Madrid. El Noi del Sucre en sortí al pas:

A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre als treballadors catalans… Nosaltres, ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per a poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes com el que més temen el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si un dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.

Insisteixo: aquest text parla de la política catalana a finals de la segona dècada del segle XX, ara fa cent anys.

També cal dir que segons l’entrada de la Viquipèdia dedicada al Noi del Sucre, hi ha una altra transcripció, molt diferent, del seu discurs a l’Ateneu de Madrid.

Salut i sort,
Ivan.

¡Chivatazo!

A mitjans de la darrera dècada del segle XIX, Alejandro Lerroux, com a director del diari republicà El País (no feu acudits, que us conec) va engegar una campanya periodística contra el general Martínez Campos. L’excusa era l’actuació del general a Cuba, i la raó la seva filiació política monàrquica.

La qüestió és que van haver manifestacions i en aquestes manifestacions va ha haver-hi trets a l’aire, morts, i el que és pitjor, crits contra la Monarquia. Va ser aleshores que la Justícia va dir prou i va intentar detenir Lerroux.

Resulta que va ser el propi Alejandro Lerroux qui va obrir-li la porta al comisari de policia que anava a detenir-lo, en plena redacció d’El País. Quan el funcionari va demanar pel “Señor Lerroux”, Don Alejandro es va girar immediatament i va començar a demanar a crits que vinguès el “Señor Lerroux” i, efectivament, el seu germà Aurelio va acudir, i el comisari se’l va emportar cap a comisaria i així el futur Presidente del Gobierno va gaudir del temps necessari per a fugir de l’administració de justícia.

De resultes, Lerroux va haver d’exilar-se temporalment a França. Però al cap de poc va tornar clandestinament a Madrid, i va continuar amb la seva activitat política de manera gairebé normal, fins a tal punt que

El juez en persona fue una noche a avisarle a su casa sobre la inminencia de una detención si no era más discreto en sus apariciones.

Ho recordo perquè, si llegiu la premsa aquests dies potser us escandalitzareu i soltareu ingènuament un “això abans no passava!”, què és de les frases més gracioses que més es repeteixen al món cada dia.

L’anècdota de Lerroux l’explica José Álvarez Junco a les pàgines 117 i 118 de El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista (RBA Libros. Barcelona, 2011).

Salut i sort,
Ivan.

L’atemptat d’Atocha

Aquesta setmana ha fet anys de la matança dels advocats laboralistes al carrer Atocha. I com que el número d’anys és rodó, els mitjans de comunicació hi han parat esment.

Alguns textos sobre l’atemptat terrorista:
– L’entrada de la Viquipèdia,
– Juancho Dumall a El Periódico posa l’atemptat en el context històric de La Transición.
– José María Irujo i Joaquín Gil a El País ens expliquen què se n’ha fet dels assassins.
– Santiago Tarín des de La Vanguardia dóna la impressió que l’administració de justícia continua volent aclarir completament el cas, quan realment el que es va fer en el seu moment, tapar-ho tot sota els bocs expiatoris, ja no té remei.
– Público ha reproduït el text de l’agència EFE sobre l’homenatge que s’ha fet a les víctimes i on ha participat l’actual alcaldesa de Madrid, que de casualitat es va lliurar de l’atac.

Si teniu més temps, dos podcasts recomenables i amb visions complementàries sobre el tema són:
– el de Documentos RNE, que dóna una visió diguem-ne oficial, i
– el d’El abrazo del oso que aporta una mica més d’informació sobre tota la violència política d’aquella època.

Quan es van cumplir els vint-i-cinc anys de l’atemptat El Mundo li va encarregar a Aníbal Malvar que escriguès sobre què s’havia fet dels assassins d’extrema dreta. Hi ha vegades que penso que la Història d’Espanya és un bucle infinit; llegint això penso que potser el temps porta quinze anys aturat.

La Fundación Abogados de Atocha, que a la seva web exhibeix els logos tant de CC.OO. com de la Comunidad de Madrid, manté les seves activitats. Entre elles, aquesta setmana han visitat Sa Majestat el Rei d’Espanya, i l’homenatge que abans esmentava, on el secretari provincial de CC.OO. ha manifestat que
“Los derechos no se heredan, sino que se conquistan y se mantienen con el compromiso y la lucha”

Un tema sobre el que Mario Martín Lucas reflexiona a les pàgines d’El Español, d’una manera tant breu com contundent.

Finalment, hi ha la pel·lícula de Bardem, l’oncle de l’actor.

Salut i sort,
Ivan.