Una història de la falange escrita durant els anys 60 pot seguir sent interessant de llegir? Bé, molt probablement està ja desfasada a l’haver trobat documentació a la qual Stanley G. Payne no hi va tenir accés, però a mi m’ha entretingut i m’ha servit per entendre quatre coses, possiblement malament.

L’edició que he llegit és la que va traduir Francisco Farreras per a la mítica editorial Ruedo Ibérico ja fa mig segle, a partir de l’edició original americana. Si hi ha alguna edició posterior, ho ignoro.

Payne comença el seu relat molt abans del naixement del partit. Igual que Paul Preston i Anthony Beevor, quan parla del període de la Segona República i la Guerra Civil, necessita posar els fets en context, i això l’obliga a retrocedir en el temps fins al temps de la Primera Guerra Mundial, quan les diferències entre els nivells de vida entre les classes alta i obrera arriben a un punt escandalós. Intuïu perquè m’interessa la Història de començament del segle XX?

El llibre va recorrent la història del que Payne anomena partits d’orientació "nacionalista", "patriotisme tradicionalista" i finalment "nacionalsocialista". Les tres ideologies convergeixen en discurs i estratègia cap a un espai d’extrema dreta que no acaba de quallar per allò mateix que sovint li passa a l’esquerra: el pes dels matisos i l’afany de protagonisme de diversos galls. De fet, l’origen de la Falange Española, més tard Falange Española y las JONS i encara més tard Falange Española Tradicionalista y las JONS, ja va ser un part difícil per haver de fer coincidir diversos grups minúsculs que buscaven el mateix des de diferents òptiques.

Què tenien en comú? Sempre segons Payne, la defensa nacionalista de la Pàtria, la seva unitat, i el rebuig del sistema liberal de partits. És a dir, defensaven l’autoritarisme, un model de partit únic, i la necessitat d’imprimir un gir important a la política dominant a l’Espanya de l’època.

Què distingia la Falange? La ideologia nacionalsindicalista, esquerranosa, que aspirava a atreure les masses de classe baixa, teòricament per augmentar la seva prosperitat. Però, qui finançava la Falange era la banca madrilenya i basca.

Hi ha un altre i decisiu factor a tenir en compte i que Payne descriu amb gran precisió: la violència política d’aquells anys. Vull pensar que, com que el llibre està centrat en la Falange, és per això que la major part de dades que aporta són sobre els atacs que rep aquest partit, i no dona tant detall sobre les baixes que en pateixen d’altres. L’autor insisteix diversos cops en l’aversió de José Antonio a l’ús de la violència, alhora que destaca ben clarament tant els seus discursos apel·lant a "la dialéctica de los puños y las pistolas", i com arribat el moment va autoritzar perpetrar atemptats, principalment contra els socialistes.

La figura de José Antonio, òbviament central en aquesta història, queda retratada de manera polièdrica, complexa com som la majoria de persones. Entre un idealista i un ingenu, algú intel·lectualment brillant però políticament maldestre. Payne li dedica l’atenció principal, i malauradament no aprofundeix en altres figures com Sánchez Mazas, Onésimo Redondo o Dionisio Ridruejo que apareixen i m’han deixat amb ganes de més detall.

Apareixen més líders falangistes, igual que Payne esmenta repetidament els que van ser majoria a partir de l’estiu del 1939: "los oportunistas". Apareix un parell de cops i també massa ràpidament Queipo de Llano, que en algun va voler incloure en algun text legal que "la tierra debe ser para quien la trabaja", i com no podia ser d’altra manera, Ramon Serrano Súñer. Però tots ells queden eclipsats pel més hàbil polític del moment, el Generalísimo Francisco Franco, que reuneix en un sol cap l’absència total d’ideologia, la manca d’escrúpols de qualsevol mena, i una habilitat extraordinària en mantenir equilibris entre les diferents faccions de poder per aconseguir un divide y vencerás de manual. A partir del 18 de juliol, tant la Falange com els carlins i la resta d’opcions polítiques no van ser més que titelles en mans de Franco, que només va patir un molt matusser intent de rebel·lió falangista durant el 1940 que no va passar de conspiració de saló.

Tot plegat, Falange. Historia del fascismo español és un retrat de la patètica submissió de les ideologies a les forces que es disputen el poder. Poder polític, econòmic, social i cultural, perquè això sí que ho tenia clar Franco, que li calia un estat totalitari per a poder imposar el seu programa polític: manar ell i que el país fos tal com li agradava, un immens quarter catòlic.

La Falange, tot i tenir a José Antonio en cada aula escolar, no va aconseguir cap dels seus objectius originals: laïcisme, reforma agrària, reforma social, ni preponderància dels sindicats. Unitat i patriotisme, encara que obligat, sí. El mateix que els carlins, que van haver d’esperar a la mort del dictador per a tornar a tenir Rei. Els catòlics sí que van assolir el que volien, fins que Joan XXIII els va deixar amb la boca oberta amb el Concili. Però no han perdut pas tant al cap de tants i tants anys.

Això és el que més o menys m’ha quedat de llegir un llibre que desperta somriures amargs i un joc de miralls en una Història, l’espanyola, que sembla un carrusel interminable que gira sempre sobre les mateixes qüestions i mai no avança cap endavant.

Adient per a descobrir intrigues polítiques sovint amagades. Contraindicat per a dividir entre blanc i negre.

Salut i sort,
Ivan.

Stanley G. Payne a Falange. Historia del fascismo español, pàgina 169.
SARPE, Madrid, 1985. Traducció de Francisco Farreras per l’edició original a Ruedo Ibérico.