Guadalajara

Us pot agradar o no, però el Quim Monzó ha depurat un estil característic.

Portada del llibre Guadalajara, del Quim Monzó

Els relats de Monzó són absurds només en apariència. En els de Guadalajara hi trobem reflexions sobre les relacions interpersonals i les reaccions humanes davant les sorpreses, les tradicions, els llaços familiars, la paternitat, etc. Juntament amb narracions de génere fantàstic, trobem també els contes costumbristes amb to satíric més característics del Monzó i, els que a mí més m’han agradat, aquells en que es mostra iconoclasta amb mites nacionals i culturals com Troia, Kafka, o Guillem Tell.

La mirada del Quim Monzó és tendra i s’atura més en la fragilitat dels humans que no pas en la seva maldat. Em recorda tant l’Eduardo Mendoza com el Slawomir Mrozek, dos d’aquests escriptors que sembla que només escriguin històries lleugeres però que et fan pensar durant molts més dies dels que els llegeixes.

Guadalajara finalitza amb un exercici estilístic interessant, el relat Els llibres, analitzant la confusió d’aquestes pobres criatures que sobreviuen desorientades en un món complex. Potser és el que menys m’ha agradat de llegir, però no m’ha decebut pas com a aliment intel·lectual. Pur Monzó.

M’ha agradat força.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Duopoli editorial

Amb la recent compra d’Ediciones B per part de Random House Penguin, una filial de Bertelsmann, a la pràctica ja podem parlar de duopoli en el mercat editorial.

Entre la filial del grup Bertelsmann i el Grupo Editorial Planeta, propietari de més segells editorials dels que caben a qualsevol article de Lo Bloc, dominen més del noranta per cent de la distribució editorial del país.

La globalització portarà un munt de coses bones, no ho dubto, però un mercat captiu de molts pocs proveïdors és molt perillós. I si és el mercat del llibre, el perill a llarg termini en quant a dominació cultural i ideològica, evident.

Però tampoc no cal exagerar, que no és que els llibres siguin el principal aliment informatiu ni cultural de la població ara mateix. Molt pitjor seria un duopoli televisiu de facto.  Ai, que potser estic parlant més del compte…

Salut i sort,
Ivan.

Mamohtobo

Mamohtobo

Us ve de gust emocionar-vos amb una història de pescadors russos al cercle polar àrtic?

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-000

Mamohtobo és un relat líric i evocador, ple d’humanitat i amb un encant que transcendeix de l’exòtic escenari, dels detalls de la història, i de les particularitats dels personatges. Una història, com s’acostuma a dir, universal.

Nancy Peña escriu un relat centrat en sentiments i sensacions. Els esdeveniments de l’acció són sempre conseqüència dels estats d’ànim i dels sentiments que ens han mostrat abans dels diferents personatges, tots descrits amb tanta concisió com precisió. La seva descripció de les emocions és absolutament realista i colpidora.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-015

El conte escrit per Peña és també totalment fantàstic en la resolució dels esdeveniments. Hereu del realisme màgic, Mamohtobo reivindica l’espiritualitat i allò que se’n surt del fred raonament. Ens recorda que els humans ens guiem molt més pel cor o els budells abans que pel cap. I també, que hi ha un munt de coses interessants que hi passen al món tot i que no les comprenem. En contrast, els fets de Mamohtobo són evidents per a qualsevol que conegui els plecs de l’ànima.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-016

I és que el gran atractiu de Mamohtobo és el seu extraordinari repertori de personatges, un autèntic ventall de pors, passions, esperances, pulsions, angoixes, rancúnies i amor. Homes i dones queden retratats de manera precisa, amb una tendra crueltat que senyala quirúrgicament els defectes però perdona els pecadors. I de pecadors en veiem de tota condició, tots amb una personalitat perfectament definida, reconeixible després d’haver-la trobat al llarg de qualsevol vida.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-049

Molt del mèrit d’aquesta capbussada als abismes de l’ànima és del talent gràfic de Gabriel Schemoul. El seu dibuix desestructurat és ple de personalitat i emfatitza els estats d’ànim per sobre dels moviments i les accions. Alhora, el seu ús magistral del color complementa perfectament el guió de Nancy Peña per a dibuixar personatges riquíssims, perfilats amb fermesa i sensibilitat. No només aconsegueix bellesa cromàtica; alhora pinta amb precisió cors i situacions mentals. I tot plegat ho fa amb un ventall estilístic ampli, dins d’un mateix registre homogeni per a tot l’àlbum. Hi ha il·lustracions lluminoses i definides per a circumstàncies que les demanen, mentre que dibuixos foscos i abstractes retraten altres moments. I tot lliga.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-051

Una altra de les grans troballes de Mamohtobo és que pinta dos universos paral·lels, el masculí i el femení, que només tenen sentit en referència a un tercer univers, el del moment en que el vaixell torna a terra i les parelles i famílies es reuneixen un altre cop. Un retrat estereotipat però absolutament versemblant de la guerra de sexes a una societat on tothom es coneix i la moral tradicional es respecta només aparentment.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-079

En conclusió, paga molt la pena atrevir-se a abordar una obra amb un dibuix gens convencional que d’entrada podria espantar alguns lectors.

Adient pels que s’emocionen amb Shakespeare, Dostoyevsky o la família Buendía. Contraindicat pels qui necessitin superherois; això va de supervivents.

Salut i sort,
Ivan.

Legend of the Shadow Clan

Legend of the Shadow Clan

Legend of the Shadow Clan és una mini-sèrie de cinc números que situa l’imaginari dels guerrers ninja al Nova York del segle XXI. El punt de partida és tan potent com descafeinat el resultat.

legend-of-the-shadow-clan_pogo

A mi Legend of the Shadow Clan no m’ha convençut. Principalment pel previsible i estereotipat del seu argument, però està clar que jo no formo part del públic objectiu d’aquest producte. Hi ha una segona raó, més ideològica, que em fa estar-hi en contra de Legend of the Shadow Clan: segons l’argument, les habilitats ninja es transmeten per via familiar al llarg de generacions, encara que no hagi hagut entrenament ni cap mena de contacte amb l’entorn cultural dels ninja. Digueu-me primmirat, però d’aquí a defensar arguments racistes només hi ha un pas.

legend-of-the-shadow-clan_family

El guió de Legend of the Shadow Clan és forçadament simple. Aquest primer i de moment únic volum és una bona presentació de personatges però David Wohl i Brad Foxhoven no hi posen prou substància com per a construir una història potent. I no em consta que estigui previst publicar un segon volum: es va anunciar fa tres anys però sembla que vagi a passar. Per tant, la lectura de Legend of the Shadow Clan m’ha deixat amb la sensació de “i ara què?” tant pròpia de les obres no ben lligades.

legend-of-the-shadow-clan_fight

També vull dir que, com a producte d’entreteniment per a un públic no massa exigent, Legend of the Shadow Clan està molt ben dissenyat.  El ventall de personatges representa la família sencera, hi ha una vessant còmica ben compensada amb la part d’acció, la narració és fluïda i clara i els personatges són interessants (sobre tot els baddies) però estereotipats (especialment els goodies)

Per la part gràfica Legend of the Shadow Clan Cory Smith aporta un dibuix acceptablement bo, excepte en algunes cares dels personatges, on s’ha optat per a simplificar en excés les mirades i això li treu molt d’atractiu gràfic al còmic, tot i que accentuï acuradament els estats d’ànim. En canvi, la composició m’ha semblat espectacular, potenciant el ritme i magnificant les escenes d’acció.

legend-of-the-shadow-clan_action

Adient per a imaginar què podria haver estat en mans de, per exemple, Brian Michael Bendis. Contraindicat com a plat principal.

Salut i sort,
Ivan.
PS: No estic segur si s’ha publicat a Espanya, però us podeu passar per Pow! Comics i provar sort a veure si l’han importat.