Minder ha voltat món. Com a corresponsal ha conegut Austràlia, Àsia i Europa, i ho ha fet per a mitjans de comunicació estatunidencs. I a més és suís. Tot això dels fets diferèncials i els drets històrics, i les pàtries eternes, pel que traspua el seu text de més de tres-centes pàgines, li dóna una importància molt relativa. El d’estudiar com sorgeix i com es desenvolupa un conflicte polític, això li interessa més.
Durant els anys que porta sent corresponsal del New York Times a la península Ibèrica, ha anat fent entrevistes a un munt de gent, des de presidents de governs fins a empresaris de tota mena, activistes de diverses tendències i manifestants sota diferents banderes, fins a aplegar una llista de noms que ocupa 10 pàgines senceres. I ha recollit les seves impressions en aquest escrit, que no li agradarà a gairebé ningú que tingui una opinió formada sobre el procés.
Perquè Minder no jutja en cap moment, però escriu totes les contradiccions i totes les febleses argumentals que s’hi troba. I molt poca gent surt afavorida en aquest retaule. Polítics ambiciosos, polítics que declaren que no hi ha res a negociar amb qui no estigui d’acord amb ells, altres de covards, d’altres que no saben respondre una segona pregunta que qüestioni les bases de la primera, molt personatge polític amb un ego important, manifestants que sumen a la llista de participants però no afegeixen massa neuronal, … Hi trobareu de tot.
Com que fa un any que me’l vaig llegir, ara no puc citar bé cap episodi concret, amb una excepció que després comentaré. Potser millor així, perquè opino que The Struggle for Catalonia transmet de manera força encertada i fefaent la complexitat de la societat i la política catalanes. No pren partit, més enllà de seleccionar aquelles dades i punts de vista que al periodista li sembla que millor expliquen la situació.
Té sentit llegir-lo ara que han passat dos anys? Opino que sí. Amb un any de distància, a mi em va servir per a revisar com havíem entrat en aquest laberint del qual no sabem sortir. I amb els ulls d’un altre em va ajudar a desprendre’m d’algun prejudici (de pell, més que de cervell) sobre persones i posicions.
En canvi, un mite de què jo sempre m’he malfiat molt, el de l’esperit associatiu i cívic de la societat catalana, en surt reforçat. Raphael Minder li dóna importància i el lloa obertament, posant, entre altres exemples, el de l’empresa La Fageda. L’emprenedor que la va engegar és de fora de Catalunya i afirma obertament que a una altra comunitat autònoma una empresa social així no hagués pogut ni sorgir ni mantenir-se.
A quines conclusions arribava Minder fa dos anys? Què el desenllaç del procés el determinarà la voluntat majoritària del poble de Catalunya -ja us he avisat: és suís. Que a la resta d’Espanya no s’entén de què ve tot plegat. Que l’argumentari dels polítics independentistes és feble. I que el factor demogràfic juga a favor de l’independentisme.
Adient per a obrir finestres i que es belluguin les idees. Contraindicat per a convençuts de la seva pròpia i inqüestionable raó.
Salut i sort,
Ivan.
