La solitud es podria resistir si hom estigués construït (com tants n’hi ha) per sentir amb intensitat el fàstic i l’horror de la realitat i de la vida (narcisisme). També es podria resistir si hom tingués el cor literalment ressec. L’enduriment del cor no és pas un fet congènit. És una situació que s’adquireix. Depèn de l’experiència de la vida. El que els poetes i novel·listes anomenen el narcisisme és generalment congènit i és un símptoma d’anormalitat evident.
(…)
Quan no es té el cor com una pedra és impossible d’esterilitzar la vanitat del cor, el desig dolorós d’ésser escoltat, adulat, estimat, acariciat, etc. La vanitat del cor ens porta a fer els passos més absurds, a prendre iniciatives manicomials: a intervenir en la vida de la gent, a catequitzar-los en un o altre sentit; a envair, en definitiva, la solitud dels altres. És la vanitat del cor, doncs, potser, el que ens fa insuportable la solitud.
(…)
La solitud humana és un fet biològic sagrat. L’home és un animal tancat en ell mateix, impenetrable, inexplicable, incapaç d’ésser formulat de fora a dins ni de formular-se de dins a fora. Potser l’home tendeix a formular-se amb una certa claredat -i encara!- quan paga -en diners o en espècies. Però la nostra vanitat, l’amor propi, ens porta a penetrar en la sagrada solitud dels altres, amb l’esperança que se’ns donaran gratuïtament.
Josep Pla
Fragments de la nota del dia 26 de juliol del 1918.
El quadern gris
