Etiqueta: drama

The Danish Girl

Una història colpidora sobre la pròpia acceptació d’un mateix i de la diferència amb la norma social. Un tema que dóna per moltíssim. Una bona pel·lícula que costa un munt de veure.

the-danish-girl-poster

La història real de Einar Wegener (després Lili Elbe) no va ser gens fàcil, segurament trista, i aquesta tristor es transmet de manera aclaparadora a The Danish Girl. Sé que el tema és pelut, però dins de tot el ventall d’alternatives que tenia Tom Hooper a l’hora d’encarar aquesta història, ha triat potser la més pesant. The Danish Girl no és lacrimògena ni sensiblera, però durant tota la seva durada dóna molt poques raons pel somriure o l’optimisme. Ho comparo amb Mar adentro i trobo a faltar la visió vitalista d’Amenábar.

Un factor que accentua decisivament aquesta tristor són les actuacions d’Eddie Redmayne i Alicia Vikander. Durant la primera part del film els he trobat molt poc expressius: ni les veus ni les cares no donaven suport al dramatisme del text que interpretaven. A la segona part de The Danish Girl (per entendre’ns, a partir de la marxa cap a París) no sé si m’he acostumat o ells han millorat, però m’han semblat millors, amb més sal.

Però el cas és que els dos personatges protagonistes no queden massa ben definits. Arribo al final de The Danish Girl demanant-me massa per quès sobre ells, i això resulta en que l’espectador té camp per imaginar com s’emplenen els forats. Això és bo només si la resta t’està agradant.

I hi ha motius per a que The Danish Girl t’agradi molt, perque costa moltíssim trobar escenes que no siguin precioses. Visualment, The Danish Girl és una festa impressionant. Mèrit de la fotografia de Danny Cohen, especialment en les escenes nocturnes d’interiors, dels decorats (aquell pla de Lili marxant de casa d’Henrik! i els hospitals), del disseny de producció (les festes!) i de les localitzacions d’uns exteriors que són un personatge més de la pel·lícula, emmarcant l’estat d’ànim d’Einar Wegener.

L’embocall troba el seu llacet perfecte en la suau música d’Alexandre Desplat. Discreta, sensible però no ensucrada, delicada i romàntica, trobo que és d’aquelles bandes sonores que no necessiten les imatges i es poden escoltar perfectament de manera independent.

Adient pels fans de Peter Greenaway. Contraindicada pels impacients.

Salut i sort,
Ivan.

Homeland, Quarta Temporada

La quarta temporada de Homeland, igual que les tres anteriors, és un magnífic espectacle. Compte, que en aquest article hi ha spoilers.

Com ja sospitàvem amb el final de la tercera temporada ha fet que la quarta temporada sigui la d’una sèrie d’espies i prou. El toc inquietant i diferent que heretava de la sèrie i el plantejament original ja no hi són.

Però el nivell no ha caigut, ja que els guions i la realització s’han tornat (excepte en el darrer capítol) molt més dinàmics, més propers a una sèrie d’acció i amb un ritme que manté la boca oberta durant moltes estones. I això té el seu mèrit, ja que quan revises mentalment els 12 capítols de la temporada t’adones que realment no hi ha hagut tants girs argumentals i que la trama ha estat més aviat simple.

Trama que torna a jugar amb l’ambivalència moral, d’una manera en la que sempre hi ha americans bons i dolents, paquistanesos criminals i ingenus, i les solucions moralment asqueroses són plenament justificables. O no. Però al cap i a la fi una sèrie de televisió no és un llibre d’ètica sinó un entreteniment i el de Homeland a mi m’ha semblat magnífic.

Excepte dues gambades importants en el guió. En aquest paràgraf i el següent és quan arriben els spoilers. La primera, que no m’explico que el personatge de Haqqani, que depenia per motius de salut del seu nebot, estigués disposat a sacrificar-lo en l’atac del dron del primer capítol. El segon, el paper mal explicat de l’oficial de l’exèrcit paquistanès que no se sap perquè ajuda Carrie, ni quina relació té amb l’agent dels serveis secrets paquistanesos, ni perquè li fa cas quan els americans estan sent atacats.

També gràcies a la mort del Sargent Brody ara Homeland és la història de l’agent Carrie Matheson, interpretada per la també productora de la sèrie Claire Danes. I tenir una protagonista absoluta de l’argument li treu força a les trames laterals. Homeland esdevé més plana, però s’allibera també de trames familiars que dispersaven l’atenció i enfurismaven l’audiència.

Tot i que els paquistanesos s’han queixat molt de com la sèrie retrata el seu país, la producció sembla versemblant i descobrim un grapat d’actors d’origen o apariència àrab que ho fan estupendament. Un col·lectiu què pateix de manera molt directa la caricaturització que en fa Hollywood de la seva comunitat. De la banda occidental, a banda dels que ja sabiem excel·lents Mandy Patinkin i Rupert Friend, he descobert en Mark Moses un excel·lent secundari.

La temporada acaba amb tot un capítol, cosa estranyíssima, dedicat a fer de pont amb la propera temporada, plantejant nous reptes en l’àmbit personal als protagonistes, acomiadant pràcticament el personatge de Walter i recuperant decisivament el de F. Murray Abraham. O sigui que potser la cinquena temporada serà menys plana. O fins i tot, romàntica.

Adient per a gent complicada. Contraindicat per a idealistes.

Salut i sort,
Ivan.

Watchmen

“Quis custodiet ipsos custodes?”

Portada de Watchmen, el còmic d'Alan Moore, Dave Gibbons i John Higgins

Watchmen, publicat a mitjans dels vuitanta com a col·lecció de 12 volums, és un homenatge a un gènere que aleshores ja estava esgotat però que encara no havia quedat superat pel cinema. I és també, com moltes altres grans novel·les, un crisol d’històries interessants i una anàlisi, descarnada i brutal, de la naturalesa humana.

Watchmen parteix de les mateixes premises que qualsevol altra sèrie de superherois. Un grapat de gent decideix vestir-se de manera extravagant i sortir al carrer a combatre el crim pel seu compte. La majoria dels quals, sense tenir poders especials. Les pors sublimades (aquí de forma no gens dissimulada) de la Guerra Freda i l’energia atòmica, un cert nivell d’ucronia que li senta molt bé a la credibilitat del conjunt, i unes mínimes dosis de fantasia acaben de formar l’escenari de Watchmen.

Però a diferència del que coneixem com a còmics de superherois, Watchmen comença pel final, quan tota una fornada de justiciers emmascarats ja s’ha jubilat i un altre grup ho ha deixat còrrer. Des d’aquest punt de vista temporal a Alan Moore li és ben fàcil desenvolupar una trena on la intriga del present i la revisió del passat són igualment apassionants i s’alimenten recíprocament. A més, Moore afegeix dues trames paral·leles aparentment innocients però profundament alegòriques que, arribats al final de Watchmen, emmarquen completament el missatge que vol transmetre.

De lluny, el més gran atractiu de Watchmen és la col·lecció de personatges que l’habiten. Pobres humans indefensos davant d’un món hostil amb el qual els costa molt mantenir-se a l’alçada de les expectatives sense perdre, ai, el seny. A Watchmen veiem tot un rosari d’actituds (paranoies, neurosis, psicòpates, inconscients, irresponsables, autèntics herois, etc.) que formen un retaule espectacular i inoblidable. La debilitat humana en tot el seu esplendor, allà on sembla haver-hi més fortalesa. I novetat aleshores en el génere: debilitats que afecten no només la identitat secreta, el pla personal de l’heroi, sinó també la seva vessant pública.

L’apartat gràfic és prou satisfactori, tenint en compte que han passat 30 anys i tant les orientacions estètiques com els mitjans tecnològics han evolucionat molt. El dibuix de Dave Gibbons és magnífic, però la coloració de John Higgins pot semblar ara molt pobre. Però si recordeu com eren els primers còmics de l’Editorial Vértice en color fins i tot us farà gràcia recuperar antigues vivències.

Si heu arribat fins aquí (ho sé, he d’aprendre a no allargar-me tant) ja sabeu que Watchmen m’ha agradat moltíssim, i per raons que no són les habituals en el génere. Les aventures són aquí l’escenari, el nucli són les relacions entre els personatges. I encara més per la reflexió que aporta sobre el poder. Qui l’ha d’exercir, què en fem quan en disposem a dojo, com el deleguem, com assumim el mal menor, què estem disposats a sacrificar. Ja sabeu, “un gran poder porta una gran responsabilitat”.

Adient pels aficionats a X-Men, el Tinent Blueberry o Captain America. Contraindicat per tintinòlegs i seguidors de Conan o Superman.

Salut i sort,
Ivan.

De Profundis

Per a mi Miguelanxo Prado sempre serà l’autor dels Fragmentos de la Enciclopedia Délfica que vaig llegir fa un munt d’anys i que encara considero un cim de la ciència ficció.

Portada del còmic De Profundis, de Miguelanxo Prado

Però, Miguelanxo Prado ha mantingut una activitat constant i sempre valenta, buscant ampliar horitzonts narratius i expressius. Una bona mostra és De Profundis, on l’artista basteix una narració poètica que combina la poesia amb la pintura.

De fet, la intenció de Prado va ser fer el film d’animació i el còmic va sorgir com a subproducte. Però, jo vaig descobrir el còmic en el seu moment i fins ara no he trobat la pel·lícula. I és del llibre del que parlo aquí.

De Profundis és alhora lírica, onírica, terrorífica, sensual i melangiosa. Beu, em sembla a mi, de les fonts d’Edgar Alan Poe i Flaubert i li aboca a sobre l’imaginari gallec de meigas i llegendes marines. Amb tot això, Miguelanxo Prado construeix un relat gràfic que s’ha d’assaborir poc a poc i es paladeja millor en segona lectura, copsantels matisos de cada adjectiu i tots els detalls de cada ilustració.

De Profundis mostra un dibuix pretesament naïf, cromàticament violent i sovint fosc, però ofereix una lluminosa història d’amor i una profunda reflexió sobre el sentit de l’art que formen una obra rodona.

El primer cop que vaig llegir De Profundis vaig pensar que era només un exercici estètic i d’estil. Ara contemplo bocabadat una obra impressionant, excel·lent, atrevida, i madura.

Adient pels qui saben que a la ficció s’amaga la veritat. Contraindicada pels que tinguin por a volar.

Salut i sort,
Ivan.