Escriure. Memòries d’un ofici

El primer que llegeixo del Stephen King és un assaig on descriu la seva forma d’escriure. Spoiler: m’ha agradat moltíssim.

Abans de llegir el llibre, cal parlar dels prejudicis respecte de l’autor. Mundialment conegut, inclús per aquells que com jo mai no han tingut un llibre seu a les mans, i possiblement un dels autors vius més traslladats al cinema. La llista dels no-lectors potser és llarga, però la dels que no han vist cap adaptació audiovisual d’un text seu és molt curta. És, com l’Agatha Christie i un grapat d’altres noms ben coneguts, un d’aquells escriptors que ha entretingut a moltíssims lectors, ha guanyat molts diners fent-ho, però al que els crítics li han negat el reconeixement dels escollits.

Stephen King és perfectament conscient del seu personatge públic i del seu paper a l’espectre literari: l’han encasquetat a la cultura popular, clarament diferenciada pels intel·lectuals de la Cultura, i està encantat de la vida amb això -o això diu, i jo me’l crec. I ho proclama ben clar: fa el que li agrada i a més guanya un munt de diners fent-ho.

I des d’aquest punt de vista, Stephen King fa dues dècades va decidir de compartir el que sap sobre el seu ofici, la seva afició, la seva passió: l’escriptura. Escriure consta de tres parts, totes ben interessants.

La primera és on explica qui és ell. No és una autobiografia, sinó un recull breu d’un grapat de fets que ajuden a entendre la formació intel·lectual del que al cap dels anys acabarà esdevenint un escriptor professional. Aquesta part és imprescindible per entendre el seu punt de vista, la seva actitud a l’hora d’escriure i el perquè ha escrit la seva obra de ficció, i també Escriure, de la manera que ho ha fet.

I és tan interessant com colpidora. Primer, perquè dóna un exemple de primera mà del que més endavant predicarà en el llibre: el més important és explicar clarament una història i fer-la interessant amb la narració. No cal que els fets descrits siguin extraordinaris, però si una certa gràcia a l’hora d’explicar-los.

També, perquè la naturalitat i calidesa amb la qual explica les dificultats econòmiques seves d’adult jove, les de la seva infància de fill de mare abandonada, el seu alcoholisme, o alguns detalls familiars, apropa molt el lector a l’autor. I aquí hi ha un magnífic exemple d’una altra cosa que defensa també a Escriure: la necessitat de vincular emocionalment el lector amb els protagonistes de la història.

A la molt breu segona part del llibre, Stephen King ens diu quin és l’objectiu que ha de perseguir l’escriptor de gènere narratiu: explicar clarament la història que té al cap, i traslladar-la al lector que mai no arribarà a conèixer, de manera que aquest llegeixi de gust el llibre que el primer ha escrit. En King li diu “telepatia a través del temps”, i em sembla una descripció ben acurada.

A la tercera i última part de l’obra, King explica per sobre el seu enfocament de l’arquitectura d’un relat i del procés de l’escriptura. De fet, són dos capítols: un anomenat “Caixa d’Eines” i un altre “Escriure”; en el primer enumera les eines bàsiques i en el segon el procés que ell segueix en construir una narració. Però que ningú esperi un llistat de fórmules magistrals o de receptes d’un expert en el tema. L’autor es limita a donar la seva opinió i descriu com ell practica el seu ofici. I ho fa amb un estil que m’ha agradat molt.

El seu discurs és ben humà i ple d’humor, proper, sense donar-se importància a si mateix i dessacralitzant la construcció literària. Fa servir un llenguatge directe i pla, i de vegades directament groller, com si estigués parlant amb el lector a la cuina de casa mentre ambdós estan compartint un te o una birra. És un enfocament iconoclasta però alhora respectuós amb aquells “genis” (fa servir aquesta paraula) que s’expressen i creen a un nivell superior -al seu i de la majoria de mortals.

És a més, un manifest engrescador, no només pel que té la il·lusió d’escriure, sinó també pel que en algun moment ha patit remordiments per llegir tantes pàgines que no serveixen per a guanyar un duro més.

I és, per sobre de tot, una proclamació rotunda, diàfana i totalment informal del goig que dóna la Literatura. Al que l’escriu i al que la llegeix.

Adient per a qualsevol que li agradi mínimament la Literatura. Contraindicat si busqueu un receptari de tècniques d’escriptura creativa. O passar por.

Salut i sort,
Ivan.

Stephen King: Escriure. Memòries d’un ofici.
L’Altra Editorial. Barcelona, 2018.
Traducció del Martí Sales d’_On Writing. A Memoir of the Craft_ (2000).

Anuncis

Montecore

Participar a un club de lectura té això: llegeixes llibres que no haguessis escollit mai.

Jonas Hassen Khemiri: Montecore
Jonas Hassen Khemiri: Montecore

Montecore és una novel·la molt diferent del què sembla. Comença semblant el biopic desenfadat i divertit d’un emigrant triomfador i acaba sent un plany a l’amistat i la paternitat. Pel camí trobem un ús recargolat i hilarant de l’idioma (en el meu cas l’anglès, l’original és en suec), molta ironia i molta descripció acurada de la vida quotidiana d’una família mixta que les passa magres.

Després de la sorpresa inicial hi ha un munt de pàgines què es fan pesades. L’escriptura amb metàfores i adjectius hiperbòlics (què té la seva justificació narrativa) al començament diverteix però després cansa. A mi m’ha costat un munt de fe continuar amb Montecore. I no t’expliques perquè tant de detall en la vida quotidiana d’uns immigrants tunecins a Suècia.

Però imperceptiblement el pes del relat passa del pare al fill i és aleshores quan Montecore guanya molta agilitat en la narració i molt més interès al parlar de temes diguem-ne més candents. Fins i tot hi ha un moment en que et demanes si l’estil epistolar en què està escrit no entorpeix la narració. Però arribes al final i després a l’epíleg i llavors, al final de debó, tot encaixa meravellosament bé.

Ah, i el nom de la novel·la és el nom d’un tigre blanc.

Adient pels què els agradi capbussar-se als llibres per a descobrir altres móns. Contraindicat pels impacients del plaer immediat.

Salut i sort,
Ivan.

Tres tazas de té

Com ja us vaig comentar, gràcies a bloguzz i Random House Mondadori he pogut llegir la novel·la Tres tazas de té.

Tres tazas de té explica com Greg Mortenson va passar de ser un infermer que treballava per poder-se pagar la seva afició al l’alpinisme, a un emprenedor d’accions humanitàries en un entorn hostil i allunyat de casa seva.

David Oliver Relin & Greg Mortenson - Tres tazas de té

Quan es llegeix un llibre ideològic, cal separar el que transmet de com està escrit. De l’aspecte ideològic no hi ha gaire a dir perquè en cap cas el llibre discuteix la necessitat de col·laborar en l’educació dels nens del Tercer Món, ni dels avantatges d’aquesta estratègia envers la militar; és quelcom que l’autor assumeix tothom comparteix.

Si que es possible analitzar la objectivitat del narrador, que el mateix David O. Relin confessa en el preàmbul que és nul·la: és un fervent admirador del treball de Mortenson. Això porta a crítiques molt suaus de la seva feina, i centrades en la seva forma de ser (impuntual, desorganitzat, impulsiu, obsessiu) més que en la seva forma d’actuar. A més, la traducció ha respectat tota la col·lecció d’adjectius laudatoris del text original, molt pròpia de la manera d’expressar-se als EUA, però que a mi em sonen exagerats.

Tres tazas de té és llegeix molt fàcilment, perquè lluny de ser un assaig sobre la feina de les ONG és un reportatge d’aventures, centrat en la figura del Greg Mortenson. El llibre és viu i manté un ritme àgil durant les seves quatre-centes i escaig pàgines a lletra petita. Com que la visió que s’ofereix és de primer pla, personalitzant en exemples i personatges reals, en cap cas es fa pesat. El relat és íntim i vívid, amb detalls que agradaran més o menys depenent del nivell de sensibileria que considereu acceptable, del que us cregueu la interpretació sempre positiva de l’autor, i si acceptem les generalitzacions que implícitament fa. Tres tazas de té està lluny de la propaganda, però sospito que deixa sense explicar moltes zones obscures d’aquesta lluita per l’educació.

Tornant al que deia abans, aquest llibre ideològic transmet molt més del que porta escrit. Mentre l’he llegit i ja un cop acabat m’he anat trobant amb qüestions que sovint ens plantegem en termes teòrics però aquí veiem enfrontades a la constatació real: a què paga la pena dedicar-li el temps, la vida; s’ha d’ajudar els que no tenen o és millor esperar que puguin fer-ho ells mateixs pels seus propis mitjans; què és necessari i què són capritxos; com de fàcil és canviar de vida … Apassionant.

Si esteu interessats en les activitats del Central Asia Institute, aquí us deixo alguns enllaços:

Un llibre i una història que transmeten bons sentiments i plantegen qüestions interessants.

Adient per a gent que vol que el món canvii. Contraindicat per a cínics.

Salut i sort,
Ivan.

Hitler: Nemesis (1936-1945)

Segon volum de la monumental biografia d’Adolf Hitler, de Sir Ian Kershaw.

Hitler, 1936-1945: Nemesis

En aquest segon volum Ian Kershaw centra la seva atenció en dos objectius tant obvis com enigmàtics: la barbàrie del Tercer Reich, principalment la Solució Final, però també d’altres aspectes no menys horrorosos; i el devenir militar del Reich. Tanmateix, aquesta obra continua sent una biografia de l’inspirador principal d’aquests fets, no un assaig sobre cap d’ambdós temes.

Sempre m’havia intrigat perquè l’alt comandament alemany havia obeït les ordres d’un caporal fins al punt que els va portar a la més absoluta destrucció. La teoria de Kershaw és complexa, i es basa en la coincidència de diversos factors: uns generals que no van donar la talla; un servei d’intel·ligència que tampoc no va ajudar; moltes ganes de medrar dins del sistema i d’agradar al Führer; i un sorprenent rati d’encert del mateix Hitler en les seves primeres decisions, just quan es disposava de gran superioritat sobre l’enemic i condicions polítiques favorables.

També queda clar que dins tant de l’exèrcit com dels serveis secrets va haver un munt d’alts càrrecs que estaven més aviat en contra de moltes coses que es feien. Uns van intentar la fracassada i ara famosa Operació Valquíria, d’altres van expressar les seves objeccions però sense gosar desobeir; d’altres van mirar cap altra banda; i encara d’altres eren simplement incapaços de portar-li la contrària al Führer.

Kershaw expressa la seva tesi sobre com va anar tot plegat dient que a l’Alemanya nazi tothom estava working towards the Führer, treballant per agradar Hitler, fent el que calgués per a implementar els desitjos de Hitler, expressats ja fos com una ordre formal o mitjançant un comentari casual o una línea interpretada dins d’un discurs de tres hores. Acomplir els desitjos del Führer era la manera d’escalar econòmicament, socialment, jeràrquicament, a aquella (i a qualsevol altra) dictadura.

I aquest working towards the Führer explica també en part perquè no s’han trobat proves escrites que Hitler donés l’ordre d’exterminar tants jueus com fos possible. Perquè només que ell digués que els jueus havien de desaparèixer d’Europa, i ho va dir manta vegades, apareixien un munt de funcionaris servils oferint idees per a acomplir tots els plans que es van fer per a aconseguir aquest objectiu: deportar-los a Madagascar; a camps de treball a les estepes àrtiques russes; i quan la guerra va impedir aquest plan, a camps d’extermini a la més propera Polònia.

Per altra banda, Adolf Hitler era perfectament conscient de la barbaritat que això representava. Per això va cuidar-se molt bé que no hagués cap prova escrita de les seves indicacions i ni tant sol que cap memoràndum que li arribés a ell fos massa expícit.

Hitler, 1936-1945: Nemesis ofereix una visió global sobre el patiment que es va sofrir en aquells temps. La barbàrie nazi va caure també sobre tots aquells que eren racialment inferiors (segons la seva paranòica ideologia): la població eslava ocupada, primer els polonesos i després i més durament els russos, els malalts psíquics o incurables (el primer genocidi nazi va ser dels propis alemanys), o de qualsevol que no mostrés prou entusiasme per la seva lluita.

Adient si voleu aprendre un munt de coses. Contraindicat si teniu el cor sensible.

Salut i sort,
Ivan.