Seguim amb el tema Van Gogh. Avui amb l’excusa de la pel·lícula clàssica sobre el pintor. Vincente Minelli va crear una pel·lícula tan plena de colors com la pintura de Vincent.
Lust for life, traduïda a Espanya com El loco del pelo rojo, és un drama biogràfic d’algú molt conegut. És a dir: pel·lícula més aviat trista i previsible. Així i tot, enganxa.
En Vincente Minelli va construir una bona pel·lícula però no tinc tan clar que sigui una bona biografia. Em penso que, si abans no hagués llegit un llibre sobre Van Gogh, en acabar la pel·li no haguera entès la meitat de la vida de l’artista, ni perquè es prenen determinades decisions. En part això és degut a la moral dels anys 50 del segle XX, on una malaltia mental o una relació estable amb una prostituta eren completament tabús sobre els quals calia passar de puntetes.
En Van Gogh representa com ningú la confrontació entre els sentiments i el racionalisme, tant en el seu vessant personal i íntim com en la seva actitud artística, menystenint la bellesa tòpica i externa i buscant els corrents interns d’energia d’allò que contempla. Això el film només ho esmenta per sobre. De la mateixa manera, després d’haver tractat la primera època fosca de Vincent quan encara volia ser pastor protestant, i en la que va ser molt solidari amb els seus veïns pobres, el guió de la pel·lícula no afegeix cap referència a la voluntat del pintor de reivindicar la dignitat dels desafavorits i de la gent normal del carrer, allunyada del glamour de la moda i espectacles de la gran ciutat. Tots aquests són aspectes que, si no has llegit abans sobre el protagonista, trobo que no s’entenen a través d’un film què, d’acord que és per entretenir i no per informar, però que ja ho podia emfatitzar més.
A més, el guió és molt lineal. Com que no es centra en un aspecte o en un període limitat de la vida de Van Gogh, no hi ha opció a desenvolupar cap gran tema més enllà de la seva obra i el film acaba sent una successió d’esdeveniments sense girs ni misteris i l’únic dramatisme ve del caràcter turbulent i la precària situació del protagonista.
Però Lust for Life té dos assos amagats a la màniga: l’aspecte visual i el repartiment. I el repartiment ve encapçalat per tres actors que interpreten magistralment els seus personatges.
Kirk Douglas ofereix la seva planta imponent per a encarnar perfectament la convulsa personalitat del geni neerlandès. Els seus ulls i els seus gestos mostren clarament la fúria interior que patia Van Gogh; els seus diàlegs ràpids i contundents fins a semblar violents reflecteixen la irrefrenable determinació de l’artista; i la seva cara explica, molt millor que qualsevol altra cosa, el desemparament de Van Gogh davant d’un món que no entén, la indefensió respecte a un entorn artístic que no el comprèn, i la solitud i la lluita contra una enorme adversitat que va ser tota la seva vida.
Si no estic equivocat, la interpretació d’Anthony Quinn va ser la més curta (en minuts de pantalla) en guanyar un Oscar fins que la Judi Dench va fer de Reina Elisabet d’Anglaterra a Shakespeare in Love. El va aconseguir gràcies a una interpretació encara més fosca que la de Douglas, passejant la seva figura imponent amb aires de boxador busca-raons, gairebé escopint les paraules, mirant el món amb desdeny des de la talaia del seu ego emprenyat. Una d’aquelles interpretacions que no valores prou quan veus la pel·lícula, però que les recordes per sempre.
Però queda parlar de James Donald, que aporta a Theo Van Gogh la generositat, contenció, serenor i elegància que exigeix el personatge. Encarna perfectament el referent ètic i el seny que va representar el germà gran per l’artista que mai no va poder pagar-se la vida. La seva participació sosté el film en totes les escenes on apareix i en les que, sorprenentment, acaba dominant l’escena.
Tractant-se de Vincente Minelli, l’aspecte visual del film només podia ser brillant. En aquest cas, lluminós. Un dels grans encerts de Lust for Life són les recreacions magnífiques dels quadres originals, tant les persones com els paisatges, de vegades gràcies a magnífics decorats, fins i tot dels quadres no hi surten. I també dels mateixos quadres en determinades escenes on apareixen de manera natural. Són picadetes d’ull als aficionats al pintor que donen el contrapunt divertit a l’amarga vida d’algú que la va passar buscant la bellesa.
I tot això emmarcat amb la temperamental, bella i sensible música del grandíssim Miklós Rózsa.
Adient si reconeixeu el que és tenir una passió a la vida. Contraindicat pels que són de tot o res.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!