El primer que llegeixo del Stephen King és un assaig on descriu la seva forma d’escriure. Spoiler: m’ha agradat moltíssim.

Abans de llegir el llibre, cal parlar dels prejudicis respecte de l’autor. Mundialment conegut, inclús per aquells que com jo mai no han tingut un llibre seu a les mans, i possiblement un dels autors vius més traslladats al cinema. La llista dels no-lectors potser és llarga, però la dels que no han vist cap adaptació audiovisual d’un text seu és molt curta. És, com l’Agatha Christie i un grapat d’altres noms ben coneguts, un d’aquells escriptors que ha entretingut a moltíssims lectors, ha guanyat molts diners fent-ho, però al que els crítics li han negat el reconeixement dels escollits.

Stephen King és perfectament conscient del seu personatge públic i del seu paper a l’espectre literari: l’han encasquetat a la cultura popular, clarament diferenciada pels intel·lectuals de la Cultura, i està encantat de la vida amb això -o això diu, i jo me’l crec. I ho proclama ben clar: fa el que li agrada i a més guanya un munt de diners fent-ho.

I des d’aquest punt de vista, Stephen King fa dues dècades va decidir de compartir el que sap sobre el seu ofici, la seva afició, la seva passió: l’escriptura. Escriure consta de tres parts, totes ben interessants.

La primera és on explica qui és ell. No és una autobiografia, sinó un recull breu d’un grapat de fets que ajuden a entendre la formació intel·lectual del que al cap dels anys acabarà esdevenint un escriptor professional. Aquesta part és imprescindible per entendre el seu punt de vista, la seva actitud a l’hora d’escriure i el perquè ha escrit la seva obra de ficció, i també Escriure, de la manera que ho ha fet.

I és tan interessant com colpidora. Primer, perquè dóna un exemple de primera mà del que més endavant predicarà en el llibre: el més important és explicar clarament una història i fer-la interessant amb la narració. No cal que els fets descrits siguin extraordinaris, però si una certa gràcia a l’hora d’explicar-los.

També, perquè la naturalitat i calidesa amb la qual explica les dificultats econòmiques seves d’adult jove, les de la seva infància de fill de mare abandonada, el seu alcoholisme, o alguns detalls familiars, apropa molt el lector a l’autor. I aquí hi ha un magnífic exemple d’una altra cosa que defensa també a Escriure: la necessitat de vincular emocionalment el lector amb els protagonistes de la història.

A la molt breu segona part del llibre, Stephen King ens diu quin és l’objectiu que ha de perseguir l’escriptor de gènere narratiu: explicar clarament la història que té al cap, i traslladar-la al lector que mai no arribarà a conèixer, de manera que aquest llegeixi de gust el llibre que el primer ha escrit. En King li diu “telepatia a través del temps”, i em sembla una descripció ben acurada.

A la tercera i última part de l’obra, King explica per sobre el seu enfocament de l’arquitectura d’un relat i del procés de l’escriptura. De fet, són dos capítols: un anomenat “Caixa d’Eines” i un altre “Escriure”; en el primer enumera les eines bàsiques i en el segon el procés que ell segueix en construir una narració. Però que ningú esperi un llistat de fórmules magistrals o de receptes d’un expert en el tema. L’autor es limita a donar la seva opinió i descriu com ell practica el seu ofici. I ho fa amb un estil que m’ha agradat molt.

El seu discurs és ben humà i ple d’humor, proper, sense donar-se importància a si mateix i dessacralitzant la construcció literària. Fa servir un llenguatge directe i pla, i de vegades directament groller, com si estigués parlant amb el lector a la cuina de casa mentre ambdós estan compartint un te o una birra. És un enfocament iconoclasta però alhora respectuós amb aquells “genis” (fa servir aquesta paraula) que s’expressen i creen a un nivell superior -al seu i de la majoria de mortals.

És a més, un manifest engrescador, no només pel que té la il·lusió d’escriure, sinó també pel que en algun moment ha patit remordiments per llegir tantes pàgines que no serveixen per a guanyar un duro més.

I és, per sobre de tot, una proclamació rotunda, diàfana i totalment informal del goig que dóna la Literatura. Al que l’escriu i al que la llegeix.

Adient per a qualsevol que li agradi mínimament la Literatura. Contraindicat si busqueu un receptari de tècniques d’escriptura creativa. O passar por.

Salut i sort,
Ivan.

Stephen King: Escriure. Memòries d’un ofici.
L’Altra Editorial. Barcelona, 2018.
Traducció del Martí Sales d’_On Writing. A Memoir of the Craft_ (2000).