Per fi l’he llegida. I m’ha encantat, és clar.

Per aquells que encara no l’heu llegida, la novel·la Les veus del Pamano, de’n Jaume Cabré, és una triple història d’amors frustrats, venjances consumades i silencis desgraciats. Ocupa ben bé set-centes pàgines que es devoren de seguida, com en tot bon best seller, però a diferència de la majoria de novel·les que assoleixen un gran èxit comercial, Les veus del Pamano en cap lloc té un caire folletinesc, on l’espiral d’accions imbricades va pujant infinitament d’intensitat i on l’embolica que fa fort sembla que ens porti inevitablement cap un abisme final. A Les veus del Pamano tot el que passa és natural, obvi, i previsible un cop ho has llegit, i colpidor i inesperat en el moment de la lectura.

Cap de les històries que explica Cabré és gaire original. N’haureu llegit a cabassos, com aquestes. Però estan totes molt ben trenades. Per una banda, els tres espais temporals de la novel·la mostren com canvien els noms però es mantenen els personatges, les circumstàncies són altres però romanen les actituds; amb diferents armes, persisteixen els mateixos conflictes. Però encara més important, Cabré explica perfectament les complicitats entre els diferents actors, com l’engranatge social funciona a favor i en contra de les persones individuals tant en el món rural d’un poble de muntanya allunyat del cor del país, com a l’oligarquia del mateix país, un altre poblet aillat del món que l’envolta -el dels derrotats, els que no són rics, i no coneixen a qui cal conèixer.

I és que la principal gràcia de Les veus del Pamano són els seus personatges. Tots ells creïbles, espantats d’alguna cosa, d’alguna manera vulnerables, contradictoris, humans, perfectament versemblants. Tots dibuixats amb precisió psicològica i amb lleugeresa literària: només quatre paraules, deixant molt de camp a la imaginació, però cisellant el seu caràcter amb un parell de gestos.

Part de la calidesa i l’autenticitat dels personatges es deu al llenguatge que empra l’autor tant amb la veu del narrador com en els diàlegs dels personatges. Cabré utilitza diverses variants dialectals, mots propis del territori, no li fa fàstics a escriure les paraulotes que tothom diu quan parla sense pensar i fa un ús exquisit de la varietat de registres que demana cada moment a cada personatge. La història resulta fluïda perquè la narració és natural i el llenguatge és directe, concís, i real. I alhora, no gens simple: el professor de Literatura ha inclòs també sense dubtar lèxic que no és habitual a la parla de la major part del país en aquells punts concrets on queda bé i toca.

Una delícia de lectura. Adient, per tothom.

Salut i sort,
Ivan.

Jaume Cabré: Les veus del Pamano.
Edicions Proa. Barcelona, 2004.

Foto extreta de la Viquipèdia d’Ed. Proa – Web de Jaume Cabré.