Nacionalisme català burgès

Obrers de començament del segle XX manifestant-se

He llegit CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939), del Ferran Aisa (Editorial Base, 2013).

A la pàgina 87 l’autor cita un discurs a Madrid de Salvador Seguí, El noi del sucre, a les acaballes del 1919, quan després de la vaga de la Canadenca (que va portar la jornada laboral de vuit hores) la CNT va fer un congrés a Madrid i poc abans que la patronal endegués el pistolerisme. És a dir, unes circumstàncies força diferents de les actuals.

D’aquesta pàgina m’ha arribat un cop de puny del present.

> A Catalunya, durant els anys 1918-1919 s’havia viscut amb intensitat una campanya pro autonomia, però els afers socials pesaven molt més que els nacionalistes en el món polític de Madrid. La CNT havia crescut massa a Catalunya, fins i tot, s’arribà a dir des de sectors nacionalistes que el cenetisme era un fet implantat des de Madrid. El Noi del Sucre en sortí al pas:

> > A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre als treballadors catalans… Nosaltres, ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per a poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes com el que més temen el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si un dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.

Insisteixo: aquest text parla de la política catalana a finals de la segona dècada del segle XX, fa cent anys.

Però, també cal dir que segons l’entrada de la Viquipèdia dedicada al Noi del Sucre, hi ha una altra transcripció molt diferent (no gens independentista) del seu discurs a l’Ateneu de Madrid.

Salut i sort,
Ivan.

El quadre que il·lustra aquest article és El quart estat, de Giuseppe Pellizza da Volpedo (1901).

La presunción del Estado

Imatge d'un castell medieval

Recupero una cita d’El nacimiento de la República Popular de la Antártida que em va semblar d’allò més interessant, especialment en els temps tan nacionalistes que patim.

Queda a otros, en la seguridad del futuro, preguntarse cuándo un Estado no es una presunción. (…) Una torre fortificada se convierte en un ducado; un ducado se convierte en una oligarquía de guerreros; una banda de caudillos se convierte en una monarquía nacida de la necesidad de batallar contra otra oligarquía, y al fin el reino termina arruinado después de una larga lucha para justificarse como imperio mediante la conquista y el robo. Qué historia tan vieja, cansada y espléndida. Sí, simplifico. Pero me pregunto: ¿acaso no hay una simplicidad primitiva en todo lo que hace la humanidad cuando empieza y termina con asesinatos?

John Calvin Batchelor

Salut i sort,
Ivan.

John Calvin Batchelor: El nacimiento de la República Popular de la Antártida. (The Birth of the People’s Republic of Antarctica, 1983). Traducció de Luís Domènech. Minotauro. 2002

La fotografía és d’el Castillo de Javier, obra d’en Lamuga.

Cap el cel obert

Sis anys després de la magistral Dins el darrer blau, na Carme Riera tornà al tema de la persecució als xuetes mallorquins amb la seva novel·la Cap el cel obert. I gairebé dues dècades després d’haver-la comprat, me l’he llegit.

Portada del llibre Cap el cel obert, de la Carme Riera

Però, la discriminació religiosa és només un dels temes que abasta aquest fulletó melodramàtic i obscur. Cap el cel obert (no sabeu la de vegades que m’he trobat anomenant-lo Cap al darrer blau) explica el viatge de la Maria des de la lluminosa Mallorca cap a la resplendent Cuba, excusa que aprofita l’autora per a, oposant la llum del paisatge, oferir una descarnada descripció de tota la foscor social.

De la misèria que es patia a Ciutat a mitjans el segle XIX fins la decadència de l’opulenta burgesia havanera. De la submissió de les dones a l’esclavatge, de la corrupció d’uns a al foment de la corrupció dels altres. I la ingènua protagonista, encarnació de la sensibilitat literària, enmig de tot aquest escenari desencisador.

La reivindicació de la Literatura, concretament de la poesia, davant de la mesquinesa dels que tenen el nord en els diners i les possessions és així un altre dels temes que suggereix aquesta novel·la, de trama lleugera i previsible. Ni la truculència d’alguns detalls ni la pèrdua de ritme en la part central del relat, allà on sembla que Maria Fortesa ha estabilitzat la seva vida, són impediments per a continuar llegint un llibre ple de referències a com aprofitar la vida, on es planteja el dubte de quin camí emprendre per a millor aprofitar-la o, si en nàixer no t’han donat cartes prou bones, poder sobreviure.

Després de la duríssima denúncia de les condicions de vida de les dones al s. XIX, la Carme Riera novel·la les beceroles de les conspiracions per a modificar el règim jurídic de Cuba dins la corona espanyola. Aquell moment en què uns eren partidaris de demanar més autonomia, d’altres insinuaven l’interès per la independència, i la majoria apostaven per la tercera via (digueu-me provocador) de l’annexió als Estats Units d’Amèrica; uns, com a objectiu final, els altres, només per a pressionar la metròpoli. No tinc cap dubte que la Riera, escrivint molt abans que s’engegués el procés independentista, no tenia cap intenció de fer la contundent crítica política que a finals de la segona dècada del segle XXI molts catalans podem llegir. Però tampoc dubto de l’interès que té llegir els enraonaments dels conspiradors i del Governador General per a ensumar una mica millor el brou que s’hi cou a segons quina olla.

De Cap el cel obert em quedarà el record -ai, la meva mala memòria- d’un munt de personatges rics en matisos i defectes, brutalment atractius. I també la lliçó d’ús de la llengua catalana, amb un ús exquisit del llenguatge, combinant el lèxic mallorquí, els registres col·loquial i culte, incrustant de manera encertada frases en castellà i, especialment, l’abundància de paràgrafs llarguíssims, emfatitzats per la alineació a dues bandes del text, que tot i que ofereixen una primera impressió desoladora acaben sent satisfactòriament acollidors.

Adient per a posar-vos a criticar a tota la colla de personatges. Contraindicat pels qui busquin herois.

Salut i sort,
Ivan.

Carme Riera: Cap el cel obert.
Ed. 62. Barcelona, 2000.