Després d’haver llegit l’aclaparador i suficient nombre de dues novel·les del Jaume Cabré, Les veus del Pamano i Jo acuso, he arribat a la conclusió que és un autor repetitiu.

Jo acuso té un munt de pàgines, un munt de personatges, un munt de trames argumentals, i la seva acció discorre a un munt de llocs en un munt de períodes temporals. Igual que a Les veus del Pamano. Tot plegat, la novel·la esdevé un veritable spaghetti argumental on tot acaba ben lligat (ho veieu?, es repeteix!) després d’haver marejat el lector amb una munió de noms propis impossibles de recordar. Després hi torno.

Jo confesso, igual que Conversación en la Catedral, no és fàcil de llegir. El ball de fils argumentals no és un vals que s’acomoda a capítols, ni un tango que alterna frases dolces i paràgrafs amargs; sinó un hard-bop jazzístic on una frase pot acabar tres-cents anys després de quan ha començat, i en un paràgraf poden prendre la veu personatges situats a llocs diferents i fent servir persones i temps verbals no concordants. I lliga perfectament, perquè la complexitat formal no és cap caprici estilístic, sinó un instrument per a remarcar la complexitat de la qüestió. Bé, de les qüestions.

L’Adrià, protagonista de la major part de Jo confesso, es planteja la següent:

El poder de l’art rau en l’obra d’art o més aviat en l’efecte que fa en la persona?

La Cultura ens acompanya, va dins nostre, és l’efecte que produeixen (o no) les paraules, la música, les imatges… i que desapareixerà amb nosaltres mateixos, perquè quan morim, sentiments i pensaments desapareixen sense remei, per molt que quedin lletres escrites sobre paper. Schubert emociona tant el filosòfic i intel·lectual Adrià com el metge i Obersturmführer que treballa a Auschwitz i que és del tot conscient de la barbàrie de la seva feina. La Cultura, la Civilització, per tant, no rau ni en el violí ni en la partitura, sinó en com ens transforma.

Un cop s’ha tastat la bellesa artística, la vida canvia. Un cop has sentit cantar el cor Monteverdi, la vida et canvia. Un cop has vist Vermeer de prop, la vida et canvia; un cop has llegit Proust, ja no ets el mateix.

Aquest pensament de l’Adrià és el que Cabré qüestiona de soca-rel. El jove que s’ha educat a la Universitat, s’ha esforçat a estudiar una disciplina difícil i complexa enfocada a ajudar els altres, d’adult esdevé un Obersturmführer implacable. Una obra artística, el text d’un tractat filosòfic, etc., no transformen ningú. És la interpretació que en fa l’espectador, la lectura individual, la que potser ho farà. I no tothom llegeix igual els mateixos mots.

No és que sigui impossible, però sí que de vegades costa recordar amb precisió un personatge concret dins de tot el ventall de l’ampli dramatis personae de Jo confesso. I està molt bé que així sigui, perquè de fet tots van repetint allò que algun altre personatge ha fet o ha sofert abans.

Generacions rere generacions de balls frenètics de milions d’espermatozous empaitant òvuls, concepcions casuals, morts, aniquilacions… i ara tu i jo som aquí, l’un al davant de l’altre com si no hagués pogut ser de cap altra manera. Com si només hi hagués hagut la possibilitat d’un sol arbre genealògic.

Jo confesso referencia el Jo acuso de Zola, però a diferència del geni francès, Cabré es reconeix com un més dels humans problemàtics, emfatitza que ningú no escapa dels moments de maldat, ens interpel·la a tots des de la primera persona.

Els bons no ho són absolutament. Tothom té les seves misèries. I els que es pensen o diuen que lluiten pel bé són sovint els que més mal fan. Ara; durant el segle XX; al llarg de la Història; sempre.

L’home destrueix l’home, i també compon El paradís perdut.

La Cultura ens salvarà de la barbàrie? Sembla que no. Inspirarà les nostres millors accions, però no ens vacuna contra la maldat, la crueltat, l’abús contra els febles… I què és la Cultura? Certament, els objectes no són Cultura, tot i que la poden representar. Ni tampoc les obres produïdes per genis, que poden emmarcar els pitjors moments possibles.

I tot plegat, què? Com que igual hi haurà desgràcies, no paga la pena de fer res? És el que diu molta gent, però Cabré planta la llavor de l’esperança en un parell de personatges que no fan mal a ningú, que ens donen els exemples que haguéssim volgut ser. Li dona a la Cultura el valor d’inspirar aquests justos entre els justos, de servir com a eina d’ensenyament, d’alegrar la vida enmig de tanta desgràcia. Sort en tenim de la Cultura.

Durant gairebé mil pàgines Jaume Cabré va teixint un patchwork d’històries senzilles que tots hem escoltat força vegades, que de començament ja sabem com acabaran, i que fa temps que ens fem creu que encara les continuem sentint. Amb personatges que hem estimat tendrament o hem odiat intensament, i que entenem (o no) i ens emocionen tot i que s’han emprat infinitament. El patchwork resultant és fascinant, perque els quadrets són deliciosos i perque encaixen meravellosament bé, cosits delicadament de manera que ens sorprenem en canviar de color, però ens tranquil·litzem en reconèixer la continuïtat en la roba. Una roba magnífica.

Les costures que deixa Cabré són ben subtils. No necessita comparar, li és prou amb enllaçar les escenes per fer-nos entendre que els personatges es repeteixen en diverses persones de diferents noms. Que les motivacions i les pors són les mateixes que van analitzar Plató i Shakespeare, i que encara no n’hem tret l’entrellat. Ens diu el que estem farts de dir al final de tantes converses en les que hem volgut arreglar el món: és molt complicat, això passa sempre, no hi ha manera, és així. I ho fa de manera sensacional.

Tot això seria molt avorrit en qualsevol altre cas. Però Jo confesso està escrita amb la gràcia que cal per a aconseguir que sigui impossible abandonar el plantejament conegut fins a arribar a la conclusió previsible. I per aconseguir que aquesta conclusió coneguda esdevingui epifania, perque l’escena i el paisatge i els actors i les atmosferes combinen tots harmònicament i es mouen de pressa per a acompanyar-nos en les gairebé mil pàgines de la novel·la. És un torrent d’aigua aparentment tranquil·la que cauen violentament sobre la consciència del lector.

De la mateixa manera que l’acció és frenètica, la delicada descripció de la bellesa del coneixement pot allargar-se infinitament (o no) i és sempre intensa: amb adjectius precisos i contundents, amb incrustacions d’altres idiomes que mai no semblen pedants, amb enumeracions erudites (sabeu quantes facetes té el coneixement del món del vi?) i amb quelcom que m’ha agradat molt: la reivindicació de la globalitat del coneixement. Hi ha poca Ciència a Jo confesso, però sí que apareix la Tècnica, i tot plegat són Humanitats, perquè tot va de tractar de millorar la vida dels humans.

El clímax final de la novel·la no s’assoleix ben bé al final, sinó que el tancament que lliga tota l’argumentació intel·lectual s’allarga algunes pàgines més. Aquest final anticlimàtic li resta un pèl d’excel·lència en el darrer moment, però ni una engruna en el record.

Les veus del Pamano em va semblar allò que jo dic una puta obra mestra, una obra mestra que considero indiscutible, insuperable, que m’ha colpit de debò, i vers l’autor del qual no puc sentir la més mínima admiració sinó més aviat la més absoluta enveja. A Jo confesso Cabré davalla fins als inferns humans i escala fins al cel literari.

Com l’all, que tant m’agrada, en Jaume Cabré es repeteix: Jo confesso és una pputa obra mestra. I no, no sobra una pe.

Salut i sort,
Ivan.

Jaume Cabré: Jo confesso Ed. Proa. Barcelona, 9a edició d’octubre del 2012.