Em passa, i m’imagino que a vosaltres també, que els temes que es van perpetuant sense que canviï res em carreguen molt. Em passa en l’àmbit personal, i també a escala política. Imagino que això formava part de l’estratègia política de determinades forces en temps del procés, què és un dels afers que em carrega.
Fent neteja digital, he tornat a trobar l’article El que vaig aprendre de l’Eduard Voltas, on reflexiona sobre les lliçons d’aquella tardor del 2017 que ara sembla tan llunyana.
En el seu moment, vaig estar-hi d’acord, i hi continuo estant. Hi afegiria un parell de coses, que excepte la més important em fa mandra d’escriure. El que sí que vull deixar negre sobre blanc és l’absolutament imprescindible necessitat de prescindir dels dirigents polítics que ens van abocar a allò. Les coses no van sortir com volia la gent a la qual representaven; per tant, al carrer.
I no m’estic referint només a polítics independentistes.
Vaig estar buscant alguna reflexió escrita del bàndol unionista o, millor dit, d’aquells que oposant-se a l’independentisme, creuen que allò va acabar molt malament. Algun escrit on es fes la reflexió sobre què hauria d’haver-se fet des de l’altre bàndol perquè el procés no hagués guanyat l’impuls que va tenir, o perquè la tardor del 17 no fos un "desastre sin paliativos" per a la imatge exterior d’Espanya, com van dir els analistes de l’Instituto Elcano. No n’he trobada cap. Si algú en coneix alguna, si us plau, feu-me-la saber.
D’errors, tothom en comet. El què és dolent és no aprendre’n.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!