El que hauríem d’haver après.

Em passa, i m’imagino que a vosaltres també, que els temes que es van perpetuant sense que canviï res em carreguen molt. Em passa en l’àmbit personal, i també a escala política. Imagino que això formava part de l’estratègia política de determinades forces en temps del procés, què és un dels afers que em carrega.

Fent neteja digital, he tornat a trobar l’article El que vaig aprendre de l’Eduard Voltas, on reflexiona sobre les lliçons d’aquella tardor del 2017 que ara sembla tan llunyana.

En el seu moment, vaig estar-hi d’acord, i hi continuo estant. Hi afegiria un parell de coses, que excepte la més important em fa mandra d’escriure. El que sí que vull deixar negre sobre blanc és l’absolutament imprescindible necessitat de prescindir dels dirigents polítics que ens van abocar a allò. Les coses no van sortir com volia la gent a la qual representaven; per tant, al carrer.

I no m’estic referint només a polítics independentistes.

Vaig estar buscant alguna reflexió escrita del bàndol unionista o, millor dit, d’aquells que oposant-se a l’independentisme, creuen que allò va acabar molt malament. Algun escrit on es fes la reflexió sobre què hauria d’haver-se fet des de l’altre bàndol perquè el procés no hagués guanyat l’impuls que va tenir, o perquè la tardor del 17 no fos un "desastre sin paliativos" per a la imatge exterior d’Espanya, com van dir els analistes de l’Instituto Elcano. No n’he trobada cap. Si algú en coneix alguna, si us plau, feu-me-la saber.

D’errors, tothom en comet. El què és dolent és no aprendre’n.

Salut i sort,
Ivan.

2 respostes a “El que hauríem d’haver après.”

  1. Arriba un moment en que ens sembla tant òbvia, tant clara, la lectura, la interpretació d’uns fets, que embafa que no sigui igual d’evident per tothom, que calgui argumentar obvietats. Ens passa igual amb els valors polítics bàsics, amb les certeses profundes, que fa una mandra infinita haver-les d’argumentar. Perdona però diria que a tu, simplement, t’incomoda que el món polític no hagi arribat a les mateixes certeses que tu fa temps que tens. I, tot i que la realitat i la reflexió política avui trobo que comença a assemblar-se com un ou a una castanya a la de quatre anys ençà, a falta d’una publica i compartida assumpció del teu punt d’arribada, et sembla que no canvia res.

    A mi, francament, per molt que comparteixi moltes de les teves conclusions, més aviat el que m’incomoda és la dificultat que percebo, no especialment en tu però també en tu, per assumir que el que hi ha són confrontacions de certeses, legítimes i igualment fonamentades en els fets. És una falta de reconeixement de l’altre i de les seves raons que sí que trobo alarmant si de debatre i de confrontar es tracta.

    Per què hauries de trobar reflexions des del bàndol unionista que creguin que allò va acabar molt malament si no va acabar molt malament? Des de quan va acabar molt malament? Per quin set sous haurien d’haver fet res ‘des de l’altre bàndol’ perquè el procés no hagués guanyat l’impuls? Es pot saber quin problema hi ha en com va anar la cosa? Des del seu punt de vista, no des del teu de jugador d’escacs que resoldria totes les partides amb taules. I, pel que fa als actors independentistes, què té d’estrany que cadascú es replegui en la interpretació que el fa fort? Realment, quin problema hi ha? El debat públic entre discursos diversos el desempata, en primer lloc, la militància dels actors polítics i, en darrer terme, la ciutadania i si no el desempata també vol dir alguna cosa.

    Som on hem estat sempre, Ivan, crec que t’incomoda la confrontació i que creus les coses s’han de resoldre’s amb consens perquè patates. I que si els polítics no han arribat aquí que pleguin, perquè no valen.

    1. Caram, que ràpid!

      No m’incomoda pas la confrontació, i com tu molt bé dius, l’article de ja fa uns anys era incomplert, i ara encara més. I com jo ja havia escrit, s’hi pot afegir un bon grapat d’altres consideracions. Incloent les molt legítimes posicions dels diferents partits, que per força han de ser diferents perquè són formacions diferents. I, per tant, ha d’haver-hi competència i confrontació política.

      Sobre el que comentes al segon paràgraf, no llegeixo a la columna del Voltas no perquè va sortir bé, sinó perquè no podia sortir bé i ningú ho va dir. És a aquesta anàlisi la que em sembla bé.

      Per què trobo a faltar aquella altra anàlisi des de l’altre bàndol? Per una banda, perquè crec que hi ha una bossa de població que deu pensar que ha acabat com havia d’acabar, com volien que acabés, però no de la manera que els hagués agradat. Que aquesta bossa sigui petita, ínfima, i aparegui o no a l’opinió publicada, ja és un altre tema. I ben significatiu, per cert. Això és quelcom que jo deixava implícit a la nota, i que potser també havia d’haver-ho escrit.

      Salut i sort.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: