Adéu, Senyor Mora

Adéu, Senyor Mora

Ha traspassat en Víctor Mora, que per a dues generacions és el guionista d’El Capitán Trueno. Però jo el vaig conèixer abans per un autoplagi seu, El corsario de Hierro.

Vaig crèixer llegint El corsario de Hierro. Històries d’aventures a mitjans segle XVII, a mig cavall del gènere de pirates i un James Bond de l’època que viatjava per tot el món vivint aventures, rescatant belles noies indefenses i castigant els malfactors.

Crèixer ho escric en tots els sentits. Vaig començar a llegir El Corsario quan es publicava per entregues setmanals a Mortadelo i vaig acabar col·leccionant les seves aventures recollides en 52 petits àlbums en tapa blana. El primer cop que vaig visitar el Mercat de Sant Antoni va ser per anar a trobar l’únic número que em faltava, La pagoda de los Mil Suplicios, el vuitè de la sèrie. La primera que havia llegit, encara per entregues, va ser Cayo Calaveras.

Eren unes històries calcades a les del Capitán Trueno. Tres amics (el valent, el fort i el simpàtic) que viatgen pel món fotent garrotades als dolents. Garrotades, les justes; perquè sempre era més important l’enginy que no pas la força, i sempre s’intentava primer el cop de puny que no d’espasa. Calcades també a les d’un altre autoplagi, El Jabato.

Històries a les quals apareixien personatges secundaris que parlaven en contra de l’opressió, a favor dels drets dels oprimits, i que llegien llibres com la Utopia. Missatges subliminals però alhora evidents que la censura d’aquella època deixava passar i que, no era conscient aleshores però no en tinc cap dubte ara, van influir molt en el nen que jo era i en la persona que sóc ara.

Molts anys més tard, quan ja havia deixat de llegir còmics, vaig descobrir que Víctor Mora també escrivia novel·les. Vaig comprar La dona dels ulls de pluja quan encara estava subscrit al Cercle de Lectors, però no el vaig seguir com autor. Potser perquè encara no havia llegit El invierno del dibujante ni sabia el que havia sota el nom d’Editorial Bruguera: un munt d’escriptors d’esquerres antics represaliats del franquisme en condicions laborals força precàries.

Bon viatge, Senyor Mora. I moltes gràcies.

Salut i sort,
Ivan.

P.S.: la imatge de l’encapçalament l’he tret d’una web d’homenatge al Capitán Trueno.

Roba de dona, cervell d’home

Que si, que milenis de civilització, però que la roba que vesteixen les dones continua sent d’allò més important.

I és clar, no és la roba de la dona. És la sexualitat i és la moral. I no precisament de la dona, sinó de l’home.

I és també, l’explotació comercial del cos femení, allò que s’ha anomenat la cosificació de la dona. Que de vegades és exagerat prendre-s’ho a la valenta, però de vegades és tan exagerat que fa mal al cor.

La part del cervell masculí que paga diners és sensible a la bellesa femenina de manera directament oposada a com ho és la part del cervell masculí que s’emprenya i prohibeix coses. Uns disposats a pagar per veure noies en bikini, altres disposats a tot per a que ningú les vegi.

És dominació de qui té el poder sobre qui no el té. És masclisme.

Digueu el que volgueu, però jo no veig altra solució que molta inversió en educació per anar canviant, mica en mica, mentalitats. Que són molt difícils de canviar. I això, malauradament per a les dones, vol dir molt de temps.

Salut i sort,
Ivan.

Mai no defensaré les pintades espontànies a llocs públics, em semblen una bretolada en lloc del pretés art lliure que alguns defensen.

Arbre d'un parc de Bern amb una A anarquista pintada en color negre.

Però em va fer gràcia aquest arbre, declarat per sobre de qualsevol autoritat al paradís de l’ortodòxia financera, els costums conservadors i la política liberal.

Fa massa temps que no rellegeixo Chomsky

Salut i sort,
Ivan.