¡Chivatazo!

A mitjans de la darrera dècada del segle XIX, Alejandro Lerroux, com a director del diari republicà El País (no feu acudits, que us conec) va engegar una campanya periodística contra el general Martínez Campos. L’excusa era l’actuació del general a Cuba, i la raó la seva filiació política monàrquica.

La qüestió és que van haver manifestacions i en aquestes manifestacions va ha haver-hi trets a l’aire, morts, i el que és pitjor, crits contra la Monarquia. Va ser aleshores que la Justícia va dir prou i va intentar detenir Lerroux.

Resulta que va ser el propi Alejandro Lerroux qui va obrir-li la porta al comisari de policia que anava a detenir-lo, en plena redacció d’El País. Quan el funcionari va demanar pel “Señor Lerroux”, Don Alejandro es va girar immediatament i va començar a demanar a crits que vinguès el “Señor Lerroux” i, efectivament, el seu germà Aurelio va acudir, i el comisari se’l va emportar cap a comisaria i així el futur Presidente del Gobierno va gaudir del temps necessari per a fugir de l’administració de justícia.

De resultes, Lerroux va haver d’exilar-se temporalment a França. Però al cap de poc va tornar clandestinament a Madrid, i va continuar amb la seva activitat política de manera gairebé normal, fins a tal punt que

El juez en persona fue una noche a avisarle a su casa sobre la inminencia de una detención si no era más discreto en sus apariciones.

Ho recordo perquè, si llegiu la premsa aquests dies potser us escandalitzareu i soltareu ingènuament un “això abans no passava!”, què és de les frases més gracioses que més es repeteixen al món cada dia.

L’anècdota de Lerroux l’explica José Álvarez Junco a les pàgines 117 i 118 de El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista (RBA Libros. Barcelona, 2011).

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Descansi en pau

Descansi en pau

Em sap molt greu el traspàs de la Carme. No la coneixia personalment, només la seva faceta pública i a través del filtre dels mitjans de comunicació, amb els quals m’havia format una imatge gens afavoridora d’ella. Però insisteixo, no la coneixia, només coneixia la professional de la política.

Humanament, ha estat una sorpresa i un cop. Una noia de la meva generació, morta de sobte i prematurament i que deixa un fill petit… M’ha impactat i m’ha sabut molt greu per ella i per la gent que l’estimava.

Una altra cosa és que simpatitzi amb el circ hipòcrita que, com sempre que traspassa algú conegut, s’ha organitzat. Aquí senyalo mitjans de comunicació, partits polítics i, ai!, el Govern.

Els obituaris i titulars han destacat unànimement que va ser la primera dona en ser Ministre de Defensa. És un titular tan cert com discutible:
– Primer, que ja fa molts anys que va haver la primera ministra (na Federica Montseny);
– segon, que ha hagut una ministra amb un ministeri més important (l’Elena Salgado);
– i tercer i més important, que la mateixa Carme Chacón abans ja havia estat Ministra d’Habitatge.

Precisament com a Ministra d’Habitatge amb Rodríguez Zapatero va exercir polítiques continuistes en un moment en que el problema de l’habitatge ja era una realitat palpable per a molts espanyols i ja es parlava de bombolla immobiliària.

En el seu pas pel Ministerio de Defensa no va poder (o no va voler) renegociar els contractes draconians que obliguen el Reino de España a comprar abundant material militar a la indústria bèlica alemanya. Especialment sagnant és el cas dels blindats, que no es poden emprar a les missions internacionals perquè Espanya no té transports amb que portar-los on es necessiten. Si que va permetre que els detalls significatius d’aquesta compra d’armes, decidida i signada per José María Aznar, es publiquessin a El País.

A la Carme Chacón no li va donar temps a aconseguir que un esborrany de llei sobre secrets militars fos aprovat per les Corts. Això hagués permés, potser, desclassificar documentació per a que els historiadors poguessin estudiar millor la Guerra Civil, la d’Ifni, la Marcha Verde, i el paper de l’exèrcit durant el franquisme i la Transición. I també durant el regnat d’Alfonso XIII, que ha Espanya la confidencialitat dels documents governamentals no caduca mai.

A banda deixo el seu paper en la política del partit socialista. Els que vivim la Política des de fora en tenim una imatge idealista d’aquesta activitat, molt diferent de la que tenen els que hi viuen d’ella, honradament guanyant un sou a final de mes. I de trepes, de colzades i de cinisme n’hi ha a totes les organitzacions jeràrquiques. I la Chacón tampoc no em sembla l’exemple més palmari d’això que apunto.

Quan va nàixer el seu fill va aparèixer en un dolçíssim article amb ampli desplegament fotogràfic que li va organitzar El País Semanal. La presentaven com un exemple de dona que triomfava professionalment després d’haver-se esforçat molt i alhora gaudia d’una satisfactòria conciliació familiar.  Les elits són exemple de poques coses d’aquest estil. Per a exemple, que parlin de la meva amiga Irene, que es va pagar la carrera treballant de planxadora a deshores i havent de travessar un “descampat propici per a violacions”; i que anys més tard conciliava la seva maternitat monoparental amb els horaris li diuen flexibles però són elàstics de l’enginyeria informàtica. Que una política socialista es prestés a un publireportatge tal, em va posar de molt mala baba.

Tot plegat, per tant, no li veig uns mèrits especialment destacats com per haver rebut pòstumament la Creu de Sant Jordi. Una distinció, la més alta del país, que potser caldria clarificar o redefinir, però que si l’hem de donar a tots els que es dediquen a la política i moren joves, perdrà valor ràpidament.

Evidentment, el moment d’enterrar les despulles no és el més adient per a criticar algú. No perquè la crítica no sigui legítima, sinó per una mínima sensibilitat amb els que hi queden. Però no veig tampoc el motiu per a escriure hagiografies i encara menys per a que ho facin els que abans malparlaven de la mateixa persona.

En qualsevol cas, descansi en pau la Carme.

Salut i sort,
Ivan.

Música censurada

Tenia pensat escriure un article sobre música que s’ha tornat invisible, però un cop més l’aparell jurídic-polític espanyol imposa la seva agenda.

Com que a mi el rap (génere musical) no m’agrada, ja us podeu esperar que no sigui gens fan de la cançó de Valtónyc No al Borbó.

No és que l’hagin censurada, però el seu autor està a punt d’anar a la presó per haver-la escrit i publicat. Això ho fan i ho consenteixen els mateixos que sortien al darrera de la pancarta de Je suis Charlie, que deien que la fatwa contra Salman Rushdie era un acte de barbàrie, que critiquen la manca de llibertats a Veneçuela, etc.

La sentència judicial em sembla gravíssima. El silenci còmplice dels mitjans de comunicació i intel·lectuals, encara pitjor. Espanya demostra no tenir fusta de democràcia. I crec que no cal afegir res més. La censura és d’aquelles coses que per a justificar-les cal una situació ben excepcional, i la dignitat de qualsevol càrrec públic, per definició, no ho és.

Afegeixo: A algun lloc he llegit el Valtónyc dient que la cançó havia estat un encàrrec de la gent de Podemos. Si és cert, trobo que no els he sentit defensar prou el seu subcontractat.

L’article que jo tenia al cap era una protesta contra el políticament correcte oblit de cançons i intèrprets que ara són incòmodes per raons diverses. Raons que entenc, però que no tenen res a veure amb la música, i que per tant no em sembla que justifiquin res.

Mai no recordo qui ho va dir, però és ben cert: els puritans són uns estrenyits que volen que tothom vagi estrenyit.

Afegeixo una llista ben divertida de grans cançons que han estat censurades o han provocat l’ostracisme dels seus autors. Divertida perque avui la majoria són clàssics inofensius, però si ho penseu una mica la llista és ben sinistra. Els motius inclouen puritanisme religiós o moral, l’escrúpol de mentar marques comercials, el maleït políticament correctisme, o les raons polítiques. Però tanta diversitat troba un punt comú: totes les cançons han estat censurades en més o menys grau en països que presumeixen de democràtics.

Hi ha casos a patades. I si ampliem a video-clips, encara molts més. Afegiu en els comentaris els que us semblin més interessants (i si expliqueu per què, encara millor!).

Per a documentar-vos sobre la censura franquista a la música catalana podeu consultar aquest article a l’Enderrock o aquest Sense Ficció de TV3. I per una visió més ampla de la censura musical sota el franquisme, aquest Documentos de RNE.

Acabo amb el cas més recargolat de censura musical que conec. L’escena de A Streetcar Named Desire on Marlon Brandon reclama la seva dona Stella es va estrenar inicialment amb acompanyament de violins, perquè els censors del codi Hayes pensaven que li donaria un to romàntic a aquest moment. El que veureu és l’acompanyament musical original.

I si, enyoro molt el Jaume Figueras i el seu Cinema 3.

Salut i sort,
Ivan.

L’atemptat d’Atocha

Aquesta setmana ha fet anys de la matança dels advocats laboralistes al carrer Atocha. I com que el número d’anys és rodó, els mitjans de comunicació hi han parat esment.

Alguns textos sobre l’atemptat terrorista:
L’entrada de la Viquipèdia,
Juancho Dumall a El Periódico posa l’atemptat en el context històric de La Transición.
José María Irujo i Joaquín Gil a El País ens expliquen què se n’ha fet dels assassins.
Santiago Tarín des de La Vanguardia dóna la impressió que l’administració de justícia continua volent aclarir completament el cas, quan realment el que es va fer en el seu moment, tapar-ho tot sota els bocs expiatoris, ja no té remei.
Público ha reproduït el text de l’agència EFE sobre l’homenatge que s’ha fet a les víctimes i on ha participat l’actual alcaldesa de Madrid, que de casualitat es va lliurar de l’atac.

Si teniu més temps, dos podcasts recomenables i amb visions complementàries sobre el tema són:
– el de Documentos RNE, que dóna una visió diguem-ne oficial, i
– el d’El abrazo del oso que aporta una mica més d’informació sobre tota la violència política d’aquella època.

Quan es van cumplir els vint-i-cinc anys de l’atemptat El Mundo li va encarregar a Aníbal Malvar que escriguès sobre què s’havia fet dels assassins d’extrema dreta. Hi ha vegades que penso que la Història d’Espanya és un bucle infinit; llegint això penso que potser el temps porta quinze anys aturat.

La Fundación Abogados de Atocha, que a la seva web exhibeix els logos tant de CC.OO. com de la Comunidad de Madrid, manté les seves activitats. Entre elles, aquesta setmana han visitat Sa Majestat el Rei d’Espanya, i l’homenatge que abans esmentava, on el secretari provincial de CC.OO. ha manifestat que
“Los derechos no se heredan, sino que se conquistan y se mantienen con el compromiso y la lucha”

Un tema sobre el que Mario Martín Lucas reflexiona a les pàgines d’El Español, d’una manera tant breu com contundent.

Finalment, hi ha la pel·lícula de Bardem, l’oncle de l’actor.

Salut i sort,
Ivan.