Etiqueta: política

CNT. La força obrera de Catalunya

Fa ja uns quants mesos que em vaig llegir un dels darrers estudis que ha publicat en Ferran Aisa sobre l’anarquisme català.

CNT. La força obrera de Catalunya és una crònica de la vida del sindicat anarquista entre el seu naixement i la derrota de la República al final de la Guerra Civil. L’autor s’ha capbussat als arxius sobre l’anarcosindicalisme de fa un segle i ha bolcat els fets i els protagonistes en poc més de tres-centes pàgines que ofereixen una panoràmica del paper que va jugar la CNT a la política i la societat del moment.

CNT. La força obrera de Catalunya no m’ha semblat ni un estudi exhaustiu, ja que no aprofundeix en cap aspecte dels que toca, ni un llibre especialment pensat per a divulgar el pensament i el llegat d’aquells anarcosindicalistes. Per a aconseguir aquesta fita, trobo, li caldria exposar molta més informació de context: ampliar els apunts biogràfics dels protagonistes, i relacionar els actes cenetistes amb els esdeveniments polítics a nivell espanyol, català i europeu d’una manera molt més completa de com ho fa.

I no ho fa perquè el Ferran Aisa ha tractat aquests temes més a fons en altres llibres de la seva extensa bibliografia. És per això que dos moments concrets tan importants com la vaga de la canadenca i els fets de maig del 37 són tractats d’una manera molt superficial. En aquest volum l’autor ha escollit una freda exposició de fets abans que construir un relat més narratiu que abastès l’entorn socio-polític del primer terç del segle XX. Una opció, limitar-se a constatar els fets, honesta i que respecto, però que no ha assolit les meves expectatives, perquè jo esperava que el llibre fos una altra cosa. Qüestió d’expectatives.

Tot i això CNT. La força obrera de Catalunya paga la pena, perquè t’obre la porta a un món i unes persones no prou conegudes i encara no ben valorades. A més, presenta una sèrie d’anécdotes interessants que ofereixen l’oportunitat de valorar les relacions entre diferents actors d’aquella època, totalment impensables en escenaris actuals. Les connexions entre Lluís Companys i Francesc Layret o Salvador Seguí, la visita d’Albert Einstein a la seu del Síndicat Únic, les vides dels germans Ascaso o de Buenaventura Durruti, la col·lectivització entre el juliol del 36 i el maig del 37, etc.

El que no m’ha agradat de CNT. La força obrera de Catalunya és que, en opinió meva, l’autor empra paraules més contundents quan explica el pistolerisme de la patronal i la policia, que quan ho fa dels anarquistes. És cert que també li dedica termes durs, però a l’emprar el punt de vista cenetista (què obviament és el que ha de fer aquesta obra) crec que ha deixat una mica de banda l’equanimitat en l’adjectivació. Qüestió de matisos.

Adient com a primera aproximació a la història de l’anarquisme a Catalunya. Contraindicat per a entendre completament bé una època i un país.

Salut i sort,
Ivan.

Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939). Editorial Base. Barcelona, 2013.

La foto de la portada l’he copiada de la web de la Unión Anarco-Sindicalista.

Nacionalisme català burgès

Obrers de començament del segle XX manifestant-se

He llegit CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939), del Ferran Aisa (Editorial Base, 2013).

A la pàgina 87 l’autor cita un discurs a Madrid de Salvador Seguí, El noi del sucre, a les acaballes del 1919, quan després de la vaga de la Canadenca (que va portar la jornada laboral de vuit hores) la CNT va fer un congrés a Madrid i poc abans que la patronal endegués el pistolerisme. És a dir, unes circumstàncies força diferents de les actuals.

D’aquesta pàgina m’ha arribat un cop de puny del present.

> A Catalunya, durant els anys 1918-1919 s’havia viscut amb intensitat una campanya pro autonomia, però els afers socials pesaven molt més que els nacionalistes en el món polític de Madrid. La CNT havia crescut massa a Catalunya, fins i tot, s’arribà a dir des de sectors nacionalistes que el cenetisme era un fet implantat des de Madrid. El Noi del Sucre en sortí al pas:

> > A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre als treballadors catalans… Nosaltres, ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per a poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes com el que més temen el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si un dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.

Insisteixo: aquest text parla de la política catalana a finals de la segona dècada del segle XX, fa cent anys.

Però, també cal dir que segons l’entrada de la Viquipèdia dedicada al Noi del Sucre, hi ha una altra transcripció molt diferent (no gens independentista) del seu discurs a l’Ateneu de Madrid.

Salut i sort,
Ivan.

El quadre que il·lustra aquest article és El quart estat, de Giuseppe Pellizza da Volpedo (1901).

La presunción del Estado

Imatge d'un castell medieval

Recupero una cita d’El nacimiento de la República Popular de la Antártida que em va semblar d’allò més interessant, especialment en els temps tan nacionalistes que patim.

Queda a otros, en la seguridad del futuro, preguntarse cuándo un Estado no es una presunción. (…) Una torre fortificada se convierte en un ducado; un ducado se convierte en una oligarquía de guerreros; una banda de caudillos se convierte en una monarquía nacida de la necesidad de batallar contra otra oligarquía, y al fin el reino termina arruinado después de una larga lucha para justificarse como imperio mediante la conquista y el robo. Qué historia tan vieja, cansada y espléndida. Sí, simplifico. Pero me pregunto: ¿acaso no hay una simplicidad primitiva en todo lo que hace la humanidad cuando empieza y termina con asesinatos?

John Calvin Batchelor

Salut i sort,
Ivan.

John Calvin Batchelor: El nacimiento de la República Popular de la Antártida. (The Birth of the People’s Republic of Antarctica, 1983). Traducció de Luís Domènech. Minotauro. 2002

La fotografía és d’el Castillo de Javier, obra d’en Lamuga.

Lluita ideològica

Pablo Iglesias i Íñigo Errejón asseguts un al costat de l'altre al Congreso de los Diputados, aplaudint.

La lluita ideològica significava obrir portes a la feblesa organitzativa; per tant, tothom volia fer-se amb el control de l’aparell confederal.

Ferran Aisa

Aquesta valoració sobre la CNT, molt probablement precisa, apunta a una de les grans febleses del sistema polític català i espanyol, en la meva opinió.

Abans que res, recordem que la CNT del primer terç del segle XX no només era un sindicat: era un aparell polític de primera magnitud; i de fet, una de les forces polítiques principals tant a Catalunya (on tenia més implantació) com a Espanya (per la seva influència). I de lluny, la millor organitzada.

Espanya, i Catalunya també, són territoris on no hi ha alternança a la direcció dels partits polítics. Els dissidents són marginats. Els escassos retorns de dirigents a primera línia després d’una travessa del desert acostumen a ser conseqüència d’escissions o de canvis de formació. La pluralitat de boca dura fins que arriba el qüestionament al líder suprem. Les designacions digitals, les llistes tancades (i per tant monolítiques) als òrgans de direcció, la promoció dels lleials per davant dels meritoris…, són defectes dels quals podem trobar un munt d’exemples a tots els partits.

I si els encarregats de fer funcionar el sistema democràtic funcionen ells mateixos de manera poc democràtica…

I contesto abans que ningú em recordi l’estructura assembleària d’ERC i la CUP. D’acord que la teoria és molt diferent, però mireu la història recent d’ERC, des de l’aparició d’Àngel Colom fins a la caiguda de Puigcercós, i ja em direu.

I en el cas de la CUP, el cas de la dimissió de la Mireia Boya em resulta especialment inquietant.

Salut i sort, Ivan.

Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939). Editorial Base. Barcelona, 2013. Pàgina 209.