Etiqueta: política

El tancament d’hospitals a l’Amèrica rural

He escoltat el podcast America’s Hospital Emergency, de l’excel·lent The Documentary Podcast de la BBC. I fa molta angúnia.

Foto de Main Street at Jamestown, Tennessee
Main Street. Jamestown, Tennessee Foto de la Viquipèdia

A una banda del quadrilàter, la salut de la gent i la necessitat de serveis hospitalaris. A l’altra banda, el laissez faire i el neoliberalisme que considera que un hospital és un negoci com qualsevol altre. Voleu fer apostes?

El programa exposa en mitja hora el cas de Jamestown, un poble de Tennessee de poc menys de dos mil habitants. L’hospital ha tancat, perquè tot i tenir una capacitat de 85 llits, té una ocupació mitjana de poc més de 30. I a l’empresa a la qual pertany, que té seu social a Florida i un amo que viu a les Illes Bahames, no li surt a compte mantenir-lo obert.

Si penseu que no és tan greu que els jamestownians hagin d’anar a l’hospital d’un altre poble, considereu la geografia americana i les seves immenses distàncies. Ho diu un metge durant el programa: la majoria de proves que es fan, són per confirmar que no passa res; i si s’endarrereixen, tampoc no passa res. Però quan sí que passa, endarrerir l’acte mèdic és un diagnòstic mortal. Afegiu-li a l’equació el fet que a Tennessee, un dels estats pobres dins dels EUA, hi ha poca gent amb una bona assegurança mèdica.

Estic d’acord amb els liberals quan diuen que hom ha d’espavilar-se. Però encara estic més d’acord amb els que defensen que l’Estat, és a dir, entre tots i cadascú en la mesura de les seves possibilitats, hem de procurar que tots els ciutadans puguem gaudir del millor nivell de salut possible. I això vol dir posar diners perquè aquells que no poden cuidar de si mateixos, o aquells que viuen en zones més allunyades, menys poblades o més desfavorides també puguin gaudir de serveis sanitaris de qualitat.

Un programa per a reflexionar.

Salut i sort,
Ivan.

Infeccions

Retrat de na Carme Riera

Tot llegint Cap al cel obert no he pogut reprimir un somriure maliciós quan he llegit un edicte, m’imagino que totalment fictici, que emet el Gobernador General de Cuba per a lluitar contra l’independentisme a aquesta illa i que inclou aquestes paraules:

“(…) a los legítimos hijos de España nacidos a uno y otro lado del mar para que expresen en voz alta sus sentimientos de fidelidad a la Patria. En los momentos actuales en que agentes extranjeros pretenden encender la tea de la secesión con el alevoso fin de anexionarse con engaños la Siempre Fidelísima Perla, me veo en la obligación de advertir que a todos incumbe, para evitar posibles contagios, aislar a los infectados, poniendo sus casos en conocimiento de las autoridades que habrán de procurar el mejor remedio.”

Carme Riera, Cap al cel obert. Pàgina 272. Ed. 62. Barcelona, 2000.

És a dir, que la Riera, va anticipar gairebé vint anys el llenguatge que farien servir en els seus discursos gent com Felip VI i el Josep Borrell. Curiós, si més no.

Salut i sort, Ivan.

The Struggle for Catalonia

El 2017, just abans de l’u d’octubre, el periodista Raphael Minder va publicar un extens reportatge amb el nom de The Struggle for Catalonia. Me’l vaig llegir quan estava a punt de fer un any d’allò, i ara tinc esma per escriure quatre ratlles.

Minder ha voltat món. Com a corresponsal ha conegut Austràlia, Àsia i Europa, i ho ha fet per a mitjans de comunicació estatunidencs. I a més és suís. Tot això dels fets diferèncials i els drets històrics, i les pàtries eternes, pel que traspua el seu text de més de tres-centes pàgines, li dóna una importància molt relativa. El d’estudiar com sorgeix i com es desenvolupa un conflicte polític, això li interessa més.

Durant els anys que porta sent corresponsal del New York Times a la península Ibèrica, ha anat fent entrevistes a un munt de gent, des de presidents de governs fins a empresaris de tota mena, activistes de diverses tendències i manifestants sota diferents banderes, fins a aplegar una llista de noms que ocupa 10 pàgines senceres. I ha recollit les seves impressions en aquest escrit, que no li agradarà a gairebé ningú que tingui una opinió formada sobre el procés.

Perquè Minder no jutja en cap moment, però escriu totes les contradiccions i totes les febleses argumentals que s’hi troba. I molt poca gent surt afavorida en aquest retaule. Polítics ambiciosos, polítics que declaren que no hi ha res a negociar amb qui no estigui d’acord amb ells, altres de covards, d’altres que no saben respondre una segona pregunta que qüestioni les bases de la primera, molt personatge polític amb un ego important, manifestants que sumen a la llista de participants però no afegeixen massa neuronal, … Hi trobareu de tot.

Com que fa un any que me’l vaig llegir, ara no puc citar bé cap episodi concret, amb una excepció que després comentaré. Potser millor així, perquè opino que The Struggle for Catalonia transmet de manera força encertada i fefaent la complexitat de la societat i la política catalanes. No pren partit, més enllà de seleccionar aquelles dades i punts de vista que al periodista li sembla que millor expliquen la situació.

Té sentit llegir-lo ara que han passat dos anys? Opino que sí. Amb un any de distància, a mi em va servir per a revisar com havíem entrat en aquest laberint del qual no sabem sortir. I amb els ulls d’un altre em va ajudar a desprendre’m d’algun prejudici (de pell, més que de cervell) sobre persones i posicions.

En canvi, un mite de què jo sempre m’he malfiat molt, el de l’esperit associatiu i cívic de la societat catalana, en surt reforçat. Raphael Minder li dóna importància i el lloa obertament, posant, entre altres exemples, el de l’empresa La Fageda. L’emprenedor que la va engegar és de fora de Catalunya i afirma obertament que a una altra comunitat autònoma una empresa social així no hagués pogut ni sorgir ni mantenir-se.

A quines conclusions arribava Minder fa dos anys? Què el desenllaç del procés el determinarà la voluntat majoritària del poble de Catalunya -ja us he avisat: és suís. Que a la resta d’Espanya no s’entén de què ve tot plegat. Que l’argumentari dels polítics independentistes és feble. I que el factor demogràfic juga a favor de l’independentisme.

Adient per a obrir finestres i que es belluguin les idees. Contraindicat per a convençuts de la seva pròpia i inqüestionable raó.

Salut i sort, Ivan.

Nacionalisme català i burgès

Estic llegint CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939), del Ferran Aisa (Editorial Base, 2013).

A la pàgina 82 l’autor cita un discurs a Madrid de Salvador Seguí, El noi del sucre, a les acaballes del 1919, quan després de la vaga de la Canadenca (que va portar la jornada laboral de vuit hores) la CNT va fer un congrés a Madrid i poc abans que la patronal endegués el pistolerisme. És a dir, unes circumstàncies força diferents de les actuals.

Però des d’aquesta pàgina m’ha arribat un cop de puny del present.

A Catalunya, durant els anys 1918-1919 s’havia viscut amb intensitat una campanya pro autonomia, però els afers socials pesaven molt més que els nacionalistes en el món polític de Madrid. La CNT havia crescut massa a Catalunya, fins i tot, s’arribà a dir des de sectors nacionalistes que el cenetisme era un fet implantat des de Madrid. El Noi del Sucre en sortí al pas:

A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre als treballadors catalans… Nosaltres, ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per a poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes com el que més temen el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si un dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.

Insisteixo: aquest text parla de la política catalana a finals de la segona dècada del segle XX, ara fa cent anys.

També cal dir que segons l’entrada de la Viquipèdia dedicada al Noi del Sucre, hi ha una altra transcripció, molt diferent, del seu discurs a l’Ateneu de Madrid.

Salut i sort,
Ivan.