Categoria: política

El tancament d’hospitals a l’Amèrica rural

He escoltat el podcast America’s Hospital Emergency, de l’excel·lent The Documentary Podcast de la BBC. I fa molta angúnia.

Foto de Main Street at Jamestown, Tennessee
Main Street. Jamestown, Tennessee Foto de la Viquipèdia

A una banda del quadrilàter, la salut de la gent i la necessitat de serveis hospitalaris. A l’altra banda, el laissez faire i el neoliberalisme que considera que un hospital és un negoci com qualsevol altre. Voleu fer apostes?

El programa exposa en mitja hora el cas de Jamestown, un poble de Tennessee de poc menys de dos mil habitants. L’hospital ha tancat, perquè tot i tenir una capacitat de 85 llits, té una ocupació mitjana de poc més de 30. I a l’empresa a la qual pertany, que té seu social a Florida i un amo que viu a les Illes Bahames, no li surt a compte mantenir-lo obert.

Si penseu que no és tan greu que els jamestownians hagin d’anar a l’hospital d’un altre poble, considereu la geografia americana i les seves immenses distàncies. Ho diu un metge durant el programa: la majoria de proves que es fan, són per confirmar que no passa res; i si s’endarrereixen, tampoc no passa res. Però quan sí que passa, endarrerir l’acte mèdic és un diagnòstic mortal. Afegiu-li a l’equació el fet que a Tennessee, un dels estats pobres dins dels EUA, hi ha poca gent amb una bona assegurança mèdica.

Estic d’acord amb els liberals quan diuen que hom ha d’espavilar-se. Però encara estic més d’acord amb els que defensen que l’Estat, és a dir, entre tots i cadascú en la mesura de les seves possibilitats, hem de procurar que tots els ciutadans puguem gaudir del millor nivell de salut possible. I això vol dir posar diners perquè aquells que no poden cuidar de si mateixos, o aquells que viuen en zones més allunyades, menys poblades o més desfavorides també puguin gaudir de serveis sanitaris de qualitat.

Un programa per a reflexionar.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Nacionalisme català i burgès

Estic llegint CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939), del Ferran Aisa (Editorial Base, 2013).

A la pàgina 82 l’autor cita un discurs a Madrid de Salvador Seguí, El noi del sucre, a les acaballes del 1919, quan després de la vaga de la Canadenca (que va portar la jornada laboral de vuit hores) la CNT va fer un congrés a Madrid i poc abans que la patronal endegués el pistolerisme. És a dir, unes circumstàncies força diferents de les actuals.

Però des d’aquesta pàgina m’ha arribat un cop de puny del present.

A Catalunya, durant els anys 1918-1919 s’havia viscut amb intensitat una campanya pro autonomia, però els afers socials pesaven molt més que els nacionalistes en el món polític de Madrid. La CNT havia crescut massa a Catalunya, fins i tot, s’arribà a dir des de sectors nacionalistes que el cenetisme era un fet implantat des de Madrid. El Noi del Sucre en sortí al pas:

A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre als treballadors catalans… Nosaltres, ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per a poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes com el que més temen el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si un dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.

Insisteixo: aquest text parla de la política catalana a finals de la segona dècada del segle XX, ara fa cent anys.

També cal dir que segons l’entrada de la Viquipèdia dedicada al Noi del Sucre, hi ha una altra transcripció, molt diferent, del seu discurs a l’Ateneu de Madrid.

Salut i sort,
Ivan.

L’excepció espanyola

L’endemà de les eleccions europees es poden fer moltes lectures i interpretacions. I les que queden per fer, és clar. A mi, el que més m’amoïna és la puixança arreu d’Europa de l’extrema dreta.

Durant molts anys hem escoltat la cançó que a Espanya no hi havia una força política d’ultradreta a Espanya i que sort en teníem. Les eleccions andaluses primer, i les generals després, han silenciat aquest mantra: ha sortit a la llum una marca electoral d’extrema dreta, i els seus votants, com molts dèiem, no van néixer 18 anys i un dia abans de la cita electoral, sinó que hi eren a les bases militants i simpatitzants d’un o dos partits perfectament democràtics.

La lectura que jo faig no és tant dels resultats electorals com dels titulars de premsa. Tothom dóna per assumit que la dreta pactarà sense problemes amb l’extrema dreta, igual que ho han fet abans a Andalusia. I ningú se’n fa creus. A tothom li sembla no només legal, que ho és, sinó també constitucional i assenyat.

Al final, sí que hi ha una excepció espanyola: aquí l’extrema dreta no necessita ser majoritària per a sucar.

Ara la pregunta que queda a l’aire, i que m’agradaria que algun d’aquests reputats analistes polítics contestés, és: si VOX és constitucional (no sóc jo qui ho diu), i la Constitució Espanyola havia d’enterrar el franquisme (és el que s’havia venut), què és el que defensa la Constitució?

Salut i sort,
Ivan.

Ingenuïtat política

Si fas un referèndum ni Espanya ni la UE et reconeixen. Si fas un cop d'estat, si. --Pere Martí Colom

Una de les coses que espero haver après gràcies a Lo Bloc és a no escriure obvietats. O si més no, escriure-les amb una mica de gràcia perquè així tinguin un mínim d’interès.

Això ve al cas del comentari que en Pere Martí, periodista de Vilaweb, va publicar fa poc a twitter al cas de què està passant a Veneçuela i que podeu veure a la imatge que encapçala l’article.

Comencem a escriure obvietats:

  • El senyor que està decidit a construir un mur a la frontera sud del seu país i que no dubta en separar fills de pares immigrants mentre no se’n surt, no està pas interessat a defensar els Drets Humans.
  • El mateix podem dir dels senyors i senyores que prefereixen deixar morir immigrants enmig de la mar Mediterrània, la mateixa de la cançó de Serrat.
  • El país on va manar Chaves i ara mana Maduro és on hi ha les majors reserves d’hidrocarburs de tot el planeta. Hidrocarburs que, encara durant molts anys, seran la font d’energia principal del món. Especialment de sistemes armamentístics com blindats motoritzats, míssils i avions de combat. I de mitjans de transport tan estratègicament importants (penseu en el comerç i la logística) com els avions i els vaixells.
  • El president actual vol mantenir la indústria petroliera en mans del seu govern; el president que diu que és legítim està obert a permetre l’arribada de companyies dels països que li donen suport.
  • Els països es mouen per interessos, no pas per ideals.

Finalitzat el pesat reguitzell d’obvietats, ens convé reflexionar-hi sobre, permeteu-me la redundància, la seva òbvia importància. Les relacions internacionals es mouen per interessos. I la política és un negoci de poder, no pas d’ideals. Allò de “la Unió Europea no pot permetre que…” pot sonar molt bé però és d’una ingenuïtat tant lògica en aficionats com perillosa en mans de polítics professionals.

Aquesta lliçó l’hauríem hagut d’aprendre el 1714. Tampoc no la vam aprendre el 1936 ni el 1945. Espero que l’hàgim après, per fi, l’octubre del 2018.

Salut i sort,
Ivan.