La presunción del Estado

Imatge d'un castell medieval

Recupero una cita d’El nacimiento de la República Popular de la Antártida que em va semblar d’allò més interessant, especialment en els temps tan nacionalistes que patim.

Queda a otros, en la seguridad del futuro, preguntarse cuándo un Estado no es una presunción. (…) Una torre fortificada se convierte en un ducado; un ducado se convierte en una oligarquía de guerreros; una banda de caudillos se convierte en una monarquía nacida de la necesidad de batallar contra otra oligarquía, y al fin el reino termina arruinado después de una larga lucha para justificarse como imperio mediante la conquista y el robo. Qué historia tan vieja, cansada y espléndida. Sí, simplifico. Pero me pregunto: ¿acaso no hay una simplicidad primitiva en todo lo que hace la humanidad cuando empieza y termina con asesinatos?

John Calvin Batchelor

Salut i sort,
Ivan.

John Calvin Batchelor: El nacimiento de la República Popular de la Antártida. (The Birth of the People’s Republic of Antarctica, 1983). Traducció de Luís Domènech. Minotauro. 2002

La fotografía és d’el Castillo de Javier, obra d’en Lamuga.

Lluita ideològica

Pablo Iglesias i Íñigo Errejón asseguts un al costat de l'altre al Congreso de los Diputados, aplaudint.

La lluita ideològica significava obrir portes a la feblesa organitzativa; per tant, tothom volia fer-se amb el control de l’aparell confederal.

Ferran Aisa

Aquesta valoració sobre la CNT, molt probablement precisa, apunta a una de les grans febleses del sistema polític català i espanyol, en la meva opinió.

Abans que res, recordem que la CNT del primer terç del segle XX no només era un sindicat: era un aparell polític de primera magnitud; i de fet, una de les forces polítiques principals tant a Catalunya (on tenia més implantació) com a Espanya (per la seva influència). I de lluny, la millor organitzada.

Espanya, i Catalunya també, són territoris on no hi ha alternança a la direcció dels partits polítics. Els dissidents són marginats. Els escassos retorns de dirigents a primera línia després d’una travessa del desert acostumen a ser conseqüència d’escissions o de canvis de formació. La pluralitat de boca dura fins que arriba el qüestionament al líder suprem. Les designacions digitals, les llistes tancades (i per tant monolítiques) als òrgans de direcció, la promoció dels lleials per davant dels meritoris…, són defectes dels quals podem trobar un munt d’exemples a tots els partits.

I si els encarregats de fer funcionar el sistema democràtic funcionen ells mateixos de manera poc democràtica…

I contesto abans que ningú em recordi l’estructura assembleària d’ERC i la CUP. D’acord que la teoria és molt diferent, però mireu la història recent d’ERC, des de l’aparició d’Àngel Colom fins a la caiguda de Puigcercós, i ja em direu.

I en el cas de la CUP, el cas de la dimissió de la Mireia Boya em resulta especialment inquietant.

Salut i sort, Ivan.

Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939). Editorial Base. Barcelona, 2013. Pàgina 209.

El tancament d’hospitals a l’Amèrica rural

He escoltat el podcast America’s Hospital Emergency, de l’excel·lent The Documentary Podcast de la BBC. I fa molta angúnia.

Foto de Main Street at Jamestown, Tennessee
Main Street. Jamestown, Tennessee Foto de la Viquipèdia

A una banda del quadrilàter, la salut de la gent i la necessitat de serveis hospitalaris. A l’altra banda, el laissez faire i el neoliberalisme que considera que un hospital és un negoci com qualsevol altre. Voleu fer apostes?

El programa exposa en mitja hora el cas de Jamestown, un poble de Tennessee de poc menys de dos mil habitants. L’hospital ha tancat, perquè tot i tenir una capacitat de 85 llits, té una ocupació mitjana de poc més de 30. I a l’empresa a la qual pertany, que té seu social a Florida i un amo que viu a les Illes Bahames, no li surt a compte mantenir-lo obert.

Si penseu que no és tan greu que els jamestownians hagin d’anar a l’hospital d’un altre poble, considereu la geografia americana i les seves immenses distàncies. Ho diu un metge durant el programa: la majoria de proves que es fan, són per confirmar que no passa res; i si s’endarrereixen, tampoc no passa res. Però quan sí que passa, endarrerir l’acte mèdic és un diagnòstic mortal. Afegiu-li a l’equació el fet que a Tennessee, un dels estats pobres dins dels EUA, hi ha poca gent amb una bona assegurança mèdica.

Estic d’acord amb els liberals quan diuen que hom ha d’espavilar-se. Però encara estic més d’acord amb els que defensen que l’Estat, és a dir, entre tots i cadascú en la mesura de les seves possibilitats, hem de procurar que tots els ciutadans puguem gaudir del millor nivell de salut possible. I això vol dir posar diners perquè aquells que no poden cuidar de si mateixos, o aquells que viuen en zones més allunyades, menys poblades o més desfavorides també puguin gaudir de serveis sanitaris de qualitat.

Un programa per a reflexionar.

Salut i sort,
Ivan.

Nacionalisme català i burgès

Estic llegint CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939), del Ferran Aisa (Editorial Base, 2013).

A la pàgina 82 l’autor cita un discurs a Madrid de Salvador Seguí, El noi del sucre, a les acaballes del 1919, quan després de la vaga de la Canadenca (que va portar la jornada laboral de vuit hores) la CNT va fer un congrés a Madrid i poc abans que la patronal endegués el pistolerisme. És a dir, unes circumstàncies força diferents de les actuals.

Però des d’aquesta pàgina m’ha arribat un cop de puny del present.

A Catalunya, durant els anys 1918-1919 s’havia viscut amb intensitat una campanya pro autonomia, però els afers socials pesaven molt més que els nacionalistes en el món polític de Madrid. La CNT havia crescut massa a Catalunya, fins i tot, s’arribà a dir des de sectors nacionalistes que el cenetisme era un fet implantat des de Madrid. El Noi del Sucre en sortí al pas:

A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre als treballadors catalans… Nosaltres, ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per a poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes com el que més temen el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si un dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.

Insisteixo: aquest text parla de la política catalana a finals de la segona dècada del segle XX, ara fa cent anys.

També cal dir que segons l’entrada de la Viquipèdia dedicada al Noi del Sucre, hi ha una altra transcripció, molt diferent, del seu discurs a l’Ateneu de Madrid.

Salut i sort,
Ivan.