The Searchers. The Making of an American Legend

No fa gaire us vaig parlar de The Searchers, la pel·lícula. Aquest llibre és molt més què una anàlisi del film o un reportatge sobre com es va fer.

The Searchers. The Making of an American Legend

Centaures del desert, què és com l’han traduïda aquí, explica la història d’una nena segrestada pels comanxes i l’oncle que la va buscar durant molts anys fins rescatar-la. Resulta què d’històries així el segle XIX americà en va anar ple, i que una de les més conegudes és la de Cynthia Ann Parker, que el Muñoz Molina va explicar en un article a El País.

The Searchers. The Making of an American Legend comença explicant qui eren els membres de la família Parker i perquè i com van emigrar cap a Texas, on van patir l’atac dels comanxes. I explica les històries no només de Cynthia Ann, també d’una tia seva que també va ser segrestada, del seu oncle James que la va buscar als territoris indis, d’altres segrestades i d’altres membres de la seva família blanca. Resonen els mites de l’oest americà.

El llibre contextualitza l’atac no només dins l’entorn històric sinó també a l’imaginari cultural. Va haver, ja des de començament del segle XIX, un munt de llibres explicant les experiències de persones què havien passat llargues temporades amb els indis, ja fos voluntàriament o no. Els mites de la frontera.

A continuació, Glenn Frankel s’endinsa en la vida de Quanah Parker, el fill què Cynthia Ann va tenir amb el cabdill indi Peta Nocona, i què va esdevenir una figura important dins la comunitat comanxe quan aquesta tribu es va rendir finalment. Estem parlant d’una figura fascinant, d’algú què després d’haver fet la guerra de guerrilles va no només sotmetres als seus antics enemics sinó què també va buscar establir llaços amb la seva família blanca, va prosperar econòmicament, va tractar el president Theodore Roosevelt, es va  negar a participar en els shows de Buffalo Bill, va continuar practicant la poligàmia i va ser acomiadat en un enterrament multitudinari. El mite de la integració cultural i la pax americana.

Naturalment, una història així, i més si n’hi ha a dojo, és carn de novel·la. Doncs resulta què un tal Alan LeMay va fer de tot abans de dedicar-se a escriure novel·les pulp, moltes d’elles de l’Oest. I va anar a Hollywood a treballar com a guionista. El mite del somni americà. Si, aquest home és el què va escriure la novel·la The Searchers inspirant-se en la història de Cynthia Ann Parker i d’altres com ella.

Si heu arribat fins aquí, ja només us quedarà per llegir sobre com eren John Ford, John Wayne i tota la colla que habitualment feien pel·lícules junts, de manera que el Glenn Frankel ens explica com anava allò dels westerns a Hollywood i com és què una història què passa a Texas es va rodar al Monument Valley i com va anar tot plegat. Els mites de Hollywood.

The Searchers. The Making of an American Legend no és un making-of, ni una biografia, ni un assaig històric. És un reportatge apassionant què explica com cristalitzen els imperis, la cultura acaba condensant, i es forgen els mites, observant com successives generacions escolten la mateixa història i la interpreten, aprofiten i modifiquen segons la seva conveniència.

Adient pels què busquen saber per què i com. Contraindicat pels que busquen herois i xafarderies d’actors.

Salut i sort,
Ivan.

The Searchers

Un film clàssic que envelleix bé, però el públic ha canviat.

Pòster en anglès del film Centaures del Desert, on es veu els dos protagonistes del film a cavall, recorrent el desert.

Centaures del desert no és només un dels millors westerns, sinó una gran pel·lícula de cap a peus. Personatges, paissatges, èpica, i un dolent dolentíssim la converteixen en un clàssic exemple del Hollywood clàssic.

Hi ha vàries coses que no són típiques dels westerns a The Searchers. La principal, el tractament que se li dóna al fet de ser indi. Tot i una clara però dissimulada crítica a la neteja ètnica que van patir els indígenes americans, l’argument del film traspua la noció què és millor ser blanc què no pas pel-roja. Lluny de ser una pel·lícula racista, és una denúncia tímidament reivindicativa. I també el fet que el protagonista fet d’una peça, com el que (sempre) interpretava John Wayne tenia unes ombres ben fosques, tant ideològiques com sentimentals (per la puritana societat americana dels cinquanta).

La pel·lícula permet gaudir dels tocs d’humor de John Ford, d’interpretacions magnífiques, històries que s’expliquen sense pronunciar cap paraula, i d’una història on la identitat i la lleialtat conviuen d’una manera si més no peculiar.

A més, sabeu què John Wayne va batejar com a Ethan el seu fill en honor al personatge que interpreta a The Searchers.

Adient per a llegir entre línies. Contraindicada si no us agrada mirar a través d’una porta oberta.

Salut i sort,
Ivan.

Rio Bravo

No és només un dels cims del western. És un dels cims del cinema. Ho té tot. I ja us en vaig parlar un altre cop.

Howard Hawks - Rio Bravo

Partint del plantejament clàssic del western, els bons que estan contra la paret s’enfronten als dolents molt més poderosos, Howard Hawks va construir una història amb un encant demoledor. Rio Bravo té un guió on apareixen tots els personatges de l’auca amb tota la col·lecció de tòpics, però els pinta amb amor i prou matisos com per a que els estimem fins la medula: l’heroi (naturalment, John Wayne), l’amic necessitat (Dean Martin), l’amic lleial (Ward Bond), el rebel bo (Ricky Nelson), el vell rondinaire (Walter Brennan), la poca-vergonya però bona (Angie Dickinson), el contrapunt còmic (Carlos y Consuelo) i els dolents dolentíssims (el tanoca i l’intel·ligent).

Un cop aconseguit un repartiment on tothom troba algú amb qui identificar-se, es combinen la trama principal amb tres o quatre que li donen color als personatges i ja tens el best seller. Si a més figura un cantant de moda al que li ofereixes un número musical, l’èxit és inevitable.

Però no tots els èxits esdevenen llegendes. Cal no només l’excel·lència, sinó la màgia. La seducció. L’èpica. L’humor i la tendresa. Calen interpretacions magistrals, al dente. I aquell punt només a l’abast dels grans directors, no passar-se ni un pèl en cap direcció, saber-se quedar al cim, farcint d’escenes inoblidables un film de més de dues hores, puntejant amb comèdia una cinta amb una tensió dramàtica molt alta i integrant estrelles consagradíssimes en personatges que es mouen de manera natural en el fluix narratiu, fent que veiem com passa la història de Chance al davant nostre, no una pel·lícula on John Wayne fa de sheriff.

De fet, els guionistes Jules Furtham i Leigh Brackett eren tant bons que per a cada gir se’ls acudien vàries opcions. Així és com el mateix Howard Hawks va rodar un remake també sensacional (El Dorado) i una magnífica pel·lícula ambientada a la Guerra de Secesió (Rio Lobo).

I si a més comences amb una seqüència inicial absolutament perfecta, possiblement els millors cinc minuts de la història del setè art, cinema mut amb diàlegs parlats amb els ulls, llavors ja t’has guanyat el cel.

Adient. Contraindicada pels que creuen que saben anglès. Stumpy és l’examen definitiu.

Salut i sort,
Ivan.