Mac Coy

El 1.974 les aventures del Tinent Blueberry, el western de referència en el còmic, estaven en un moment de màxima audiència i creativitat. La popularitat del personatge creat per Charlier i Giraud era enorme des que havia començat a publicar-se a la revista Pilote uns 10 anys abans; i just arribava al cim de la sèrie amb l’aventura que havia engegat l’any anterior a l’àlbum Chihuahua Pearl i que culminaria l’any següent i quatre àlbums més tard a Angel Face.

És en aquest context que l’editorial Dargaud es va posar en contacte amb el guionista Jean-Pierre Gourmelen i el dibuixant Antonio Palacios per a tractar de fer-li la competència. El resultat en va ser una sèrie de vint-i-un àlbums protagonitzada per Alexis Mac Coy.

Una pàgina de l'àlbum La leyenda de Alexis Mac Coy

Mac Coy és un oficial confederat que al final de la Guerra de Secessió s’unirà a la cavalleria de la Unió destinada a la frontera amb els territoris encara en mans indígenes. Estem parlant d’un escenari situat al darrer terç del segle XIX i de tot el Midwest, des de Montana fins al terç nord de Mèxic. Antonio Palacios, que venia de triomfar amb altres còmics de caire històric, trobaria un espai idoni per expressar tota la seva capacitat.

Tots els àlbums de Mac Coy són autoinclusius, amb la qual cosa els lectors no havien de patir mentre esperaven la continuació de la saga, però alhora el límit de 48 pàgines constitueix també un topall a la profunditat argumental.

I és que el guió és el punt feble de Mac Coy. Gourmelen planteja arguments interessants dins dels esquemes habituals del génere, però la resolució de la trama i dels punts de tensió és sempre molt directa i gens polida. Hi ha un munt de detalls en el text que grinyolen o resulten massa inversemblants per no haver dedicat una preparació prèvia al desenllaç.

Pàgina de l'àlbum Un tal Mac Coy

De la mateixa manera, els personatges de Mac Coy estan retratats d’una manera deficient. Manca dimensió personal o íntima de tots ells i els trets de caràcter o ben són caricaturitzats o bé deixats a la lliure imaginació del lector. Això és greu al deixar plans personatges recurrents com el Coronel Hood o Charley, però és atroç quan deixa com inexplicables reaccions i decisions de personatges que acaben d’aparèixer a la trama, com passa al començament de la darrera aventura Tras la pista de Miss Kate.

Una de les causes d’aquesta manca de color en els personatges és la mínima quantitat de diàleg que hi ha en tota la sèrie. El pes narratiu de Mac Coy cau sobre les espatlles del dibuix de Palacios (en aquesta ocasió signa amb aquest nom; l’Hernández el deixa per a altres projectes, com el de El Cid). I fins i tot opino que moltes vegades els comentaris omniscients que acompanyen les imatges sobrarien, ja que el treball de Palacios a l’hora de pintar els paissatges és senzillament magnífic.

La traça d’Antonio Palacios es palesa en haver aconseguit un dibuix prou definit com per a que no hagi dubte en la interpretació, però alhora tant poc detallista que permet que sigui la imaginació del lector qui aporti els darrers detalls. És un dibuix sempre de gran força, realista, que transmet més sensació que no pas informació, i que probablement s’hagués beneficiat molt d’un pressupost més elevat per a crear una edició amb vinyetes més grans.

mac coy. trampas contra mac coy

Aquesta manca de nitidesa i detall en el dibuix ajuda molt a endolcir els aspectes més violents i lletjos de Mac Coy: assassinats, tortures, violacions, rostres demacrats o que es deformen per la ira o la bogeria esdevenen totalment acceptables gràcies a l’art de Palacios.

Tanmateix, es poden fer dues crítiques al dibuixant. La primera, que les faccions dels protagonistes canvien molt poc entre la primera aventura situada al 1.864 i la darrera al 1.899. De fet, els personatges no han canviat gens, però aquest és un tema no només gràfic. La mateixa manca de detall que juga a favor dins d’una vinyeta, al considerar la sèrie esdevé un problema. Especialment quan tothom sap el què ha canviat Robert Redford, què és qui inspira les faccions de Mac Coy.

La segona crítica al dibuix és l’ús del color, que no m’acaba sempre de convèncer. Molt vermell en interiors, massa blau grisòs en exteriors. Les tempestes les pinta habitualment torrencials, exageradament, sense matisos. Com sempre, m’agradaria saber quina part és elecció artística i quina imposició econòmica en costos d’impressió o terminis d’entrega.

mac coy. la leyenda de alexis mac coy portada

De tota la sèrie els meus volums preferits són Little Big Horn, El cañón del diablo i Terror apache. Però l’aficionat més curiós potser estarà més interessat en aquells àlbums que s’allunyen del western i es capbussen en la comèdia (La carta de Hualco) o el génere sobrenatural (El baúl de los sortilegios).

Van ser només vint-i-un volums perquè l’Antonio Hernández Palacios va traspassar el 2.000, després d’haver entregat el primer àlbum per a Norma Editorial. Del contrari, a ben segur que haguessin seguit amb el personatge. Aquests darrers anys l’editorial Ponent Mon està reeditant la sèrie en una edició integral on agrupen els àlbums de quatre en quatre. Pel que sé, ja han aparegut els dos primers volums.

A mi m’agrada ma non troppo. El grafisme m’ha costat molt d’apreciar, però he acabat enamorat. Les històries són bones, però m’he quedat gairebé sempre amb la sensació que donaven per més, igual que alguns dels personatges recurrents.

mac coy. album no 1

Adient pels aficionats als westerns clàssics, els de John Ford i els de sèrie B, i també pels que els agrada mirar les vinyetes i imaginar-se la seva pròpia història. Contraindicat pels aficionats als westerns crepusculars i que demanin anar més enllà dels límits habituals del génere.

Salut i sort,
Ivan.

13 Chambers

Un àlbum, potser una sèrie, què porta la fantasia al món del western.

13 Chambers comic cover

La premisa és més que suggerent: Abraham Lincoln ha encarregat a 13 US Marshals mantenir la llei i l’ordre als “13 territoris originals dels EUA” fent servir 13 pistoles futuristes, en les que hi ha 13 càmeres per a bales (i d’aquí ve el títol).

Curiosament, la primera entrega comença pel final, quan el tretzè marshal és encarregat pel President que succeeix Lincoln de recollir aquest armament i jubilar els altres marshals. L’he llegida i la veritat és que no m’ha agradat gaire.

El dibuix està bé, amb traçades vigoroses que transmeten la tensió de la història i l’escenari, tot i que s’abusa dels tons vermells i no es deixa cap espai per la subtilesa. I tot i que l’estil és realista, les cares estan més a prop de la caricatura que no del retrat.

Però el guió no dóna la talla. Si més no en aquesta primera entrega (no sé si n’hi haurà més de volums) es visiten un munt de tòpics, no s’ofereix cap esquer novedós, i no s’aprofundeix en cap vessant argumental. Hi ha un munt d’elements misteriosos i, no es que no es desvetllin, que ja m’estaria bé; però és que no s’insinua per on poden anar els trets i no es planta cap cliffhanger que atragui l’atenció. Les preguntes cal plantejar-les, no es pot deixar la seva formulació al lector, que la qual cosa queda en un llimb massa indefinit.

I no és només un tema de l’argument: afecta a nivell d’escenes que queden tallades, sense explicació de les motivacions o les reaccions dels personatges, sense oferir cap mena de background del seu passat que li permeti al lector establir un mínim vincle emocional.

Afegiu-li, encara que sigui una ucronia fantàstica, errades històriques de l’alçada d’un campanar (regla d’or de les ucronies: les variacions històriques te les han d’explicar al començament), i ja sabreu perquè no m’ha enxampat. Un plantejament molt ambiciós, però un primer volum més aviat fluix.

Adient per a seguidors del gènere fantàstic, que no del western. Contraindicat pels que busquen detalls amagats.

Salut i sort,
Ivan.

The Long Riders

Trobo que alguns dels millors westerns s’han fet quan el génere ja havia passat de moda. És el cas de The Long Riders, una de les primeres pel·lícules dirigides pel molt fiable artesà Walter Hill i que explica, com tantes d’altres, les aventures de la banda de Jesse James.

The Long Riders (Walter Hill, 1980)

Més de trenta anys més tard es veu d’allò més bé i això és gràcies a vàries coses, començant pel brutal pols narratiu  de Walter Hill, que aconsegueix combinar de manera excel·lent la contradicció entre la calma de la vida rural a Missouri i els moments de violència de la història.

També compta el muntatge de Freeman Davies en les escenes d’acció, on per molt que es mogui la càmera i salti el focus entre personatges sempre entens el que està passant. The Long Riders és una pel·lícula impressionista, amb una successió d’escenes que semblen independents unes d’altres i que et fan demanar-te què ha passat enmig o abans, però sense que trobis res a faltar.

I finalment, la senzilla i majestuosa banda sonora del gran Ry Cooder, que amb The Long Riders va encetar la seva llarga i prolífica col·laboració amb Walter Hill i que també fa un petit cameo.

A banda dels preciosos paissatges de boscos i praderes molt ben fotografiats per Ric Waite, The Long Riders ofereix un repartiment que ha guanyat pes amb el temps. Apareixen els ara veterans Dennis Quaid i Pamela Reed i fins a quatre colles d’actors germans interpretant germans del segle XIX: els Carradine (amb David i Keith al capdavant, que interpreten els germans Younger), en James i Stacy Keach (que a banda de produir el film interpreten a Jesse i Frank James), els Quaid (interpretant els Miller) i els germans Guest (que fan el paper dels Ford).

The Long Riders és un western clàssic, però també una melancòlica pel·lícula d’acció i d’amors problemàtics on es planteja vàries vegades què haguès pogut passar si les circumstàncies no haguessin estat aquelles. Una llàstima que no inclogui cap escena sobre com els James i els Younger van decidir continuar com a bandolers a l’acabar la Guerra Civil.

Adient per a cercadors de joies amagades enmig la immensitat. Contraindicada pels que només accepten històries originals.

Salut i sort,
Ivan.

The Searchers

Un film clàssic que envelleix bé, però el públic ha canviat.

Pòster en anglès del film Centaures del Desert, on es veu els dos protagonistes del film a cavall, recorrent el desert.

Centaures del desert no és només un dels millors westerns, sinó una gran pel·lícula de cap a peus. Personatges, paissatges, èpica, i un dolent dolentíssim la converteixen en un clàssic exemple del Hollywood clàssic.

Hi ha vàries coses que no són típiques dels westerns a The Searchers. La principal, el tractament que se li dóna al fet de ser indi. Tot i una clara però dissimulada crítica a la neteja ètnica que van patir els indígenes americans, l’argument del film traspua la noció què és millor ser blanc què no pas pel-roja. Lluny de ser una pel·lícula racista, és una denúncia tímidament reivindicativa. I també el fet que el protagonista fet d’una peça, com el que (sempre) interpretava John Wayne tenia unes ombres ben fosques, tant ideològiques com sentimentals (per la puritana societat americana dels cinquanta).

La pel·lícula permet gaudir dels tocs d’humor de John Ford, d’interpretacions magnífiques, històries que s’expliquen sense pronunciar cap paraula, i d’una història on la identitat i la lleialtat conviuen d’una manera si més no peculiar.

A més, sabeu què John Wayne va batejar com a Ethan el seu fill en honor al personatge que interpreta a The Searchers.

Adient per a llegir entre línies. Contraindicada si no us agrada mirar a través d’una porta oberta.

Salut i sort,
Ivan.