Mamohtobo

Mamohtobo

Us ve de gust emocionar-vos amb una història de pescadors russos al cercle polar àrtic?

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-000

Mamohtobo és un relat líric i evocador, ple d’humanitat i amb un encant que transcendeix de l’exòtic escenari, dels detalls de la història, i de les particularitats dels personatges. Una història, com s’acostuma a dir, universal.

Nancy Peña escriu un relat centrat en sentiments i sensacions. Els esdeveniments de l’acció són sempre conseqüència dels estats d’ànim i dels sentiments que ens han mostrat abans dels diferents personatges, tots descrits amb tanta concisió com precisió. La seva descripció de les emocions és absolutament realista i colpidora.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-015

El conte escrit per Peña és també totalment fantàstic en la resolució dels esdeveniments. Hereu del realisme màgic, Mamohtobo reivindica l’espiritualitat i allò que se’n surt del fred raonament. Ens recorda que els humans ens guiem molt més pel cor o els budells abans que pel cap. I també, que hi ha un munt de coses interessants que hi passen al món tot i que no les comprenem. En contrast, els fets de Mamohtobo són evidents per a qualsevol que conegui els plecs de l’ànima.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-016

I és que el gran atractiu de Mamohtobo és el seu extraordinari repertori de personatges, un autèntic ventall de pors, passions, esperances, pulsions, angoixes, rancúnies i amor. Homes i dones queden retratats de manera precisa, amb una tendra crueltat que senyala quirúrgicament els defectes però perdona els pecadors. I de pecadors en veiem de tota condició, tots amb una personalitat perfectament definida, reconeixible després d’haver-la trobat al llarg de qualsevol vida.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-049

Molt del mèrit d’aquesta capbussada als abismes de l’ànima és del talent gràfic de Gabriel Schemoul. El seu dibuix desestructurat és ple de personalitat i emfatitza els estats d’ànim per sobre dels moviments i les accions. Alhora, el seu ús magistral del color complementa perfectament el guió de Nancy Peña per a dibuixar personatges riquíssims, perfilats amb fermesa i sensibilitat. No només aconsegueix bellesa cromàtica; alhora pinta amb precisió cors i situacions mentals. I tot plegat ho fa amb un ventall estilístic ampli, dins d’un mateix registre homogeni per a tot l’àlbum. Hi ha il·lustracions lluminoses i definides per a circumstàncies que les demanen, mentre que dibuixos foscos i abstractes retraten altres moments. I tot lliga.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-051

Una altra de les grans troballes de Mamohtobo és que pinta dos universos paral·lels, el masculí i el femení, que només tenen sentit en referència a un tercer univers, el del moment en que el vaixell torna a terra i les parelles i famílies es reuneixen un altre cop. Un retrat estereotipat però absolutament versemblant de la guerra de sexes a una societat on tothom es coneix i la moral tradicional es respecta només aparentment.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-079

En conclusió, paga molt la pena atrevir-se a abordar una obra amb un dibuix gens convencional que d’entrada podria espantar alguns lectors.

Adient pels que s’emocionen amb Shakespeare, Dostoyevsky o la família Buendía. Contraindicat pels qui necessitin superherois; això va de supervivents.

Salut i sort,
Ivan.

Legend of the Shadow Clan

Legend of the Shadow Clan

Legend of the Shadow Clan és una mini-sèrie de cinc números que situa l’imaginari dels guerrers ninja al Nova York del segle XXI. El punt de partida és tan potent com descafeinat el resultat.

legend-of-the-shadow-clan_pogo

A mi Legend of the Shadow Clan no m’ha convençut. Principalment pel previsible i estereotipat del seu argument, però està clar que jo no formo part del públic objectiu d’aquest producte. Hi ha una segona raó, més ideològica, que em fa estar-hi en contra de Legend of the Shadow Clan: segons l’argument, les habilitats ninja es transmeten per via familiar al llarg de generacions, encara que no hagi hagut entrenament ni cap mena de contacte amb l’entorn cultural dels ninja. Digueu-me primmirat, però d’aquí a defensar arguments racistes només hi ha un pas.

legend-of-the-shadow-clan_family

El guió de Legend of the Shadow Clan és forçadament simple. Aquest primer i de moment únic volum és una bona presentació de personatges però David Wohl i Brad Foxhoven no hi posen prou substància com per a construir una història potent. I no em consta que estigui previst publicar un segon volum: es va anunciar fa tres anys però sembla que vagi a passar. Per tant, la lectura de Legend of the Shadow Clan m’ha deixat amb la sensació de “i ara què?” tant pròpia de les obres no ben lligades.

legend-of-the-shadow-clan_fight

També vull dir que, com a producte d’entreteniment per a un públic no massa exigent, Legend of the Shadow Clan està molt ben dissenyat.  El ventall de personatges representa la família sencera, hi ha una vessant còmica ben compensada amb la part d’acció, la narració és fluïda i clara i els personatges són interessants (sobre tot els baddies) però estereotipats (especialment els goodies)

Per la part gràfica Legend of the Shadow Clan Cory Smith aporta un dibuix acceptablement bo, excepte en algunes cares dels personatges, on s’ha optat per a simplificar en excés les mirades i això li treu molt d’atractiu gràfic al còmic, tot i que accentuï acuradament els estats d’ànim. En canvi, la composició m’ha semblat espectacular, potenciant el ritme i magnificant les escenes d’acció.

legend-of-the-shadow-clan_action

Adient per a imaginar què podria haver estat en mans de, per exemple, Brian Michael Bendis. Contraindicat com a plat principal.

Salut i sort,
Ivan.
PS: No estic segur si s’ha publicat a Espanya, però us podeu passar per Pow! Comics i provar sort a veure si l’han importat.

Breve historia del cómic

Un títol que descriu amb precisió el que ofereix el llibre.

Portada de Breve Historia del Cómic, de Gerardo Vilches
Portada de Breve Historia del Cómic, de Gerardo Vilches

La Breve Historia del Cómic de Gerardo Vilches Fuentes es va publicar el 2014, o sigui que encara la podem considerar actual tot i que per definició qualsevol llibre d’aquestes característiques sempre es quedarà desfasat.

En aproximadament tres-centes pàgines Gerardo Vilches Fuentes recorre la història de les publicacions del que ara anomenem còmics des dels dibuixos del suís Rodolphe Töpfer fins a Shintaro Kago o Santiago García.

Vilches escriu amb una prosa senzilla i li dóna a la narració un ritme trepidant. Les fites es succeeixen de manera continuada i de vegades el lector té la sensació d’estar enmig d’un còmic d’aventures: no deixen d’aparèixer nous personatges, crisis que canvien l’statu quo, desaparicions de personatges (autors, revistes, editorials, personatges) ja consagrats… La Breve Historia del Cómic es llegeix igual que es beu la cervesa freda a l’estiu.

En la virtut de Breve Historia del Cómic hi ha també el pecat: la manca de profunditat. L’obra és una introducció i no pretén ser altra cosa, i per una simple qüestió d’espai no pot ni entrar en anàlisis ben detallades (no és una monografia especialitzada) ni el compendi d’autors i personatges pot ser complet (tampoc no és una enciclopèdia). Llegir la Breve Historia del Cómic deixa amb ganes de més. Què és el que s’espera d’una bona introducció.

I, vull que quedi clar, la Breve Historia del Cómic de Gerardo Vilches Fuentes m’ha agradat molt. És un bon llibre, didàctic, ben escrit, entretingut, i instructiu. Però hi ha també alguns aspectes que no m’han fet el pes, i ara és quan venen les garrotades.

El primer defecte que li trobo a la Breve Historia del Cómic és que no esmenta res dels canvis tecnològics. El còmic és un mitjà que depèn moltíssim del seu suport. La millora en les linotips, i les possibilitats econòmiques de cada editorial han fet possible emprar primer color i després millors coloracions, millors papers, mitjans informàtics per a donar color o entintar, etc. I ja no en parlem de llegir els còmics en suport web o en tablet. Els culs de Manara són inimaginables amb els mitjans de Dick Tracy, per exemple. I el mateix fa difícil ara apreciar de debò els dibuixos de molt còmic d’abans de la Segona Guerra Mundial.

A més, Gerardo Vilches ha estructurat la seva Breve Historia del Cómic d’una manera que no m’ha semblat la millor. Per a donar-li un ritme més viu al llibre ha fet igual que els best-sellers: molts capítols curts que es poden llegir d’una tacada. Però la definició dels capítols no és homogènia. Comença fent-ho en base a l’evolució del mitjà d’expressió: vinyetes aïllades, comic strips que van aparèixer a la premsa diària els primers comic books, etc. Però en el moment en que els còmics comencen a ser un mitjà d’expressió que es fa servir arreu, passa dedicar capítols a diferents contrades geogràfiques: còmics italians, llatinoamericans, franc-belga, etc. Això, opino, li facilita molt la feina de documentació, però trobo que no és la millor manera per a poder relacionar, per exemple, Hombre i Jeremiah. Admeto que alguns tipus de manga si que són molt específics del Japó, però coses com Lobo solitario y su cachorro és més lògic que estiguin al costat de Los pasajeros del viento que no pas de Bola de drac.

Més greu és que, un cop s’ha parlat dels orígens de les tires de còmics, no se’n torna a parlar més. Bé, menciona Peanuts i Calvin & Hobbs, és cert; però el fet que el format estigui fixat no vol dir que no apareguin autors i estils que pagui la pena mencionar. Com per exemple les il·lustracions de The New Yorker, que han creat una escola sòlida i fecunda en el món anglosaxó; o a casa nostra simplement anomenar en Perich. Afortunadament si reconeix el paper d’El Jueves com a generadora de planter, però no apareixen ni la seva inspiració Charlie Hebdo ni el seu tràgic precedent El Papus.

Igual que no s’esmenten revistes històriques com van ser Don Quijote i La Codorniz a Madrid o Cu-Cut! i En Patufet a Barcelona. Però, recordem-ho, la Breve Historia del Cómic de Gerardo Vilches Fuentes és una introducció, no una enciclopèdia.

També pel concepte d’obra, Vilches li dóna especial importància a l’aparició de corrents que innoven en el mitjà d’expressió. Això fa que li doni molta importància als moviments underground, cosa que em sembla bé perquè, t’agradin estèticament o no, són els que fan avançar el mitjà. Però esmentar Creepy i Cairo i no 1984 ni Kiss Comix… I ho paga també l’evolució en les narratives. Gerardo Vilches esmenta molt breument els canvis en, per exemple, el tractament dels personatges al gènere de super-herois. Però canvis igualment significatius els hem pogut apreciar en el western (compareu Tex amb Bouncer) o la ciència-ficció.

Aquesta evolució de les narratives és quelcom que es pot argumentar que no és propi del còmic, sinó que també ho podem veure a la literatura, el cinema, etc. Però per això mateix a mi em sembla tan important i crec que calia desenvolupar-ho més del que ho fa.

La Breve Historia del Cómic clou amb 100 recomanacions que no pretenen ser un cànon sinó només un mostrari de coses interessants que mirar. Encertadament el llistat és per ordre alfabètic. I també inclou una amplíssima bibliografia en castellà sobre els còmics i alguns enllaços web més que interessants.

En definitiva, un repàs de noms principals d’autors, editorials, personatges i tendències.

Adient per a passar d’ignorant a enteradillo. Contraindicat per a capbussar-se en com es van fer aquells còmics que tant adorem.

Salut i sort,
Ivan.

El azul es un color cálido

El azul es un color cálido

Generalment s’ha descrit El azul es un color cálido com un relat sobre una sortida d’armari. Ho és, però és molt, moltíssim més.

També és la història d’un primer amor, de l’enamorament. Ho és, però també és una dissecció sobre les angúnies adolescents, dubtes, pors i inseguretats. I a més de ser això, també és una revisió de les diferents etapes, pujades i baixades, que fa una relació amorosa. La primera, i també totes les que venen al darrere. I per sobre de tot, un clam sobre l’acceptació d’un mateix i contra les pressions del voltant per a que ens adaptem a les seves pretensions.

julie-maroh-el-azul-es-un-color-calido-portada

La Julie Maroh va debutar dibuixant un un món de lletja mediocritat on l’amistat i l’amor aporten moments de bellesa. En cap moment es va proposar dibuixar cares boniques ni cossos espectaculars. La majoria de gent va despentinada i llueix una normalitat aclaparadora, de barri, de pati d’institut, de carrer, de realitat. Hollywood queda molt lluny.

julie-maroh-el-azul-es-un-color-calido-pag-12

Clementine, la protagonista de El azul es un color cálido és un personatge que no destaca en res d’allò que els cànons consideren atractiu; però té una sensibilitat captivadora que reté el lector al costat d’una noieta amb problemes existencials, vitals, sentimentals, nostres, amb els que empatitzem de seguida.

julie-maroh-el-azul-es-un-color-calido-trobada

Destaco això perquè el pessimisme i la tristesa mai no han estat la millor manera de començar a explicar una història, i El azul es un color cálido engega d’una manera tristíssima, i continua durant moltes pàgines emplenant-nos de mirades tristes i desesperançades. I el relat té una força i una grapa molt superiors a la majoria d’històries d’acció i aventures. La Julie Maroh escriptora sap molt bé com construir una novel·la.

El azul es un color cálido té dues vessants principals. La romàntica és la que condueix la història de Clementine i Emma, combinant perfectament els moments d’il·lusió eufòrica amb els de pèrdua i buidor i, meravellosament, incloent aquells moments típics en qualsevol història real en que ens reconeixem com a clixès d’històries mil vegades explicades.

julie-maroh-el-azul-es-un-color-calido-conversa

Però El azul es un color cálido no està centrat ben bé en la relació romàntica, en el que comparteixen ambdues persones i com gaudeixen de llur amor. Es veu, si, de manera prou explícita per a que els puritans es queixin, però el que domina és molt diàleg interior, molta intimitat, per sobre de diàlegs escassos però impecables, lliures d’artificis que els haguessin allunyat de la realitat del carrer, la colla i la llar.

julie-maroh-el-azul-es-un-color-calido-bar

La segona vessant d’El azul es un color cálido, tan important com la primera, és la reivindicativa, militant del respecte i de la llibertat individual. No només en el que respecta al tema sexual i sentimental, sinó també enllaçant-ho amb aquest costum francès de defensa, de resistència cívica i política, de sentir que aquells temes dels que parlen les notícies de la tele són assumptes que ens afecten personalment.

Julie Maroh va publicar El azul es un color cálido, la seva primera novel·la gràfica, el 2011. Un any abans el Julio Médem havia estrenat A Room in Rome, una pel·lícula amb la que aquest còmic guarda algunes coincidències importants. I el 2013 Abdellatif Kechiche va guanyar la Palma d’Or a Cannes amb una pel·lícula que es veu que adapta la història de manera una mica laxa. (Algú l’ha vista? me la recomaneu?)

julie-maroh-el-azul-es-un-color-calido-platja

En definitiva, El azul es un color cálido són tres històries: una tendra història d’amor, una amarga d’amistat i una molt dura de repressió. Perquè les històries de debó són barreges d’històries. I tot plegat és una història vitalista, que convida a estimar i a gaudir de la gent que paga la pena que tenim al voltant i de lliurar-nos de les cabòries que d’altres ens volen abocar a sobre. És una història, cromàticament i emocionalment, grisa. I blava.

Adient pels que enyoren haver donat un pas endavant i pels que recorden no haver-lo donat. Contraindicat per capellans i puritans.

Salut i sort,
Ivan.