Els tres volums de Causa Helvetica conten les aventures d’una unitat especial de la policia suïssa que lluita contra el crim organitzat.

Aquesta obra de Ceppi té arguments molt interessants que es desenvolupen amb ritme elevat i van mantenint la tensió de la trama fins al final.

Malauradament, això és tot el que puc destacar positivament.

Els guions són deficients. Tot el desenvolupament que es planteja durant 40 pàgines es liquida (i aquest és el verb més adient) en les darreres vuit, de manera precipitada, si no atropellada. Aquests finals, a més, abusen del recurs "la Interpol ens ha dit que…" on s’explica deus ex machina no només el nus de la intriga sinó de vegades el mateix desenllaç d’algú dels personatges, sense que el còmic mostri més imatge que la d’un policia explicant-li a un altre policia dins d’una oficina.

He parlat de "ritme elevat". La intriga és trepidant, però la manera de reflectir el transcurs del temps és confusa. Fa servir el recurs de posar data i hora a alguns encapçalaments, però això obliga a tornar enrere i calcular la distància temporal. Molt més útil (i habitual) és anar puntuant "a la tarda", etc., o deixar que els personatges transmetin aquesta informació.

Els personatges només es descriuen per sobre. Si no fos pel paràgraf de presentació que hi ha al començament dels àlbums, no hagués sabut com entendre’ls, ni comprendre determinades actuacions, ni moments concrets de les trames. Hi ha una noia que en els dos primers àlbums sembla una administrativa i en el tercer descobrim que també és policia.

Però és que les descripcions gràfiques són també deficients. El dibuix de Ceppi és bo amb els paisatges, acceptable amb els objectes a mig pla i els cossos, i lamentable amb els rostres. Hi Ha hagut un munt de vegades que he hagut de tornar enrere per a revisar com anava vestit algú per a comprovar si era el mateix personatge o no. A la protagonista, l’he reconeguda força vegades gràcies al seu pentinat característic. I no en parlem del primer volum, Codename Pandora, on l’escena final d’acció, el punt culminant del desenllaç costa d’entendre.

En el que sí que excel·leix el dibuix de Ceppi és en els nusos femenins. A tots tres àlbums hi ha un parell d’escenes en què, de manera totalment gratuïta, apareixen noies en pilota picada, de dalt a baix. L’efecte estètic m’agrada molt, i no hi ha res moralment criticable en el cos humà nu. Però si en temps en què s’intenta lluitar contra la cosificació de les dones, em grinyola d’allò més.

No em grinyolava tant quan llegia històries d’espasa, mamella i bruixeria. Allí, acostumava a haver-hi una raó narrativa o era un recurs per a introduir una mica d’erotisme. També hi havia un munt de masclisme, però entrava dins del joc del gènere. A Causa Helvetica apareix fora de context, en situacions que no cal. I amb els personatges masculins no passa, és clar.

En fi, que el vaig agafar a la biblioteca per a practicar l’alemany (l’original és CH Confidentiel) amb una lectura lleugera, i hauré d’escollir millor la pròxima vegada. Desconec si hi ha traducció a l’espanyol.

Adient per a imaginar atractives històries d’intriga internacional. Contraindicat per a aprofitar bé el temps.

Salut i sort,
Ivan.