Agent Carter

Agent Carter

La majoria de sèries americanes fan un descans enmig de la temporada que les cadenes televisives emplenen amb projectes de menys volada o de pressupost limitat. Per a emplenar el descans primaveral de MARVEL’s Agents of S.H.I.E.L.D. l’ABC va contractar Agent Carter.

Situem-nos en el ja complex univers cinematogràfic Marvel. Just després de Captain America: The First Avenger tenim a l’agent d’intel·ligència i operacions especials Peggy Carter treballant com a comando. A l’acabar la guerra l’anglesa Carter continua vinculada als serveis secrets però, recordem que estem als anys 40 del segle XX, queda relegada a portar els cafès als nois que s’encarreguen de la feina. Això dura fins que Howard Stark, el pare de Tony, la necessita per a resoldre un problema ben pelut. Estem, per tant, en l’època en que S.H.I.E.L.D. encara no existeix i a Nick Fury encara no se’l veu per enlloc.

Però si no sou aficionats al génere superheròic ni molt menys a l’univers Marvel, aquí arriben les bones notícies: Agent Carter ni pertany al génere ni exigeix per entendre-la que sapigueu res per endavant. En el primer capítol es dóna a entendre tot el que necessiteu de context, i la sèrie no és altra cosa que una història policial ambientada al Nova York dels 40. Els invents de Stark afegeixen un punt de ciència-ficció, però per estètica i desenvolupament estem en territori Mike Hammer i molt lluny de Iron Man.

Agent Carter destaca per la seva excel·lent producció. L’ambientació del Nova York de l’època està molt ben aconseguida. Hi ha també escenes a una fàbrica amb un encisador toc retro i l’acompanyament musical és deliciós. A més els efectes especials són molt efectius a aquesta sèrie d’intriga, espionatge i acció que, sense més pretensions que l’entreteniment, assoleix plenament el seu objectiu.

El guió desenvolupa eficaçment una premisa interessant, tot i que el final pot decebre per la seva simplicitat. El paper de Howard Stark és potser una de les troballes del guió, però decep el fet que sigui tan el pare de Tony Stark. I pels aficionats als superherois Marvel, veure en Jarvis de jove serà tota una alegria.

El personatge principal és malauradament perfecte. Això, que respecta els cànons dels anys quaranta, ara grinyola molt. Peggy Carter està cisellada de manera que èticament, físicament, i com a detectiu no se li pot objectar res. Quan la gràcia dels herois Marvel és que tenen febleses, matisos, o contradiccions, Peggy Carter és excèntrica i es pot fer un pèl repelent. Una llàstima amb un personatge que apareix en força moments de la saga cinematogràfica i que és molt empàtic.

La protagonista Hayley Atwell llueix molt, però trobem també un bon ventall d’actors al seu voltant que ho fan entre molt bé i prou bé. Malauradament, els moments melodramàtics, no sé si pels actors o pel director, semblen exagerats i esquemàtics. Si han volgut replicar el to de les pel·lícules dels anys quaranta, l’enginy no els ha donat l’efecte esperat. Una llàstima perquè és l’únic punt realment negatiu de Agent Carter i realment penalitza molt.

Hi ha però, una sensible diferència entre ambdues temporades. La primera, de només vuit episodis, funciona molt bé. A diferència dels films Marvel, no hi ha cap moment en que es prengui la trama a broma, a banda del personatge de Howard Stark. L’equilibri entre intriga, la gràcia retro i tocs de ciència ficció és convincent i funciona. En canvi, la segona temporada, que s’allarga fins els 10 episodis, pateix perquè han augmentat el volum de comèdia i han malmès l’equilibri. A més, han volgut que aquesta segona temporada funcionès com una preqüela de la quarta de Agents of SHIELD i el que han aconseguit és que les invencions tecnològiques i els reptes científics, que ja serien de ciència-ficció ambientats actualment, semblin exageradíssims. No només per la ciència en si, sinó per la comprensió que els personatges de l’època en tenen dels fenòmens físics, aquest component grinyola una mica.

Això si, la segona i malauradament darrera temporada de Agent Carter ens deixa personatges meravellosos com el de Whitney Frost (inspirat claríssimament en l’actriu Hedy Lamarr) o els membres del consell, clarament un antecedent d’Hydra. I, insisteixo perquè paga la pena, una magnífica banda sonora, tant el jazz de música d’ambient com l’acompanyament orquestral.

Adient com a entreteniment lleuger que combina diversos angles. Contraindicada pels seguidors dels superherois, que aquí ni apareixen ni se’ls espera.

Salut i sort,
Ivan.

License to Kill

License to Kill

El 1989 ens va portar la segona i darrera interpretació de Timothy Dalton com a James Bond.

License to Kill s’havia de dir License Revoked, però la productora va pensar que el nom no sonava prou bé al públic estadounidenc i així va quedar. L’argument és una altra història de venjança, com les que havien aparegut a les primeres entregues de la sèrie fins a On Her Majesty’s Secret Service, amb la que es relaciona directament.

Per primera vegada a la sèrie un actor, David Hedison, repeteix en el paper de Felix Leiter, després d’haver-lo interpretat a Live and Let Die, setze anys enrere. De fet, és aquest personatge el que actua com a motor de la trama, que té com a eix el tràfic de droga. Anys vuitanta, quan Reagan va implantar les anàlisis obligatòries per a detectar l’ús de substàncies prohibides a l’exèrcit i d’altres llocs. Bond sempre és actual.

L’acció, també per primer cop a la franquícia, es situa a la ciutat fictícia d’Isthmus City, molt inspirada en la realitat del Cali d’aleshores. Si, els vuitanta també van ser els anys de l’eclosió de la correcció política. I la premisa argumental és bastant increïble per a un assassí a sou d’elit, però el guió de Richard Maibaum i Michael G. Wilson que la desenvolupa és acceptable.

En canvi, les interpretacions d’un repartiment de segon nivell són més aviat acartronades. Veiem actors que a la televisió resulten eficaços però als que 007 i License to Kill els queden galdosos. L’únic que destaca és un molt jove Benicio del Toro. Els aficionats podreu reconèixer il·lustres secundaris com Robert Davi o Anthony Zerbe, al costat de Pedro Armendáriz Jr., que té una participació molt menys destacada que la que va protagonitzar el seu pare a From Russia with Love.

Timothy Dalton continua encarnant un Bond fosc, fins i tot rebel, que segueix el seu propi codi d’amistat i honor abans que no les ordres dels superiors. Hi ha un parell d’escenes en que somriu (i no hauria de fer-ho) però crea un personatge coherent i convincent.

Qui dirigeix tot plegat és un altre cop John Glen. Si bé les escenes d’acció tenen nervi, el ritme narratiu de License to Kill és ensopidament lent i no afavoreix en res una pel·lícula d’acció. A més, els detalls de comèdia són molt més escassos que de costum, només un parell d’escenes amb Q i algun moment d’acció.

El guió, però, culmina amb una de les constants de la sèrie Bond, la completa destrucció de la base secreta d’una complexa organització criminal gràcies a una petita explosió en un laboratori, i que no hauria d’haver tingut grans conseqüències. Això es va veure ja a Dr. No i es continuarà veient fins a Spectre; hi ha vegades que ho han resolt molt millor, i aquesta és de les pitjors.

La noia Bond és Carey Lowell, que no ho fa gens malament però li toca interpretar una contradictòria Pam Bouvier, una experta agent secreta però alhora una noia ingenuament romàntica. La bad girl de torn és la llatina Talisa Soto, que encarna una trepa que empra el sexe per a progressar, personatge realista i atractiu i que en un altre moment de la franquícia (i ara estic pensant en l’etapa del Daniel Craig) hauria tingut molt més recorregut.

Hi ha algunes escenes amb paissatges potents, però cap postal; la Tina Turner queda molt desaprofitada en una cançó sense ànima; i els gadgets de Q són pefectament versemblants per l’època.

En definitiva, License to Kill és una bona pel·lícula que només pateix per les expectatives que genera la franquícia a la que pertany.

La segona i la tercera part del film també les podeu trobar a Dailymotion.

Adient pels que no són molt fans del personatge 007. Contraindicada si sou molt sensibles al tema de la igualtat de génere.

Salut i sort,
Ivan.

Mezek

El guionista Yann i el dibuixant Juillard es van juntar per a contar una història ambientada durant la guerra d’independència d’Israel.

Yann & Juillard: Mezek

Mezek narra l’aventura del 101 Squadron, la primera unitat de la força aèria israelí al 1.948, quan els israelians no tenien ni pilots ni avions i havien de comprar de contraband Messerschmitt Bf 109G fabricats per Skoda i reclutar mercenaris d’arreu del món.

Al voltant de les aventures dels pilots apareixen els traumes de la Segona Guerra Mundial i la Xoà, el paper de la dona i el canvi de patrons sexuals durant la guerra, l’animadversió dels voluntaris palestins envers els mercenaris estrangers; i més temes que no caben en l’extensió habitual d’un àlbum de còmic.

I aquest és el principal problema de Mezek, que desaprofita un argument interessantíssim per voler tocar massa pals amb només l’extensió habitual d’un àlbum. Si Yann hagués pogut emprar cent pàgines més, segurament hagués pogut desenvolpar i perfilar bé els personatges, donar-li un millor ritme a la narració, fer-la més fluïda, i aconseguir un autèntic clímax i un final rodó.

En canvi Mezek pot presumir d’acuradíssimes ambientació i documentació, fins i tot fent servir alguns personatges reals dins del repartiment, i del dibuix magnífic i ple de matisos de Juillard. Tot i que en les darreres pàgines abusa una mica de solucions més esquemàtiques, els seus personatges cobren vida en tot moment, les cares traslladen profunditat psicològica, i capta la llum d’Orient Mig d’una manera esplèndida.

Adient pels aficionats al còmic històric. Contraindicat pels masclistes. I si sou fans de Blake & Mortimer … estigueu atents.

Salut i sort,
Ivan.

Jack Ryan: Shadow Recruit

L’univers d’aventures d’espies emmarcats amb fascinants escenaris geopolítics i gadgets technològics d’allò més cool necessitava una revisió. Igual que passa amb la saga de James Bond, si es quedessin amb la lletra del que va escriure Tom Clancy (i el seu equip de negres) qualsevol nova adaptació quedaria acartronada.

I així és què Jack Ryan: Shadow Recruit fa el mateix paper què fa un quart de segle va cumplir The Hunt for the Red October, la presentació en societat de l’analista què inesperadament esdevé agent secret, paper que assumeix Chris Pine, encarregat també de resucitar el capità Kirk de la saga Star Trek. L’acompanyen el fred Kevin Costner, la mediocre Keira Knightley i el solvent Kenneth Branagh.

La trama i la producció estan prou bé, però el film pateix perquè ha d’abarcar massa coses: explicar l’origen del protagonista, el seu reclutament, i finalment l’aventura concreta. El ritme és irregular i crec què un muntatge diferent, inclús incorporant part de la trama oculta de la banda russa, hagués equilibrat més el film. A més, a Branagh se li allarguen massa algunes seqüències i li costa trobar el punt a les escenes d’acció.

Pòster de Jack Ryan: Shadow Recruit

Adient per a passar una estona entretinguda. Contraindicada pels aficionats als puzzles.

Salut i sort,
Ivan.