La majoria de sèries americanes fan un descans enmig de la temporada que les cadenes televisives emplenen amb projectes de menys volada o de pressupost limitat. Per a emplenar el descans primaveral de MARVEL’s Agents of S.H.I.E.L.D. l’ABC va contractar Agent Carter.

Situem-nos en el ja complex univers cinematogràfic Marvel. Just després de Captain America: The First Avenger tenim a l’agent d’intel·ligència i operacions especials Peggy Carter treballant com a comando. A l’acabar la guerra l’anglesa Carter continua vinculada als serveis secrets però, recordem que estem als anys 40 del segle XX, queda relegada a portar els cafès als nois que s’encarreguen de la feina. Això dura fins que Howard Stark, el pare de Tony, la necessita per a resoldre un problema ben pelut. Estem, per tant, en l’època en que S.H.I.E.L.D. encara no existeix i a Nick Fury encara no se’l veu per enlloc.

Però si no sou aficionats al génere superheròic ni molt menys a l’univers Marvel, aquí arriben les bones notícies: Agent Carter ni pertany al génere ni exigeix per entendre-la que sapigueu res per endavant. En el primer capítol es dóna a entendre tot el que necessiteu de context, i la sèrie no és altra cosa que una història policial ambientada al Nova York dels 40. Els invents de Stark afegeixen un punt de ciència-ficció, però per estètica i desenvolupament estem en territori Mike Hammer i molt lluny de Iron Man.

Agent Carter destaca per la seva excel·lent producció. L’ambientació del Nova York de l’època està molt ben aconseguida. Hi ha també escenes a una fàbrica amb un encisador toc retro i l’acompanyament musical és deliciós. A més els efectes especials són molt efectius a aquesta sèrie d’intriga, espionatge i acció que, sense més pretensions que l’entreteniment, assoleix plenament el seu objectiu.

El guió desenvolupa eficaçment una premisa interessant, tot i que el final pot decebre per la seva simplicitat. El paper de Howard Stark és potser una de les troballes del guió, però decep el fet que sigui tan el pare de Tony Stark. I pels aficionats als superherois Marvel, veure en Jarvis de jove serà tota una alegria.

El personatge principal és malauradament perfecte. Això, que respecta els cànons dels anys quaranta, ara grinyola molt. Peggy Carter està cisellada de manera que èticament, físicament, i com a detectiu no se li pot objectar res. Quan la gràcia dels herois Marvel és que tenen febleses, matisos, o contradiccions, Peggy Carter és excèntrica i es pot fer un pèl repelent. Una llàstima amb un personatge que apareix en força moments de la saga cinematogràfica i que és molt empàtic.

La protagonista Hayley Atwell llueix molt, però trobem també un bon ventall d’actors al seu voltant que ho fan entre molt bé i prou bé. Malauradament, els moments melodramàtics, no sé si pels actors o pel director, semblen exagerats i esquemàtics. Si han volgut replicar el to de les pel·lícules dels anys quaranta, l’enginy no els ha donat l’efecte esperat. Una llàstima perquè és l’únic punt realment negatiu de Agent Carter i realment penalitza molt.

Hi ha però, una sensible diferència entre ambdues temporades. La primera, de només vuit episodis, funciona molt bé. A diferència dels films Marvel, no hi ha cap moment en que es prengui la trama a broma, a banda del personatge de Howard Stark. L’equilibri entre intriga, la gràcia retro i tocs de ciència ficció és convincent i funciona. En canvi, la segona temporada, que s’allarga fins els 10 episodis, pateix perquè han augmentat el volum de comèdia i han malmès l’equilibri. A més, han volgut que aquesta segona temporada funcionès com una preqüela de la quarta de Agents of SHIELD i el que han aconseguit és que les invencions tecnològiques i els reptes científics, que ja serien de ciència-ficció ambientats actualment, semblin exageradíssims. No només per la ciència en si, sinó per la comprensió que els personatges de l’època en tenen dels fenòmens físics, aquest component grinyola una mica.

Això si, la segona i malauradament darrera temporada de Agent Carter ens deixa personatges meravellosos com el de Whitney Frost (inspirat claríssimament en l’actriu Hedy Lamarr) o els membres del consell, clarament un antecedent d’Hydra. I, insisteixo perquè paga la pena, una magnífica banda sonora, tant el jazz de música d’ambient com l’acompanyament orquestral.

Adient com a entreteniment lleuger que combina diversos angles. Contraindicada pels seguidors dels superherois, que aquí ni apareixen ni se’ls espera.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s