Agent Carter

Agent Carter

La majoria de sèries americanes fan un descans enmig de la temporada que les cadenes televisives emplenen amb projectes de menys volada o de pressupost limitat. Per a emplenar el descans primaveral de MARVEL’s Agents of S.H.I.E.L.D. l’ABC va contractar Agent Carter.

Situem-nos en el ja complex univers cinematogràfic Marvel. Just després de Captain America: The First Avenger tenim a l’agent d’intel·ligència i operacions especials Peggy Carter treballant com a comando. A l’acabar la guerra l’anglesa Carter continua vinculada als serveis secrets però, recordem que estem als anys 40 del segle XX, queda relegada a portar els cafès als nois que s’encarreguen de la feina. Això dura fins que Howard Stark, el pare de Tony, la necessita per a resoldre un problema ben pelut. Estem, per tant, en l’època en que S.H.I.E.L.D. encara no existeix i a Nick Fury encara no se’l veu per enlloc.

Però si no sou aficionats al génere superheròic ni molt menys a l’univers Marvel, aquí arriben les bones notícies: Agent Carter ni pertany al génere ni exigeix per entendre-la que sapigueu res per endavant. En el primer capítol es dóna a entendre tot el que necessiteu de context, i la sèrie no és altra cosa que una història policial ambientada al Nova York dels 40. Els invents de Stark afegeixen un punt de ciència-ficció, però per estètica i desenvolupament estem en territori Mike Hammer i molt lluny de Iron Man.

Agent Carter destaca per la seva excel·lent producció. L’ambientació del Nova York de l’època està molt ben aconseguida. Hi ha també escenes a una fàbrica amb un encisador toc retro i l’acompanyament musical és deliciós. A més els efectes especials són molt efectius a aquesta sèrie d’intriga, espionatge i acció que, sense més pretensions que l’entreteniment, assoleix plenament el seu objectiu.

El guió desenvolupa eficaçment una premisa interessant, tot i que el final pot decebre per la seva simplicitat. El paper de Howard Stark és potser una de les troballes del guió, però decep el fet que sigui tan el pare de Tony Stark. I pels aficionats als superherois Marvel, veure en Jarvis de jove serà tota una alegria.

El personatge principal és malauradament perfecte. Això, que respecta els cànons dels anys quaranta, ara grinyola molt. Peggy Carter està cisellada de manera que èticament, físicament, i com a detectiu no se li pot objectar res. Quan la gràcia dels herois Marvel és que tenen febleses, matisos, o contradiccions, Peggy Carter és excèntrica i es pot fer un pèl repelent. Una llàstima amb un personatge que apareix en força moments de la saga cinematogràfica i que és molt empàtic.

La protagonista Hayley Atwell llueix molt, però trobem també un bon ventall d’actors al seu voltant que ho fan entre molt bé i prou bé. Malauradament, els moments melodramàtics, no sé si pels actors o pel director, semblen exagerats i esquemàtics. Si han volgut replicar el to de les pel·lícules dels anys quaranta, l’enginy no els ha donat l’efecte esperat. Una llàstima perquè és l’únic punt realment negatiu de Agent Carter i realment penalitza molt.

Hi ha però, una sensible diferència entre ambdues temporades. La primera, de només vuit episodis, funciona molt bé. A diferència dels films Marvel, no hi ha cap moment en que es prengui la trama a broma, a banda del personatge de Howard Stark. L’equilibri entre intriga, la gràcia retro i tocs de ciència ficció és convincent i funciona. En canvi, la segona temporada, que s’allarga fins els 10 episodis, pateix perquè han augmentat el volum de comèdia i han malmès l’equilibri. A més, han volgut que aquesta segona temporada funcionès com una preqüela de la quarta de Agents of SHIELD i el que han aconseguit és que les invencions tecnològiques i els reptes científics, que ja serien de ciència-ficció ambientats actualment, semblin exageradíssims. No només per la ciència en si, sinó per la comprensió que els personatges de l’època en tenen dels fenòmens físics, aquest component grinyola una mica.

Això si, la segona i malauradament darrera temporada de Agent Carter ens deixa personatges meravellosos com el de Whitney Frost (inspirat claríssimament en l’actriu Hedy Lamarr) o els membres del consell, clarament un antecedent d’Hydra. I, insisteixo perquè paga la pena, una magnífica banda sonora, tant el jazz de música d’ambient com l’acompanyament orquestral.

Adient com a entreteniment lleuger que combina diversos angles. Contraindicada pels seguidors dels superherois, que aquí ni apareixen ni se’ls espera.

Salut i sort,
Ivan.

The Living Daylights

The Living Daylights

Per substituir el burleta però massa vell pel paper Roger Moore, Broccoli i Wilson van buscar algú seriós i desconegut. Timothy Dalton va inspirar-se en les novel·les d’Ian Fleming per a crear de nou un personatge mític, més proper al cínic assassí a sou que havia encarnat Sean Connery i molt menys atractiu que Moore.

Situem-nos: 1987. El mur encara no ha caigut. Triomfa l’Oliver Stone mostrant la cara fosca de la intervenció USA arreu del món i de Wall Street. Ha passat el temps en que la gent es conformava amb pur divertiment i estan de moda films més realistes.

I com sempre passa, 007 s’adapta als nous temps. Deixa de banda tant els elements de ciència ficció com els trastos més estrafolaris de Q i, acabades les novel·les de 007 fonamenta el guió de The Living Daylights en contes breus d’Ian Fleming, igual que passarà en la següent License to Kill. Es manté, això si, el director John Glen, que aquí estarà més encertat que altres vegades.

Molta part de la responsabilitat del bon resultat de The Living Daylights el poso en el guió que signen Richard Malbaum i Michael Wilson. És una tornada a les històries d’espionatge, amb personatges corruptes i altres de nobles, on ningú és ben bé el que sembla i on els viatges de Bond per arreu del món tenen una justificació clara. Hi ha moments increïbles, és clar, però és que aquesta és una de les coses que hom espera de James Bond.

I parlant de James Bond, Roger Moore tindrà 59 anys quan la nova pel·lícula s’estreni i cal buscar-li substitut.

En el que va ser un càsting llegendari, Timothy Dalton va quedar-se el paper quan d’entrada era qui tenia menys números a la rifa. El gran Sam Neill va convèncer tothom excepte Broccoli. Crec que haguès estat un Bond extraordinari. Pierce Brosnan va patir l’avarícia de la NBC, que al saber que li havien ofert el paper de 007 el va obligar a rodar una nova temporada de Remingon Steele quan ja havien cancel·lat la sèrie, i per això Broccoli, que no volia devaluar la franquícia compartint el protagonista amb una sèrie de televisió, li va retirar l’oferta. Altres actors com Mel Gibson o Christopher Lambert no van passar de ser un rumor. I finalment Timothy Dalton va acabar donant-li un aire més sobri que elegant, però sempre convincent, a James Bond. El seu personatge no fa servir el sentit de l’humor i tot el que té de professional li falta de canalla. Més creïble com a assassí a sou, però Connery i ja no diguem Moore mai no deixaven passar un cul per haver de pegar quatre tiros.

El cul i la cara bonica els posa la guapa Maryam D’Abo, que va rebre pèssimes crítiques, però que trobo molt efectiva en el seu paper. El seu personatge és coherent amb l’argument i només té un parell de sortides de mare. Això si, coherent amb el seu paper vol dir qué és una intèrpret de música clàssica que es veu embolicada a una trama d’espies. Està superada per la situació i això, quan véns de veure un munt de dones que tant piloten avions com reparteixen bufetades, costa d’acostumar-s’hi. Si no em falla la memòria és la segona amateur de les noies Bond, només darrera de la Theresa de On Her Majesty’s Secret Service.

La resta del repartiment de The Living Daylights és de luxe. Joe Don Baker ho fa bé tot i que apareix poc i ens passem la pel·lícula esperant algun diàleg on pugui lluir la seva vis còmica. Art Malik, gran actor de nom desconegut però que sempre cumpleix amb escreix, fa una altra interpretació efectiva i lluïda en una carrera que abasta des de A Passage to India fins a Homeland. Apareixen amb compta-gotes Desmond Llewellyn com a Q, Caroline Bliss com la nova Moneypenny, i Walter Gotell fa la seva darrera aparició com a General Gogol. El paper de Felix Leiter li cau aquest cop a John Terry (res a veure amb el futbolista), que tampoc no va repetir en el rol. Cas estranyíssim el d’aquest personatge dins la franquícia.

Però són Jeroen Krabbé i John Rhys-Davies qui millor pugen el nivell cinematogràfic de The Living Daylights. Rhys-Davies sua carisma per tots els seus porus i és una llàstima que no hagi tingut continuitat a la saga 007. Per la seva banda Krabbé pinta un personatge tant exagerat com el de Joe Don Baker, i cada cop que apareix es menja la pantalla.

Dels típics extres bondians, trobem una varietat d’escenaris exòtics (per l’espectador occidental, és clar) però no glamourosos; els gadgets de Q són més efectius que atractius; Lotus deixa pas a la tornada d’Aston Martin; i dues cançons millor que una: The Living Daylights obre amb la d’A-ha i tanca amb The Pretenders. També serà el darrer cop que John Barry es farà càrrec de la banda sonora.

Adient pels qui valorin la tornada a l’ambientació d’espionatge. Contraindicada pels qui gaudeixen de la part més inversemblant i exagerada de 007.

Salut i sort,
Ivan.

Moonraker

Moonraker

The Spy Who Loved Me (1977) s’acomiadava tot anunciant que tornariem a trobar James Bond a un film que es titularia For Your Eyes Only, però aquell mateix any es va estrenar una pel·lícula d’aventures ambientada a una galàxia molt llunyana, i el cinema d’arreu del món va trontollar. I un dels resultats va ser que Albert R. Broccoli va decidir fer Moonraker primer, aprofitant la febrada de pel·lícules de l’espai.

Per a mi Moonraker representa millor que cap altre film el paradigma dels films 007. Hi trobem perfectament combinats tots els elements que han fet famosa la franquícia, començant per una escena inicial absolutament fantàstica, en més d’una accepció de l’adjectiu, on es passa de l’acció més frenètica a la comèdia slapstick en qüestió de segons i sense que grinyoli res.

Moonraker ens porta de viatge per mig món: California, Venècia, Rio i Guatemala disfressada d’Amazonia, gràcies a un guió amb pocs forats i que proporciona causalitat a la trama. El guió de Christopher Wood és exagerat per totes bandes, però coherent i lògic. Els punts inversemblants tenen a veure amb el desenvolupament tecnològic del moment (entrem en territori ciència ficció, com de costum) i amb les capacitats de superheroi de Bond, però els diferents nusos de la trama estan ben lligats. I això és ben curiós ja que l’estructura és calcada de l’anterior The Spy Who Loved Me, incloent l’acudit final, i ja he escrit el que em va semblar.

A Moonraker trobem alguns dels millors villans de l’univers 007. Drax, interpretat pel gran Michael Lonsdale, està a l’alçada de Goldfinger o l’Emilio Largo de Thunderball. La interpretació de l’actor francès, continguda i elegant com és habitual en ell, accentua la maldat i fredor del personatge, resultant en un personatge èpic.

El seu assassí particular és un expert en arts marcials que no diu una sola paraula en tot el film. Això augmenta la sinistralitat del personatge alhora que amaga les mancances com actor del mestre d’aikido que l’interpreta. Cham, aquest és el nom del personatge, no pot competir en carisma amb Jaws, l’assassí professional que haviem descobert a The Spy Who Loved Me i que es menja (literalment!) les escenes en que participa. Igual que al film precedent, li toca tant afegir el punt de terror com el contrapunt d’humor, i ambdues coses les aconsegueix de manera notable i sense caure en el ridícul.

La rèplica femeninina és una convincent Lois Chiles, que aporta la personalitat que demana el seu personatge, i que sense fer cap gran interpretació exemplifica el que hauria d’haver fet Barbara Bach a The Spy Who Loved Me.

El repartiment principal el completa un Roger Moore que si a The Spy Who Loved Me ja es començava a veure massa vell pel paper, aquí encara més. La seva és una interpretació sense matisos però elegant i eficaç.

Ja veieu que relaciono contínuament els dos films. És curiós que tinguin arguments tan semblants. Potser és degut al canvi de planificació que he esmentat al començament, però tractant-se de guions gairebé originals (cap dels dos té res a veure amb les novel·les homònimes) hom esperaria una mica d’originalitat. El guió de The Spy… és de Christopher Wood i Richard Maibaum; el de Moonraker el signa només Christopher Wood. I el director també és el mateix, Lewis Gilbert.

Un altre element típicament 007 són els assassinats sàdics. Si altres vegades han estat taurons o cocodrils, ara toca el torn de gossos i serps. El primer magníficament fotografiat, el segon magnificat per la mirada de les dolces noies que el contemplen.

Els efectes visuals són espectaculars. Quaranta anys després els veiem el llautó, però són molt millors que els de les entregues anteriors i escenes com la de la lluita a l’espai exterior o al cau espacial de Drax estan molt ben aconseguides. Per cert que aquesta batalla amb marines de l’espai és hereva directa de la batalla submarina de Thunderball.

El que més gràcia m’ha fet és la inclusió d’una mini pel·lícula muda d’amor incrustada dins de Moonraker. Els crítics ho van valorar molt negativament, però en un film que no és realista em sembla que és admissible si, com és el cas, ni rebaixa el to dramàtic general ni trenca el ritme de la narració. I aquí Lewis Gilbert ho fa molt bé explotant la vis còmica de Richard Kiel.

Igual també que a The Spy Who Loved Me, la banda sonora de Moonraker inclou diversos homenatges musicals a altres films: el de Close Encounters és meravellós; però els de Casablanca (més aviat un acudit), i The Magnificent Seven són molt forçats i em semblen fora de lloc.

Finalment, l’apartat musical. La cançó l’he trobada mediocre, inserida dins d’uns crèdits que ja em semblen massa repetitius, tot i que molta gent els considera emblemàtics. La banda sonora, un altre cop de John Barry, un dels grans, és novedosa, i inclou temes originals i la recuperació del tema de perill dels primers films.

Adient a qualsevol aficionat del cinema espectacle i d’entreteniment. Contraindicada pels fanàtics de Le Carré.

Salut i sort,
Ivan.

Thunderball

La quarta entrega de la sèrie 007 és una pel·lícula d’aventures i acció rodona.

Pòster original de la pel·lícula Thunderball

Rodona, és clar, en el context de l’època. Com sempre, mig segle més tard cal mirar-la amb una certa benevolència. Les interpretacions ara semblen encarcarades, el film té ritme molt més lent que els actuals, i els efectes visuals no convencen ni a una criatura de 10 anys. Però tots aquests detalls, 50 anys després, li atorguen un encant camp.

La trama gira al voltant d’un cas de tràfic d’armament nuclear, un tema que aleshores segurament començava a estar en el repertori de pors, molts anys abans que l’enfonsament del bloc soviètic el posés de moda.

Si Goldfinger ja proposava un malvat èpic, Thunderball no es queda enrera. Emilio Largo és una personalitat més plana que Auric Goldfinger però també més encisadora: malvat, sàdic, intel·ligent, seductor, tot en un. L’encarna de manera contundent i elegant Adolfo Celi, al que jo continuu identificant amb el Papa Rodrigo Borgia de la sèrie de la BBC que va emetre TV3 fa una pila d’anys.

El seu complement malvat és l’assassina Fiona Volpe, interpretada per Luciana Paluzzi, que protagonitza una de les meves escenes favorites de la saga (“faci el favor de donar-me alguna cosa que posar-me”) gràcies a l’encant canalla de Sean Connery. Per cert, aquestes primeres cintes de la saga Bond són plenes d’actors (i sobre tot, actrius) italians.

A la seva vora, Claudine Auger posa molt alt el llistó de les noies Bond dels seixanta. Cumpleix amb tots els estereotips masclistes de l’época, però també li dóna un encant que trigarem molt (potser fins la Britt Ekland de Live and Let Die, o l’Eva Green de Casino Royale) en tornar a trobar.

Completa el repartiment principal Rik Van Nutter, que esdevé la tercera encarnació en quatre films del personatge [Felix Leiter][3], clarament malaguanyat i que no s’aprofitarà fins l’època ja protagonitzada pel Daniel Craig.

A banda de la de la banyera, Thunderball ens deixa dues escenes a recordar. El sàdic assassinat (el primer de molts que vindran) mitjançant taurons i la mítica batalla submarina que anys més tard homenatjaran a l’espai a Moonraker.

Adient per a gaudir del cinema espectacle vintage. Contraindicada pels políticament correctes.

Salut i sort,
Ivan.