A View to a Kill

La darrera aparició de Roger Moore com a James Bond és una bona pel·lícula però amb alguns punts febles que li fan molt de mal.

A View To Kill comença amb una escena inicial fantàstica i molt ben rodada, però escandalosament esgarrada a la sala de muntatge amb l’acompanyament musical dels Beach Boys en un moment culminant d’acció. Una destralada així només s’havia vist a la sèrie 007 a The Man with the Golden Gun, on van fer malbé el salt del cotxe sobre el riu, una escena on l’especialista es va lluir aconseguint rodar-la a la primera. Lions for Lambs, que deien els britànics.

En general A View To Kill és un film ben explicat. Hi ha conseqüències en les que cal ser una mica generós a l’hora de creure’s la causa, com sempre passa amb els súper-agents, però tant el guió com la narració estan a bon nivell. Per altra banda, les seqüències d’acció són convincents, dins de l’exagerat món bondià. Una de les més destacades és la que passa dins d’una mina, on es veu (o la trobo jo) la influència de l’escena de la mina a Indiana Jones and the Temple of Doom, estrenada l’any anterior. Bond només n’hi ha un, però s’adapta al que calgui per a tenir èxit.

a_view_to_a_kill_-_uk_cinema_poster

El repartiment de A View to Kill té de tot. Christopher Walken interpreta perfectament el seu personatge, exagerat i inquietant, i només l’excés de maquillatge el fa semblar un pèl artificial. Tant la Tanya Roberts com la Grace Jones em semblen creïbles en els seus papers, tot i que cap de les dues llueix fusta de gran actriu, i en el cas de la Roberts el paper que té és bastant lamentable. Els contrapunts còmics són Q i un altre agent de polícia que segueix la via iniciada a Live and Let Die i The Man with the Golden Gun.

Per a mí, la manca de credibilitat del personatge que interpreta la Tanya Roberts és el que fa que A View to Kill perdi molts punts. Que els assassins triin maneres extravagants de matar una persona o que no vulguin ser-hi al davant fins el moment del decés és una exigència del guió i una marca de la casa. Però una bona història descansa sobre personatges sòlids. I la nena d’aquest film no m’ho sembla.

Però és en l’apartat de cameos on potser us podreu divertir més. És ben fàcil reconèixer Patrick Macnee, el protagonista de Los vengadores com l’ajudant de Bond en un paper prou interessant i curt alhora. Per a nota és trobar un jove Dolph Lundgren que aleshores sortia amb la Grace Jones i que passava per allà el dia que un dels figurants s’havia posat malalt. I matrícula d’honor qui pugui trobar i reconèixer sense ajuda la Maud Adams, que va anar a saludar l’amic Roger Moore i fa com a extra la seva tercera aparició a la saga.

De la parafernàlia típicament 007, poc a parlar. El robot amb que juga Q té un paper ben residual, hi ha molt poques postals memorables a banda de les vistes aèries de San Francisco (en una de les quals es pronuncia el títol del film en una de les pitjors línies de diàleg de la història), i la cançó dels Duran Duran, està bé, està ben utilitzada i queda fins i tot millor en la versió orquestral.

http://www.dailymotion.com/video/x2dotss_james-bond-a-view-to-a-kill_tv

Adient com a entreteniment molt lleuger. Contraindicada si busqueu moments d’autèntica tensió.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Octopussy

John Glen, el mateix que ja havia perpetrat For Your Eyes Only converteix aquesta entrega de 007 en una comèdia d’acció. Malauradament, no hi ha acudits molt graciosos ni escenes d’acció que et deixin frepat.

Bé, l’escena prèvia als crèdits si què és espectacular, i també la de la baralla a lloms d’un avió a milers de peus d’alçada, però és tan increïble que la manca de millors efectes visuals la fa gairebé ridícula. La resta, tot són coses que ja s’han vist abans, i millor.

Els anys passen i a Moneypenny li posen una ajudant més jove i que fa servir un PC. Qui millor sabia com passaven els anys era Roger Moore, que ja havia anunciat que volia deixar el personatge, però l’amenaça de Sean Connery tornant a protagonitzar la mateixa història de Thunderball a Never Say Never Again va fer que Broccoli li paguès una morterada i el convencès de seguir. Què tal ho haguès fet James Brolin com a 007? Crec que semblant a com ho va fer en Timothy Dalton: seriós i poc canalla.

El traspàs de Bernand Lee va motivar la inclusió d’un nou M. Preveient que el personatge perdria carisma pel canvi d’actor, es va potenciar el personatge de Q i Desmond Llewelyn va passar a ser el contrapunt còmic del film. I se’n va sortir molt bé, fent servir la seva planta de iaio simpàtic.

La gran sorpresa va ser la contractació de la sueca Maud Adams per a tornar a interpretar una noia Bond. Igual que a The Man with the Golden Gun, l’he trobada excel·lent, recolzada per un personatge fort i amb personalitat. Per cert, que el que el seu personatge li explica a James Bond quan es troben és l’argument del conte Octopussy del que pren nom la pel·lícula. El guió del film Octopussy es totalment original, tot i prendre algunes escenes de la novel·la Moonraker i altres contes d’Ian Fleming.

En canvi els bons i veterans actors Steven Berkoff i Louis Jourdan, així com Kabir Sandokan Bedi, pateixen personatges estereotepadíssims que més que els dolents de la pel·li els fan semblar paròdies de circ.

Tornant al guió, opino que li falta d’una trama amb un mínim d’intriga, ja que totes les cartes són sobre la taula ben aviat i el final és totalment previsible. I el més important, el clímax del film està molt malament resolt.

[SPOILER ALERT] La gran amenaça és l’explosió d’un mísil nuclear. Doncs van i el desactiven enmig d’una funció de circ, amb pallassos i fanfàrries que converteixen el drama en farsa. I després, quan ja s’ha alliberat la tensió dramàtica, es procedeix a l’assalt al castell, amb una seqüència ben aconseguida, però que ja se sap per endavant que no aportarà res significatiu a la història. [ja podeu llegir]

Per a rematar, els acompanyaments típics de la saga Bond tampoc no els he trobat a l’alçada. Les localitzacions són paissatges de la Índia, Londres, i Berlin, però no hi ha cap postal que impressioni. He estat a Jaipur i fa molt més goig del que es veu al film, i això que aquell any havia sequera i el llac estava completament sec.

I la cançó m’ha semblat mediocre.

http://www.dailymotion.com/video/x31psjj_james-bond-007-13-octopussy-1983-full-hollywood-movie-hd-720p-part-1-3_shortfilms

http://www.dailymotion.com/video/x31pspr_james-bond-007-13-octopussy-1983-full-hollywood-movie-hd-720p-part-2-3_shortfilms

http://www.dailymotion.com/video/x316mo9_james-bond-007-13-octopussy-1983-full-hollywood-movie-hd-720p-part-3-3_shortfilms

Adient per a veure un bon exemple d’inscrustar una celebrity (en aquest cas un tennista) dins d’un film. Contraindicada per a res més que passar l’estona.

Salut i sort,
Ivan.

For Your Eyes Only

Després de l’espectacular Moonraker la franquícia James Bond va abordar el projecte que tenien en ment com a continuació de The Spy Who Loved Me, amb un resultat francament decebedor.

L’argument de For Your Eyes Only és més típic dins del gènere d’espies, allunyat de la lluita contra megalòmans que volen conquerir el món sencer i centrant-se en la lluita entre els dos blocs de la Guerra Freda. Malauradament, el guió és fluix i només consisteix en una successió d’escenes d’acció amb molt poca cansalada enmig del pa que posen les escenes d’acció. Que si, que molt espectaculars, però que una pel·lícula, sobretot és una història, i la de For Your Eyes Only és molt feble.

Si parlem de les escenes d’acció, resulta curiós que en un film on la major part de la trama passa al Mar Egeu no hagi la típica de 007 persecució en barca. Si que hi ha un batiscafo, persecucions amb esquí i bobsleigh, amb un 2CV i una escalada que a mi em va recordar molt de lluny aquell film del Clint Eastwood, The Eiger Sanction. Totes elles, de molt bon nivell i rodades amb molt de ritme. Penso que aquí es nota la mà de John Glen, ara director i abans montador i director de segona unitat als films de Bond.

I, és clar, l’escena inicial que reprén el fil de On Her Majesty’s Secret Service enmig del pleit sobre la propietat intel·lectual de Spectre, i on no es menciona cap nom. Una escena molt bona, superada pel temps passat, i que queda completament desconnectada de la resta de la pel·lícula.

For Your Eyes Only és la única pel·lícula de Bond on no apareix el personatge de M. L’actor Bernard Lee acabava de morir i no el van voler reemplaçar. Al film diuen d’ell que està de permís. A banda d’aquesta anècdota, la nova noia Bond és la sosa Carole Bouquet, que interpreta de manera maldestra un personatge fort al que no aconsegueix connectar amb l’espectador. Aquest és el segon llast del film.

I el tercer i pitjor llast és que el dolent de torn no té prou força. L’excel·lent dolent Julian Glover (el recordareu de The Empire Strikes Back i Indiana Jones and the Last Crusade) no aconsegueix deixar una empremta sòlida amb el seu personatge. Crec que part és d’ell però també hi ha part en el guió, concretament en l’elecció com a objectiu sentimental seu, d’un dels personatges més estúpids de tota la saga.

A For Your Eyes Only surt també El violinista a la teulada, és a dir Chaim Topol, que no ho fa pas malament, però de lluny l’actriu que tindrà més importància dins la saga serà la Cassandra Harris; no pel seu paper perfectament oblidable, sinó perquè en un sopar amb el productor Albert C. Broccoli va presentar-li el seu marit, Pierce Brosnan.

Les postals que ens aporta aquesta entrega 007 són del Mar Egeu, Corfú (disfressada dels voltants de Madrid però amb tot de tòpics andalusos), Cortina d’Ampezzo i Grècia. El film està rodat el 1981, enmig de l’eclosió dels video-clips i això es nota en el munt d’escenes en que es busca el lluiment en base a la comunió de música i fotografia i acció. Però trobo que no li van saber trobar el punt.

La cançó que interpreta la Sheena Easton, a la que per cert podem veure durant els crèdits inicials, és ben ensopida. M’agrada molt més la que van fer els Blondie, grup aleshores de moda i que va ser la primera opció de Cubby Broccoli. Per cert que Blondie ja havien fet un cover de Goldfinger.

http://www.dailymotion.com/video/x2jfltr

En definitiva, una pel·lícula d’acció plena d’escenes trepidants que esdevé avorrida.

Adient per a saber com va nàixer el cinema d’acció dels 80. Contraindicada per a desllorigadors de misteris.

Salut i sort,
Ivan.

Moonraker

The Spy Who Loved Me (1977) s’acomiadava tot anunciant que tornariem a trobar James Bond a un film que es titularia For Your Eyes Only, però aquell mateix any es va estrenar una pel·lícula d’aventures ambientada a una galàxia molt llunyana, i el cinema d’arreu del món va trontollar. I un dels resultats va ser que Albert R. Broccoli va decidir fer Moonraker primer, aprofitant la febrada de pel·lícules de l’espai.

Per a mi Moonraker representa millor que cap altre film el paradigma dels films 007. Hi trobem perfectament combinats tots els elements que han fet famosa la franquícia, començant per una escena inicial absolutament fantàstica, en més d’una accepció de l’adjectiu, on es passa de l’acció més frenètica a la comèdia slapstick en qüestió de segons i sense que grinyoli res.

Moonraker ens porta de viatge per mig món: California, Venècia, Rio i Guatemala disfressada d’Amazonia, gràcies a un guió amb pocs forats i que proporciona causalitat a la trama. El guió de Christopher Wood és exagerat per totes bandes, però coherent i lògic. Els punts inversemblants tenen a veure amb el desenvolupament tecnològic del moment (entrem en territori ciència ficció, com de costum) i amb les capacitats de superheroi de Bond, però els diferents nusos de la trama estan ben lligats. I això és ben curiós ja que l’estructura és calcada de l’anterior The Spy Who Loved Me, incloent l’acudit final, i ja he escrit el que em va semblar.

A Moonraker trobem alguns dels millors villans de l’univers 007. Drax, interpretat pel gran Michael Lonsdale, està a l’alçada de Goldfinger o l’Emilio Largo de Thunderball. La interpretació de l’actor francès, continguda i elegant com és habitual en ell, accentua la maldat i fredor del personatge, resultant en un personatge èpic.

El seu assassí particular és un expert en arts marcials que no diu una sola paraula en tot el film. Això augmenta la sinistralitat del personatge alhora que amaga les mancances com actor del mestre d’aikido que l’interpreta. Cham, aquest és el nom del personatge, no pot competir en carisma amb Jaws, l’assassí professional que haviem descobert a The Spy Who Loved Me i que es menja (literalment!) les escenes en que participa. Igual que al film precedent, li toca tant afegir el punt de terror com el contrapunt d’humor, i ambdues coses les aconsegueix de manera notable i sense caure en el ridícul.

La rèplica femeninina és una convincent Lois Chiles, que aporta la personalitat que demana el seu personatge, i que sense fer cap gran interpretació exemplifica el que hauria d’haver fet Barbara Bach a The Spy Who Loved Me.

El repartiment principal el completa un Roger Moore que si a The Spy Who Loved Me ja es començava a veure massa vell pel paper, aquí encara més. La seva és una interpretació sense matisos però elegant i eficaç.

Ja veieu que relaciono contínuament els dos films. És curiós que tinguin arguments tan semblants. Potser és degut al canvi de planificació que he esmentat al començament, però tractant-se de guions gairebé originals (cap dels dos té res a veure amb les novel·les homònimes) hom esperaria una mica d’originalitat. El guió de The Spy… és de Christopher Wood i Richard Maibaum; el de Moonraker el signa només Christopher Wood. I el director també és el mateix, Lewis Gilbert.

Un altre element típicament 007 són els assassinats sàdics. Si altres vegades han estat taurons o cocodrils, ara toca el torn de gossos i serps. El primer magníficament fotografiat, el segon magnificat per la mirada de les dolces noies que el contemplen.

Els efectes visuals són espectaculars. Quaranta anys després els veiem el llautó, però són molt millors que els de les entregues anteriors i escenes com la de la lluita a l’espai exterior o al cau espacial de Drax estan molt ben aconseguides. Per cert que aquesta batalla amb marines de l’espai és hereva directa de la batalla submarina de Thunderball.

El que més gràcia m’ha fet és la inclusió d’una mini pel·lícula muda d’amor incrustada dins de Moonraker. Els crítics ho van valorar molt negativament, però en un film que no és realista em sembla que és admissible si, com és el cas, ni rebaixa el to dramàtic general ni trenca el ritme de la narració. I aquí Lewis Gilbert ho fa molt bé explotant la vis còmica de Richard Kiel.

Igual també que a The Spy Who Loved Me, la banda sonora de Moonraker inclou diversos homenatges musicals a altres films: el de Close Encounters és meravellós; però els de Casablanca (més aviat un acudit), i The Magnificent Seven són molt forçats i em semblen fora de lloc.

Finalment, l’apartat musical. La cançó l’he trobada mediocre, inserida dins d’uns crèdits que ja em semblen massa repetitius, tot i que molta gent els considera emblemàtics. La banda sonora, un altre cop de John Barry, un dels grans, és novedosa, i inclou temes originals i la recuperació del tema de perill dels primers films.

http://www.dailymotion.com/video/xmjl0x_james-bond-moonraker_shortfilms

Adient a qualsevol aficionat del cinema espectacle i d’entreteniment. Contraindicada pels fanàtics de Le Carré.

Salut i sort,
Ivan.