The November Man

Busqueu un film d’acció amb temàtica d’espionatge? Avui us parlo de The November Man.

Un cop la productora Barbara Broccoli va dir-li al Pierce Brosnan que ja no comptaven amb ell per a fer de 007, l’actor va adquirir els drets per adaptar una novel·la d’espies dels anys noranta. Ell mateix la va coproduir i es va embutxacar uns bons calerons fent una versió dura de 007, sense el sentit de l’humor de la mítica sèrie però amb molta més acció i ritme.

La meva opinió és que el resultat és entre acceptable i bo. The November Man té alguns ingredients que la fan més interessant que la majoria de films del seu gènere, però cau en tots els clixés de les pel·lícules d’acció. Escenes amb fantasmades impossibles i personatges estereotipats, a més d’un parell de girs inexplicats del guió fan que el regust sigui dolent.

the_november_man_poster

Però, la trama d’intriga política internacional i d’espies de l’escola de Smiley i un vessant de lligams personals (per cert, molt millor lligada que la que es descobreix a Spectre) fan que veure The November Man sembli un instant quan són dues hores. Això, i un ritme aclaparador.

En definitiva: correcta, però no memorable. Adient pels que vulguin veure un James Bond seriós, peròcontraindicada si no podeu sofrir els caps per lligar en els guions.

Salut i sort,
Ivan.

The Living Daylights

Per substituir el burleta però massa vell pel paper Roger Moore, Broccoli i Wilson van buscar algú seriós i desconegut. Timothy Dalton va inspirar-se en les novel·les d’Ian Fleming per a crear de nou un personatge mític, més proper al cínic assassí a sou que havia encarnat Sean Connery i molt menys atractiu que Moore.

Situem-nos: 1987. El mur encara no ha caigut. Triomfa l’Oliver Stone mostrant la cara fosca de la intervenció USA arreu del món i de Wall Street. Ha passat el temps en que la gent es conformava amb pur divertiment i estan de moda films més realistes.

I com sempre passa, 007 s’adapta als nous temps. Deixa de banda tant els elements de ciència ficció com els trastos més estrafolaris de Q i, acabades les novel·les de 007 fonamenta el guió de The Living Daylights en contes breus d’Ian Fleming, igual que passarà en la següent License to Kill. Es manté, això si, el director John Glen, que aquí estarà més encertat que altres vegades.

Molta part de la responsabilitat del bon resultat de The Living Daylights el poso en el guió que signen Richard Malbaum i Michael Wilson. És una tornada a les històries d’espionatge, amb personatges corruptes i altres de nobles, on ningú és ben bé el que sembla i on els viatges de Bond per arreu del món tenen una justificació clara. Hi ha moments increïbles, és clar, però és que aquesta és una de les coses que hom espera de James Bond.

I parlant de James Bond, Roger Moore tindrà 59 anys quan la nova pel·lícula s’estreni i cal buscar-li substitut.

En el que va ser un càsting llegendari, Timothy Dalton va quedar-se el paper quan d’entrada era qui tenia menys números a la rifa. El gran Sam Neill va convèncer tothom excepte Broccoli. Crec que haguès estat un Bond extraordinari. Pierce Brosnan va patir l’avarícia de la NBC, que al saber que li havien ofert el paper de 007 el va obligar a rodar una nova temporada de Remingon Steele quan ja havien cancel·lat la sèrie, i per això Broccoli, que no volia devaluar la franquícia compartint el protagonista amb una sèrie de televisió, li va retirar l’oferta. Altres actors com Mel Gibson o Christopher Lambert no van passar de ser un rumor. I finalment Timothy Dalton va acabar donant-li un aire més sobri que elegant, però sempre convincent, a James Bond. El seu personatge no fa servir el sentit de l’humor i tot el que té de professional li falta de canalla. Més creïble com a assassí a sou, però Connery i ja no diguem Moore mai no deixaven passar un cul per haver de pegar quatre tiros.

El cul i la cara bonica els posa la guapa Maryam D’Abo, que va rebre pèssimes crítiques, però que trobo molt efectiva en el seu paper. El seu personatge és coherent amb l’argument i només té un parell de sortides de mare. Això si, coherent amb el seu paper vol dir qué és una intèrpret de música clàssica que es veu embolicada a una trama d’espies. Està superada per la situació i això, quan véns de veure un munt de dones que tant piloten avions com reparteixen bufetades, costa d’acostumar-s’hi. Si no em falla la memòria és la segona amateur de les noies Bond, només darrera de la Theresa de On Her Majesty’s Secret Service.

La resta del repartiment de The Living Daylights és de luxe. Joe Don Baker ho fa bé tot i que apareix poc i ens passem la pel·lícula esperant algun diàleg on pugui lluir la seva vis còmica. Art Malik, gran actor de nom desconegut però que sempre cumpleix amb escreix, fa una altra interpretació efectiva i lluïda en una carrera que abasta des de A Passage to India fins a Homeland. Apareixen amb compta-gotes Desmond Llewellyn com a Q, Caroline Bliss com la nova Moneypenny, i Walter Gotell fa la seva darrera aparició com a General Gogol. El paper de Felix Leiter li cau aquest cop a John Terry (res a veure amb el futbolista), que tampoc no va repetir en el rol. Cas estranyíssim el d’aquest personatge dins la franquícia.

Però són Jeroen Krabbé i John Rhys-Davies qui millor pugen el nivell cinematogràfic de The Living Daylights. Rhys-Davies sua carisma per tots els seus porus i és una llàstima que no hagi tingut continuitat a la saga 007. Per la seva banda Krabbé pinta un personatge tant exagerat com el de Joe Don Baker, i cada cop que apareix es menja la pantalla.

Dels típics extres bondians, trobem una varietat d’escenaris exòtics (per l’espectador occidental, és clar) però no glamourosos; els gadgets de Q són més efectius que atractius; Lotus deixa pas a la tornada d’Aston Martin; i dues cançons millor que una: The Living Daylights obre amb la d’A-ha i tanca amb The Pretenders. També serà el darrer cop que John Barry es farà càrrec de la banda sonora.

Adient pels qui valorin la tornada a l’ambientació d’espionatge. Contraindicada pels qui gaudeixen de la part més inversemblant i exagerada de 007.

Salut i sort,
Ivan.

For Your Eyes Only

Després de l’espectacular Moonraker la franquícia James Bond va abordar el projecte que tenien en ment com a continuació de The Spy Who Loved Me, amb un resultat francament decebedor.

L’argument de For Your Eyes Only és més típic dins del gènere d’espies, allunyat de la lluita contra megalòmans que volen conquerir el món sencer i centrant-se en la lluita entre els dos blocs de la Guerra Freda. Malauradament, el guió és fluix i només consisteix en una successió d’escenes d’acció amb molt poca cansalada enmig del pa que posen les escenes d’acció. Que si, que molt espectaculars, però que una pel·lícula, sobretot és una història, i la de For Your Eyes Only és molt feble.

Si parlem de les escenes d’acció, resulta curiós que en un film on la major part de la trama passa al Mar Egeu no hagi la típica de 007 persecució en barca. Si que hi ha un batiscafo, persecucions amb esquí i bobsleigh, amb un 2CV i una escalada que a mi em va recordar molt de lluny aquell film del Clint Eastwood, The Eiger Sanction. Totes elles, de molt bon nivell i rodades amb molt de ritme. Penso que aquí es nota la mà de John Glen, ara director i abans montador i director de segona unitat als films de Bond.

I, és clar, l’escena inicial que reprén el fil de On Her Majesty’s Secret Service enmig del pleit sobre la propietat intel·lectual de Spectre, i on no es menciona cap nom. Una escena molt bona, superada pel temps passat, i que queda completament desconnectada de la resta de la pel·lícula.

For Your Eyes Only és la única pel·lícula de Bond on no apareix el personatge de M. L’actor Bernard Lee acabava de morir i no el van voler reemplaçar. Al film diuen d’ell que està de permís. A banda d’aquesta anècdota, la nova noia Bond és la sosa Carole Bouquet, que interpreta de manera maldestra un personatge fort al que no aconsegueix connectar amb l’espectador. Aquest és el segon llast del film.

I el tercer i pitjor llast és que el dolent de torn no té prou força. L’excel·lent dolent Julian Glover (el recordareu de The Empire Strikes Back i Indiana Jones and the Last Crusade) no aconsegueix deixar una empremta sòlida amb el seu personatge. Crec que part és d’ell però també hi ha part en el guió, concretament en l’elecció com a objectiu sentimental seu, d’un dels personatges més estúpids de tota la saga.

A For Your Eyes Only surt també El violinista a la teulada, és a dir Chaim Topol, que no ho fa pas malament, però de lluny l’actriu que tindrà més importància dins la saga serà la Cassandra Harris; no pel seu paper perfectament oblidable, sinó perquè en un sopar amb el productor Albert C. Broccoli va presentar-li el seu marit, Pierce Brosnan.

Les postals que ens aporta aquesta entrega 007 són del Mar Egeu, Corfú (disfressada dels voltants de Madrid però amb tot de tòpics andalusos), Cortina d’Ampezzo i Grècia. El film està rodat el 1981, enmig de l’eclosió dels video-clips i això es nota en el munt d’escenes en que es busca el lluiment en base a la comunió de música i fotografia i acció. Però trobo que no li van saber trobar el punt.

La cançó que interpreta la Sheena Easton, a la que per cert podem veure durant els crèdits inicials, és ben ensopida. M’agrada molt més la que van fer els Blondie, grup aleshores de moda i que va ser la primera opció de Cubby Broccoli. Per cert que Blondie ja havien fet un cover de Goldfinger.

http://www.dailymotion.com/video/x2jfltr

En definitiva, una pel·lícula d’acció plena d’escenes trepidants que esdevé avorrida.

Adient per a saber com va nàixer el cinema d’acció dels 80. Contraindicada per a desllorigadors de misteris.

Salut i sort,
Ivan.

Dr. No

Aquest és l’inici de d’una saga que ha captivat l’imaginari col·lectiu durant més de mig segle.

007drnoposter2

Dr. No és més una pel·lícula d’espies que no una d’acció. El component d’intriga i d’investigació policial domina clarament sobre els altres, tot i que el film és bastant previsible vist amb ulls d’ara. El primer que salta a la vista quan es revisa ara Dr. No és que el llenguatge i el ritme cinematogràfics han canviat un munt des del 1962.

De fet, jo diria que Dr. No encara no és una pel·lícula de James Bond, sinó que més aviat és una barreja entre un génere que estava de moda en el cinema dels anys cinquanta, el d’aventures, i les històries d’espionatge que començaven a agafar embranzida al caliu de la guerra freda. Encara no apareixen allò que considerem típicament 007 com els gadgets, les lluites amb acrobàcies impossibles, i les persecucions espectaculars, ja sigui per limitacions tècniques o perquè l’adaptació que Terence Young va fer de la novel·la d’Ian Fleming va ser diguem-ne realista.

Com a la majoria de pel·lícules d’aventures dels 50 Dr. No està situada en una localització exòtica i mostra un ambient luxós, fregant l’aristocràtic. A les primeres escenes queda palesa la distància entre aquells senyors dels anys 50 i els rics del segle XXI. A diferència de les típiques pel·lis de 007, l’agent secret no va viatjant d’una destinació glamourosa a una altra.

A Dr. No apareixen temes que espantaven molt en aquella època: l’ús pervers de la tecnologia, especialment l’energia nuclear, el terror groc, personalitzat en un xinès malèvol, i les primeres referències recurrents de la saga: M, Moneypenny, Spectre, i Felix Leiter. I allò del que hom parla, el bikini més famós de la història, lluït per una espectacular senyora que acaba de cumplir 80 anys.

En l’aspecte més cinèfil, podeu reconèixer l’Anthony Dawson, un dels clàssics en rols de dolents i a qui podem recordar com l’assassí de Grace Kelly a Dial M for Murder.

Dr. No ha envellit cap a una deliciosa aventura camp que ens permet fer un cop d’ull a les fantasies de la generació que ens va portar al món. I l’inici d’una llarga i irregular llista.

http://www.dailymotion.com/video/x2doxt1_james-bond-dr-no_tv

Adient pels que han viatjat a la Jamaica plena de resorts turístics. Contraindicada pels aficionats als gadgets mítics de la franquícia.

Salut i sort,
Ivan.