Mad Max: Fury Road

La més recent versió de la ja mítica Mad Max és una pel·lícula d’acció sense més pretensió que entretenir.

Com que han passat una pila d’anys, cal actualitzar d’alguna manera la franquícia. Potser és per això que en aquest film el protagonista no és Max, sinó el personatge que encarna una molt efectiva Charlize Theron.

Com no podia ser d’altra manera, el disseny de producció i els efectes visuals i de so són fantàstics. De l’argument podem dir que no només previsible sinó ple de clixès. I les interpretacions, limitades per un guió que prioritza l’espectacle formal, són simplement funcionals.

Perquè si busqueu diàlegs, mireu alguna altra cosa. Si a la trilogia original els diàlegs ja eren minsos (o així ho recordo), a Mad Max: Fury Road encara ho superen: la parella protagonista no gasta res en saliva. La Theron és un dels elements femenins que protagonitzen aquesta història postapocalíptica on, déu ser la inèrcia històrica, encara hi ha noies de físic espectacular entre les classes dominants. Això de trencar els esquemes masclistes és més difícil del que sembla.

Cartell promocional de la pel·lícula Mad Max: Fury Road (2015)
Mad Max: Fury Road. George Miller, 2015

Hi ha, això si, moments de tensió molt ben trobats a la primera part del film. A la que veus que no hi haurà més diàlegs, ni més profunditat de personatges, ni un rerefons de la història ja només queda gaudir, moderadament, de l’espectacle automobilístic, la violència, els desèrtics paisatges australians i el disseny de vestuari. Tot plegat, repetitiu.

Adient per a passar un refredat de manera entretinguda. Contraindicada per a fans de la Charlize Theron.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

The November Man

Busqueu un film d’acció amb temàtica d’espionatge? Avui us parlo de The November Man.

Un cop la productora Barbara Broccoli va dir-li al Pierce Brosnan que ja no comptaven amb ell per a fer de 007, l’actor va adquirir els drets per adaptar una novel·la d’espies dels anys noranta. Ell mateix la va coproduir i es va embutxacar uns bons calerons fent una versió dura de 007, sense el sentit de l’humor de la mítica sèrie però amb molta més acció i ritme.

La meva opinió és que el resultat és entre acceptable i bo. The November Man té alguns ingredients que la fan més interessant que la majoria de films del seu gènere, però cau en tots els clixés de les pel·lícules d’acció. Escenes amb fantasmades impossibles i personatges estereotipats, a més d’un parell de girs inexplicats del guió fan que el regust sigui dolent.

the_november_man_poster

Però, la trama d’intriga política internacional i d’espies de l’escola de Smiley i un vessant de lligams personals (per cert, molt millor lligada que la que es descobreix a Spectre) fan que veure The November Man sembli un instant quan són dues hores. Això, i un ritme aclaparador.

En definitiva: correcta, però no memorable. Adient pels que vulguin veure un James Bond seriós, peròcontraindicada si no podeu sofrir els caps per lligar en els guions.

Salut i sort,
Ivan.

Captain America: Civil War

La tercera entrega de la saga Captain America és una molt bona pel·lícula d’acció i aventures. El que no sé és perquè no l’han plantejada com un film de la saga paral·lela The Avengers, donat que apareix pràcticament tot el repartiment multiestelar i que en els còmics es va plantejar d’aquesta manera.

captain-america-civil-war-poster

Tot i ser cinema purament d’espectacle i evasió Captain America: Civil War té un rerefons interessant amb tot el tema de la contraposició entre liberalisme o control governamental, individual vs. col·lectiu, tant típicament americà, i qui controla els qui controlen, un tema que amb la Trumpada ara serà més candent que mai.

De qualsevol forma, l’important aquí és que tenim una trama decent d’intriga al servei d’un espectacle d’acció i efectes especials, adobada amb punts d’humor molt ben aconseguits i de drama que no grinyolen. Hi ha, com sempre en el génere superheròic, alguns moments d’acció que són veritablement còmics, però globalment l’equilibri està molt ben trobat. A la primera part del film domina la part d’intriga, amb actuacions eficaces del Daniel Brühl i el William Hurt, a banda del repartiment habitual. És una part on, tot i les explosions i persecucions es planteja una mena de thriller polític sostingut també gràcies a que es dibuixen molt bé un grapat de personatges gens secundaris. A la conclusió, on òbviament dominen les bufetades i els trets, es resolen de manera satisfactòria totes les trames i a més, es deixen caure pistes sobre l’evolució dels personatges marvelians. En resum, un guió molt ben lligat.

Les interpretacions són totes correctes, i algunes inclús millors. Com a apunt personal, deixeu-me dir que m’ha encantat trobar-me amb la meva admiradíssima Marisa Tomei en el paper de tieta de Spiderman, i tornat a compartir una escena amb el Robert Downey Jr. vint anys després d’Only You. Amb la vis còmica que té aquesta noia, aquest personatge pot ser la bomba. Això si, la Marvel té un problema gros amb el personatge de Spiderman, que ja ha passat per tres cares diferents. I una altra presència inesperada ha estat la del Martin Freeman en un paper molt curt que imagino s’ampliarà en el futur.

Els efectes especials són magnífics, és clar. El millor és el rejoveniment del Robert Downey Jr., igual que el que va patir Michael Douglas a Ant-Man. Un cop cansats de veure edificis col·lapsant, avions esclatant, gent volant i altres coses increïbles, que et facin creure que un home és trenta anys més jove és realment sorprenent.

Adient per a que dues hores desapareguin de la teva vida i apareixi de sobte un somriure. Contraindicada si busqueu quelcom que volgueu recordar més endavant.

Salut i sort,
Ivan.

Die Another Day

La darrera aparició de Pierce Brosnan com a 007 és també el primer cop que una actriu oscaritzada interpreta una noia Bond.

Die Another Day parteix d’un prometedor començament amb Bond capturat i sotmés a tortura. Però el que podria haver estat la palanca per a introduir matisos en el personatge es transforma de seguida en una simple anécdota i la història que ens expliquen és calcada de la de GoldenEye, però Lee Tamahori la remata amb menys gràcia que el seu compatriota Martin Campbell.

Perquè si GoldenEye era un film d’acció que evocaba l’enfonsament d’un imperi i la venjança dels que han patit traicions, Die Another Day l’única reflexió que inspira és sobre l’ús adient dels efectes infogràfics i les escenes d’acció. Die Another Day es va concebre i rodar sota la brutal influència de Matrix, pel·lícula aleshores de referència i que havia transformat el cànon de les escenes d’acció. Les d’aquesta vintena entrega bondiana són exagerades, sense gràcia, i no sempre estan resoltes de la millor manera. Per una banda ens ensenyen un cotxe a l’alçada de la llegenda 007 i per una altra fan caure avions amb una facilitat insultant. Una contradicció insuperable.

És més: si no pots ser original, si més no copia amb gràcia. Però no, l’escena del kite surf, inspirada directissimament per una altra a Escape from L.A. està resolta d’una manera visualment i interpretativament molt deficient. Li passa com a l’escena d’homenatge a Ursula Andrews, potser perquè la Halle Berry estava glaçada a l’haver de rodar l’escena a l’hivern de Cadis i no a la tropical Cuba, que no satisfa les expectatives.

La resta d’homenatges a les anteriors pel·lis Bond (amb Die es cel·lebraven els primers 40 anys de la franquícia) si que són adients i divertits de buscar, com per exemple l’aparició del llibre Field Guide to Birds de l’ornitòleg James Bond.

Escena a la platja a banda, la Halle Berry apareix sensual i resulta simplement efectiva, cumplint en totes les escenes però sense dibuixar un personatge captivador. En canvi, la debutant Rosamund Pike llueix molt més en el seu paper de Miranda Frost (si, continuem igual amb els noms dels personatges femenins). John Cleese com a Q, Samantha Bond com a Moneypenny, o Toby Stephens com el dolentíssim, també cumpleixen. Madonna fa un cameo tan insuls com la cançó que canta. I pels aficionats al cinema espanyol, apareix Simón Andreu fent un paper curt.

Pierce Brosnan, a la seva quarta aparició, ho fa prou bé i, en la meva opinió, no li calia un relleu immediat, tot i que si que començava a tenir una edat avançada per la feina d’assassí a sou d’elit. El pòster promocional, exagerant la manca d’arrugues a la cara de Halle Berry i exagerant les de Brosnan, era ben premonitori de les intencions dels productors.

http://www.dailymotion.com/video/x2dox3i_james-bond-die-another-day_tv

Adient per a completar la col·lecció. Contraindicada per a fans del gènere.

Salut i sort,
Ivan.