Captain America: Civil War

La tercera entrega de la saga Captain America és una molt bona pel·lícula d’acció i aventures. El que no sé és perquè no l’han plantejada com un film de la saga paral·lela The Avengers, donat que apareix pràcticament tot el repartiment multiestelar i que en els còmics es va plantejar d’aquesta manera.

captain-america-civil-war-poster

Tot i ser cinema purament d’espectacle i evasió Captain America: Civil War té un rerefons interessant amb tot el tema de la contraposició entre liberalisme o control governamental, individual vs. col·lectiu, tant típicament americà, i qui controla els qui controlen, un tema que amb la Trumpada ara serà més candent que mai.

De qualsevol forma, l’important aquí és que tenim una trama decent d’intriga al servei d’un espectacle d’acció i efectes especials, adobada amb punts d’humor molt ben aconseguits i de drama que no grinyolen. Hi ha, com sempre en el génere superheròic, alguns moments d’acció que són veritablement còmics, però globalment l’equilibri està molt ben trobat. A la primera part del film domina la part d’intriga, amb actuacions eficaces del Daniel Brühl i el William Hurt, a banda del repartiment habitual. És una part on, tot i les explosions i persecucions es planteja una mena de thriller polític sostingut també gràcies a que es dibuixen molt bé un grapat de personatges gens secundaris. A la conclusió, on òbviament dominen les bufetades i els trets, es resolen de manera satisfactòria totes les trames i a més, es deixen caure pistes sobre l’evolució dels personatges marvelians. En resum, un guió molt ben lligat.

Les interpretacions són totes correctes, i algunes inclús millors. Com a apunt personal, deixeu-me dir que m’ha encantat trobar-me amb la meva admiradíssima Marisa Tomei en el paper de tieta de Spiderman, i tornat a compartir una escena amb el Robert Downey Jr. vint anys després d’Only You. Amb la vis còmica que té aquesta noia, aquest personatge pot ser la bomba. Això si, la Marvel té un problema gros amb el personatge de Spiderman, que ja ha passat per tres cares diferents. I una altra presència inesperada ha estat la del Martin Freeman en un paper molt curt que imagino s’ampliarà en el futur.

Els efectes especials són magnífics, és clar. El millor és el rejoveniment del Robert Downey Jr., igual que el que va patir Michael Douglas a Ant-Man. Un cop cansats de veure edificis col·lapsant, avions esclatant, gent volant i altres coses increïbles, que et facin creure que un home és trenta anys més jove és realment sorprenent.

Adient per a que dues hores desapareguin de la teva vida i apareixi de sobte un somriure. Contraindicada si busqueu quelcom que volgueu recordar més endavant.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Die Another Day

Die Another Day

La darrera aparició de Pierce Brosnan com a 007 és també el primer cop que una actriu oscaritzada interpreta una noia Bond.

Die Another Day parteix d’un prometedor començament amb Bond capturat i sotmés a tortura. Però el que podria haver estat la palanca per a introduir matisos en el personatge es transforma de seguida en una simple anécdota i la història que ens expliquen és calcada de la de GoldenEye, però Lee Tamahori la remata amb menys gràcia que el seu compatriota Martin Campbell.

Perquè si GoldenEye era un film d’acció que evocaba l’enfonsament d’un imperi i la venjança dels que han patit traicions, Die Another Day l’única reflexió que inspira és sobre l’ús adient dels efectes infogràfics i les escenes d’acció. Die Another Day es va concebre i rodar sota la brutal influència de Matrix, pel·lícula aleshores de referència i que havia transformat el cànon de les escenes d’acció. Les d’aquesta vintena entrega bondiana són exagerades, sense gràcia, i no sempre estan resoltes de la millor manera. Per una banda ens ensenyen un cotxe a l’alçada de la llegenda 007 i per una altra fan caure avions amb una facilitat insultant. Una contradicció insuperable.

És més: si no pots ser original, si més no copia amb gràcia. Però no, l’escena del kite surf, inspirada directissimament per una altra a Escape from L.A. està resolta d’una manera visualment i interpretativament molt deficient. Li passa com a l’escena d’homenatge a Ursula Andrews, potser perquè la Halle Berry estava glaçada a l’haver de rodar l’escena a l’hivern de Cadis i no a la tropical Cuba, que no satisfa les expectatives.

La resta d’homenatges a les anteriors pel·lis Bond (amb Die es cel·lebraven els primers 40 anys de la franquícia) si que són adients i divertits de buscar, com per exemple l’aparició del llibre Field Guide to Birds de l’ornitòleg James Bond.

Escena a la platja a banda, la Halle Berry apareix sensual i resulta simplement efectiva, cumplint en totes les escenes però sense dibuixar un personatge captivador. En canvi, la debutant Rosamund Pike llueix molt més en el seu paper de Miranda Frost (si, continuem igual amb els noms dels personatges femenins). John Cleese com a Q, Samantha Bond com a Moneypenny, o Toby Stephens com el dolentíssim, també cumpleixen. Madonna fa un cameo tan insuls com la cançó que canta. I pels aficionats al cinema espanyol, apareix Simón Andreu fent un paper curt.

Pierce Brosnan, a la seva quarta aparició, ho fa prou bé i, en la meva opinió, no li calia un relleu immediat, tot i que si que començava a tenir una edat avançada per la feina d’assassí a sou d’elit. El pòster promocional, exagerant la manca d’arrugues a la cara de Halle Berry i exagerant les de Brosnan, era ben premonitori de les intencions dels productors.

Adient per a completar la col·lecció. Contraindicada per a fans del gènere.

Salut i sort,
Ivan.

Tomorrow Never Dies

Tomorrow Never Dies

Revisar en un breu espai de temps la saga Bond complerta porta a revaloritzar films que el primer cop que els vas veure no vas apreciar de la mateixa manera. Aquest cop Tomorrow Never Dies ha millorat molt.

La segona pel·lícula de l’era Brosnan és essencialment un espectacular film d’acció. Té el ritme i la trempera necessaris per a que el públic clavi la mirada a la pantalla des del primer moment i no l’aparti fins el final. L’argument, que sovint s’ha presentat com un dels pitjors de la franquícia, té prou suc: un magnat dels mitjans de comunicació promou un cop d’estat a la Xina per a així assegurar un contracte i uns ingressos que li permetran dominar els mass media a nivell global i, a través d’això, la major part de la política mundial. I no, el personatge no es diu Murdoch, ni Berlusconi.

La part d’acció comença com sempre a l’escena d’abans dels crèdits on un mateix agent és especialista en combat cos a cos, pilot de caça i expert en armes nuclears. El director Roger Spottiswoode aprofita l’escena per a mostrar la major complicitat entre M i 007 i per a presentar un personatge que tornarà a aparèixer després, però sense explicar com se’n surt de l’explosió que finalitza l’escena.

Les altres escenes d’acció destacables són la de la moto,sensacional, i la de l’aparcament, una pèl massa llarga, i que amb el temps ha passat de ciència-ficció a superada tecnològicament. Una altra constant de la saga Bond, i que cada cop es dóna més ràpidament.

La part més significativa dels exteriors de Tomorrow Never Dies representen Hamburg i Hong Kong. Proporcionen belles vistes que no empalaguen com les típiques postals de la saga, tot i que en realitat es torna a Thailandia i la mateixa badia on es va rodar The Man with the Golden Gun.

De la mateixa manera els trastets de Q i els xinesos que no ho són, anticipant l’eclosió de la tecnologia xinesa, són efectius, espectaculars, però no arriben (la majoria) al nivell d’estrafolaris de l’època Connery.

I Sheryl Crow i K.D. Lang canten dues cançons que no han passat a la història de la franquícia 007.

tomorrow_never_dies_poster_bmw

A la part dels personatges continuen la Moneypenny aparentment castigadora i la M, com ja he comentat, ara més còmplice de 007. Hi ha dues Bond babes, la guapa Michelle Yeoh és una grandíssima Bond girl de la branca de les aliades, mentre la preciosa Teri Hatcher resulta eficaç en el forçadíssim paper de la noia del bandol equivocat que cau sota els encants de Bond, un arquetip que perdura des de les Jill Masterson i Pussy Galore de Goldfinger i que s’ha resolt unes vegades millor (per exemple, a License to Kill que d’altres (com a Moonraker).

Apreciar l’evolució dels papers femenins és un altre dels atractius de la saga Bond. Veiem com els seus personatges, sempre plens de bellesa física, passen de tenir algun talent especial a tenir intel·ligència i independència. Entre les noies que apareixen a The Man with the Golden Gun i els papers de Maryam D’abo a The Living Daylights hi ha un món. El primer intent de fer crèixer els papers femenins va ser The Spy Who Loved Me amb una nèmesi soviètica de 007. Però l’Anja Amasova era una dona que encara estava sotmesa sentimentalment pels homes: la venjança de la mort del seu xicot primer, i la seducció de Bond, després, la dominaven. I la interpretació de Barbara Bach no l’ajuda gens, tampoc.

La Holly Goodhead que interpreta Lois Chiles a Moonraker ja és independent, però encara li posen un nom d’acudit. Grace Jones interpreta una assassina prou forta com per dominar 007 al llit, però prou fràgil com per a fer el que fa a la seva darrera escena de A View to Kill. No és fins la Kara Milovy intepretada per Maryam D’abo a The Living Daylights que no trobem una dona prou forta per assolir el rang de solista d’orquestra, amb coratge i personalitat, però això si, totalment amateur en el terreny de combat i aventures.

Acompanyant el repartiment femení hi ha el molt desaprofitat Johnathan Pryce, gran actor al que li han deixat un personatge un pèl histriònic i que podia haver donat més suc si els successors de Broccoli haguessin gosat a sortir-se’n una mica del patró 007, però les circumstàncies de la producció, amb una recent compra de la MGM, no ajudaven.

Adient per a considerar la influència dels mitjans de comunicació al món actual. Contraindicada pels que estiguin farts de la tecnologia xinesa. James Bond ja anticipava que no sempre es limitarien a copiar i fabricar més barat.

Salut i sort,
Ivan.

GoldenEye

GoldenEye

Sis anys després de License to Kill i quan ja havia caigut el mur de Berlin, no estava gens clar que el génere d’espies, nascut al caliu de la Guerra Freda, encara tingués vigència. De fet, llibres com la sèrie de Bourne i pel·lícules com True Lies, de James Cameron, apuntaven a una redefinició del génere.

La qüestió és que els sis anys de baralles legals entre productores van forçar la renovació complerta de la saga. Pel camí havia expirat el contracte de Timothy Dalton, i tant ell com la resta del repartiment havien envellit prou com per a que el canvi de cares fos l’opció més atractiva per Broccoli i companyia.

Els fitxatges van ser múltiples. Pierce Brosnan, ja alliberat del seu contracte televisiu, va ser la primera opció un cop Dalton va refusar continuar. Samantha Bond va prendre el relleu de Caroline Bliss com a Moneypenny. I molt més espectacular, la llavors ja molt prestigiosa Judi Dench va substituir Robert Brown com a M. El masclisme i el rol acceptat de la dona han canviat i 007, com sempre, s’hi adapta. L’únic que continua és Desmond Llewelyn en el paper de Q.

A més, GoldenEye és el primer Bond que no rep cap línia de guió d’Ian Fleming. A Michael France li van encarregar que escriguès una història actual i va construir un argument clàssic amb megalòman i arma terrorífica sobre el tapís de la caiguda de l’imperi soviètic. Per a dirigir la funció la productora EON va tenir l’encert de contractar Martin Campbell.

Aquesta seqüència de decisions encertades va acabar parint un espectacle de primera. Començant per una colossal escena inicial amb dos moments sensacionals; continuant amb una persecució entre cotxes de luxe molt diferents; passant per una altra mítica persecució a lloms de carro de combat; i culminant amb una escena grandiosa a un cementiri de les restes escultòriques de la U.R.S.S. Si bé en el primer terç del film l’acció es va encadenant sense que l’espectador tingui gaire pistes sobre quin és el fil, a mesura que passen els minuts el ritme s’estabilitza i dóna peu fins i tot a un esboç d’introspecció de Bond. Pel meu gust, si li treus un pessic d’acció i li canvies per un polsim d’intriga, encara haguès millorat més, però com a pel·lícula d’acció és rodona.

El Bond de Brosnan és semblant al de Dalton. Un personatge cínic, endurit i només amb un punt burleta. Però és també un personatge qüestionat des del primer moment per M i Moneypenny i més tard per la seva partenaire, que li retreu la seva fredor d’una manera que cap altra parella anterior haguès pogut fer. La resposta de James Bond, per cert, és antològica: “it’s what keeps me alive.”

El repartiment té en general un gran nivell interpretatiu. Judi Dench com a M es menja les poques escenes en que participa, com acostumarà a fer a partir d’ara a la sèrie; la nova Moneypenny li posa just el puntet de sal que necessita el seu personatge; i Famke Janssen llueix en el rol de Xenia Onatopp, un personatge molt semblant al que havia interpretat la Barbara Carrera a Never Say Never Again, el retorn bastard de Sean Connery a 007. La Bond babe de torn és aquest cop Izabella Scorupco, que resulta convincent dins de l’estrambòtic que és el seu paper (i el de la majoria de les noies Bond).

Joe Don Baker aporta un punt de comicitat al personatge de Felix Leiter (de fet li han canviat el nom; després de tallar-li les cames, què menys) però el seu casting és un error garrafal: ja havia actuat a The Living Daylights fent de dolent. Una bestiesa (opino) que ja van perpetrar amb l’actor que surt com aliat a You Only Live Twice i com a dolent (i per triplicat!) a Diamonds are Forever.

Però és el gran Sean Bean el que trobo que més llueix. Borda el seu personatge aspre, torturat, fort i tràgic, com la majoria dels que ha construit al llarg de la seva ja llarga carrera. I més enllà de la seva més que correcta interpretació, el personatge apunta al cor del costat fosc de James Bond.

Completa el repartiment la molt valenta Minnie Driver, en un paper curt i divertit quan encara no era massa coneguda. I si, la que canta Stand By Your Man és ella. La lletra de la cançó és de l’època en que M era un home i les dones eren només objectes de decoració a les pel·lícules de 007.

GoldenEye també és la pel·lícula on una psicòloga entrenada per avaluar assassins professionals es fon al cotxe de 007, i un parell de postals romàntiques al Carib es coronen amb un vespre amb la xemeneia encesa. Quant de mal arriben a fer els tòpics forçats! I com de costum, la base secreta d’alta tecnologia del dolent queda destruida completament de manera casual, tan increïble com a License to Kill. I el dolent, entre matar Bond d’una punyetera vegada pegant-li un tret, o soltar la seva parrafada, continua escollint la segona opció. Així no guanyaran mai.

Puerto Rico fa de Cuba (l’antena del satèlit és la que també surt a Contact), Suïssa de la Unió Soviètica, i Tina Turner guanya diners cantant una cançó que no està a la seva alçada. I la pel·lícula es diu GoldenEye perquè és el nom que Fleming li va donar a la seva finca a Jamaica, on va escriure les seves novel·les. I li va donar aquest nom, potser, perquè ell havia dissenyat un Goldeneye en els seus temps d’agent d’intel·ligència.

GoldenEye va ser el darrer Bond en que Albert Cubby Broccoli va participar en la producció. Ja estava molt malalt i la seva filla Barbara i el seu fillastre Michael G. Wilson, que eren ja col·laboradors consolidats a la sèrie, van fer un pas endavant. Per l’absència de més material original d’Ian Fleming i els dubtes sobre la continuitat de la franquícia, el final del film només anunciava que el personatge tornaria (“James Bond will return”) però sense esmentar cap títol en concret.

Adient per a fans dels films d’acció o del personatge. Contraindicat pels de John LeCarré.

Salut i sort,
Ivan.