Captain America: Civil War

La tercera entrega de la saga Captain America és una molt bona pel·lícula d’acció i aventures. El que no sé és perquè no l’han plantejada com un film de la saga paral·lela The Avengers, donat que apareix pràcticament tot el repartiment multiestelar i que en els còmics es va plantejar d’aquesta manera.

captain-america-civil-war-poster

Tot i ser cinema purament d’espectacle i evasió Captain America: Civil War té un rerefons interessant amb tot el tema de la contraposició entre liberalisme o control governamental, individual vs. col·lectiu, tant típicament americà, i qui controla els qui controlen, un tema que amb la Trumpada ara serà més candent que mai.

De qualsevol forma, l’important aquí és que tenim una trama decent d’intriga al servei d’un espectacle d’acció i efectes especials, adobada amb punts d’humor molt ben aconseguits i de drama que no grinyolen. Hi ha, com sempre en el génere superheròic, alguns moments d’acció que són veritablement còmics, però globalment l’equilibri està molt ben trobat. A la primera part del film domina la part d’intriga, amb actuacions eficaces del Daniel Brühl i el William Hurt, a banda del repartiment habitual. És una part on, tot i les explosions i persecucions es planteja una mena de thriller polític sostingut també gràcies a que es dibuixen molt bé un grapat de personatges gens secundaris. A la conclusió, on òbviament dominen les bufetades i els trets, es resolen de manera satisfactòria totes les trames i a més, es deixen caure pistes sobre l’evolució dels personatges marvelians. En resum, un guió molt ben lligat.

Les interpretacions són totes correctes, i algunes inclús millors. Com a apunt personal, deixeu-me dir que m’ha encantat trobar-me amb la meva admiradíssima Marisa Tomei en el paper de tieta de Spiderman, i tornat a compartir una escena amb el Robert Downey Jr. vint anys després d’Only You. Amb la vis còmica que té aquesta noia, aquest personatge pot ser la bomba. Això si, la Marvel té un problema gros amb el personatge de Spiderman, que ja ha passat per tres cares diferents. I una altra presència inesperada ha estat la del Martin Freeman en un paper molt curt que imagino s’ampliarà en el futur.

Els efectes especials són magnífics, és clar. El millor és el rejoveniment del Robert Downey Jr., igual que el que va patir Michael Douglas a Ant-Man. Un cop cansats de veure edificis col·lapsant, avions esclatant, gent volant i altres coses increïbles, que et facin creure que un home és trenta anys més jove és realment sorprenent.

Adient per a que dues hores desapareguin de la teva vida i apareixi de sobte un somriure. Contraindicada si busqueu quelcom que volgueu recordar més endavant.

Salut i sort,
Ivan.

Hysteria

Una història amb molt de ganxo no sempre es trasllada d’una manera atractiva, ja sigui a una novel·la o a una pel·lícula. Hysteria n’és un bon exemple.

El segle XIX està acabant i els avenços científics estan disparant la medicina i disminuint la mortandat entre els malalts. Allò dels gérmens, rentar-se les mans, netejar les ferides… abans d’ahir, en termes històrics. Els temps en què hi havia moltes dones histèriques que necessitaven d’alguna mena de tractament que alleugerís el seu patiment psicològic. Una mena de patiment que un invent casual, anomenat consolador al cap de molt de temps, va aconseguir apaivagar.

Amb aquesta història interessant i no sé si qualificar-la de reivindicativa construeix Tanya Wexler un film que pretén ser una comèdia però no ho acaba de ser. Hi ha moments graciosos, però són més de somriure que de riallada. I sempre falta un polsim de pebre. El repartiment és tot ell prou conegut, però cap d’ells fa una interpretació remarcable. L’ara mundialment coneguda Felicity Jones és qui millor desenvolupa el seu limitat rol, mentre que les estrelles Maggie Gyllenhaal i Jonathan Pryce no traspassen els patrons dels seus personatges estereotipats, i el protagonista encarnat pel Hugh Dancy no aconsegueix encarnar en cap moment un heroi veritable. L’únic de tot el repartiment que si emet emocions és en Rupert Everett, però malauradament no gaudeix de primers plans i si d’una caracterització que limita molt la seva gestualitat.

Hysteria és d’aquelles pel·lícules que estan construides en base a un missatge positiu que justifica el seu atractiu. Com que és una història interessant, i la pel·lícula té la bona intenció de donar-la a conèixer, tot el que sigui explicar-ho funcionarà. Doncs no. Cal alguna cosa més.

hysteria_2011_film

En canvi, la part diguem-ne de denúncia social si que està ben resolta, dins del que és en si mateix un tòpic sobre la desigualtat a l’època victoriana, i il·lustra un cert moment històric en que mitja Europa patia revolucions socials mentre els britànics aconseguien muntar un imperi. A més i tot i que involuntàriament, dóna peu al millor acudit del film, quan un personatge defensa la necessitat d’una educació pública i universal de qualitat, i també sanitat i habitatge digne per tothom, i un altre li contesta espantat: “You are a socialist!”. Fixeu-vos com han canviat els temps…

En conclusió, Hysteria està dirigida amb pols ferme i bon sentit del ritme, i l’ambientació és exquisida, però pateix un guió que no aporta girs dramàtics que trenquin la previsibilitat de la història. Des del començament sabem com acabarà i malauradament l’equip creatiu no aconsegueix crear un conflicte o una intriga que tensin prou la narració.

Adient per a gaudir d’una història amable amb algun moment divertit. Contraindicada pels gourmets de l’alta comèdia.

Salut i sort,
Ivan.

Die Another Day

Die Another Day

La darrera aparició de Pierce Brosnan com a 007 és també el primer cop que una actriu oscaritzada interpreta una noia Bond.

Die Another Day parteix d’un prometedor començament amb Bond capturat i sotmés a tortura. Però el que podria haver estat la palanca per a introduir matisos en el personatge es transforma de seguida en una simple anécdota i la història que ens expliquen és calcada de la de GoldenEye, però Lee Tamahori la remata amb menys gràcia que el seu compatriota Martin Campbell.

Perquè si GoldenEye era un film d’acció que evocaba l’enfonsament d’un imperi i la venjança dels que han patit traicions, Die Another Day l’única reflexió que inspira és sobre l’ús adient dels efectes infogràfics i les escenes d’acció. Die Another Day es va concebre i rodar sota la brutal influència de Matrix, pel·lícula aleshores de referència i que havia transformat el cànon de les escenes d’acció. Les d’aquesta vintena entrega bondiana són exagerades, sense gràcia, i no sempre estan resoltes de la millor manera. Per una banda ens ensenyen un cotxe a l’alçada de la llegenda 007 i per una altra fan caure avions amb una facilitat insultant. Una contradicció insuperable.

És més: si no pots ser original, si més no copia amb gràcia. Però no, l’escena del kite surf, inspirada directissimament per una altra a Escape from L.A. està resolta d’una manera visualment i interpretativament molt deficient. Li passa com a l’escena d’homenatge a Ursula Andrews, potser perquè la Halle Berry estava glaçada a l’haver de rodar l’escena a l’hivern de Cadis i no a la tropical Cuba, que no satisfa les expectatives.

La resta d’homenatges a les anteriors pel·lis Bond (amb Die es cel·lebraven els primers 40 anys de la franquícia) si que són adients i divertits de buscar, com per exemple l’aparició del llibre Field Guide to Birds de l’ornitòleg James Bond.

Escena a la platja a banda, la Halle Berry apareix sensual i resulta simplement efectiva, cumplint en totes les escenes però sense dibuixar un personatge captivador. En canvi, la debutant Rosamund Pike llueix molt més en el seu paper de Miranda Frost (si, continuem igual amb els noms dels personatges femenins). John Cleese com a Q, Samantha Bond com a Moneypenny, o Toby Stephens com el dolentíssim, també cumpleixen. Madonna fa un cameo tan insuls com la cançó que canta. I pels aficionats al cinema espanyol, apareix Simón Andreu fent un paper curt.

Pierce Brosnan, a la seva quarta aparició, ho fa prou bé i, en la meva opinió, no li calia un relleu immediat, tot i que si que començava a tenir una edat avançada per la feina d’assassí a sou d’elit. El pòster promocional, exagerant la manca d’arrugues a la cara de Halle Berry i exagerant les de Brosnan, era ben premonitori de les intencions dels productors.

Adient per a completar la col·lecció. Contraindicada per a fans del gènere.

Salut i sort,
Ivan.

Tomorrow Never Dies

Tomorrow Never Dies

Revisar en un breu espai de temps la saga Bond complerta porta a revaloritzar films que el primer cop que els vas veure no vas apreciar de la mateixa manera. Aquest cop Tomorrow Never Dies ha millorat molt.

La segona pel·lícula de l’era Brosnan és essencialment un espectacular film d’acció. Té el ritme i la trempera necessaris per a que el públic clavi la mirada a la pantalla des del primer moment i no l’aparti fins el final. L’argument, que sovint s’ha presentat com un dels pitjors de la franquícia, té prou suc: un magnat dels mitjans de comunicació promou un cop d’estat a la Xina per a així assegurar un contracte i uns ingressos que li permetran dominar els mass media a nivell global i, a través d’això, la major part de la política mundial. I no, el personatge no es diu Murdoch, ni Berlusconi.

La part d’acció comença com sempre a l’escena d’abans dels crèdits on un mateix agent és especialista en combat cos a cos, pilot de caça i expert en armes nuclears. El director Roger Spottiswoode aprofita l’escena per a mostrar la major complicitat entre M i 007 i per a presentar un personatge que tornarà a aparèixer després, però sense explicar com se’n surt de l’explosió que finalitza l’escena.

Les altres escenes d’acció destacables són la de la moto,sensacional, i la de l’aparcament, una pèl massa llarga, i que amb el temps ha passat de ciència-ficció a superada tecnològicament. Una altra constant de la saga Bond, i que cada cop es dóna més ràpidament.

La part més significativa dels exteriors de Tomorrow Never Dies representen Hamburg i Hong Kong. Proporcionen belles vistes que no empalaguen com les típiques postals de la saga, tot i que en realitat es torna a Thailandia i la mateixa badia on es va rodar The Man with the Golden Gun.

De la mateixa manera els trastets de Q i els xinesos que no ho són, anticipant l’eclosió de la tecnologia xinesa, són efectius, espectaculars, però no arriben (la majoria) al nivell d’estrafolaris de l’època Connery.

I Sheryl Crow i K.D. Lang canten dues cançons que no han passat a la història de la franquícia 007.

tomorrow_never_dies_poster_bmw

A la part dels personatges continuen la Moneypenny aparentment castigadora i la M, com ja he comentat, ara més còmplice de 007. Hi ha dues Bond babes, la guapa Michelle Yeoh és una grandíssima Bond girl de la branca de les aliades, mentre la preciosa Teri Hatcher resulta eficaç en el forçadíssim paper de la noia del bandol equivocat que cau sota els encants de Bond, un arquetip que perdura des de les Jill Masterson i Pussy Galore de Goldfinger i que s’ha resolt unes vegades millor (per exemple, a License to Kill que d’altres (com a Moonraker).

Apreciar l’evolució dels papers femenins és un altre dels atractius de la saga Bond. Veiem com els seus personatges, sempre plens de bellesa física, passen de tenir algun talent especial a tenir intel·ligència i independència. Entre les noies que apareixen a The Man with the Golden Gun i els papers de Maryam D’abo a The Living Daylights hi ha un món. El primer intent de fer crèixer els papers femenins va ser The Spy Who Loved Me amb una nèmesi soviètica de 007. Però l’Anja Amasova era una dona que encara estava sotmesa sentimentalment pels homes: la venjança de la mort del seu xicot primer, i la seducció de Bond, després, la dominaven. I la interpretació de Barbara Bach no l’ajuda gens, tampoc.

La Holly Goodhead que interpreta Lois Chiles a Moonraker ja és independent, però encara li posen un nom d’acudit. Grace Jones interpreta una assassina prou forta com per dominar 007 al llit, però prou fràgil com per a fer el que fa a la seva darrera escena de A View to Kill. No és fins la Kara Milovy intepretada per Maryam D’abo a The Living Daylights que no trobem una dona prou forta per assolir el rang de solista d’orquestra, amb coratge i personalitat, però això si, totalment amateur en el terreny de combat i aventures.

Acompanyant el repartiment femení hi ha el molt desaprofitat Johnathan Pryce, gran actor al que li han deixat un personatge un pèl histriònic i que podia haver donat més suc si els successors de Broccoli haguessin gosat a sortir-se’n una mica del patró 007, però les circumstàncies de la producció, amb una recent compra de la MGM, no ajudaven.

Adient per a considerar la influència dels mitjans de comunicació al món actual. Contraindicada pels que estiguin farts de la tecnologia xinesa. James Bond ja anticipava que no sempre es limitarien a copiar i fabricar més barat.

Salut i sort,
Ivan.