Al congelador tinc guardats un munt d’apunts de coses que vaig anar fent durant l’any llarg de… descans… que va tenir Lo bloc. Avui rescato l’opinió sobre una pel·lícula que va tenir pèssima distribució i pitjor elecció de l’estrena.

El western clàssic ja fa molts anys que va deixar d’estar de moda. El va succeir allò que s’anomenà western crepuscular, on trobàvem tant homenatges al gènere com films amb l’aspiració d’elevar el gènere a la respectabilitat de la crítica. Igual que passa a la literatura, el cinema de gènere sempre s’ha considerat no prou valuós. I darrerament, trobem interessants híbrids del western amb altres gèneres, sovint inspirats per còmics.

En el cas de Bone Tomahawk la combinació és amb el gènere de terror, per moments en el seu vessant més gore, però durant la major part del metratge amb la pressió psicològica que suposa una intriga de la qual sospites que no pot sortir res de bo.

El guió és simple i eficaç alhora, una mena d’encreuament entre el començament de The Searchers i High Noon, però com que el protagonista és Kurt Russell, està clar que el to serà molt diferent. Hi ha un parell d’escenes aparentment innecessàries però magnífiques i que afegeixen relleu a dos dels protagonistes. I una altra què és llàstima que el muntatge l’hagi situada massa tard, perquè hagués tingut un impacte molt més gran només deu minuts abans. La resta, una història senzilla explicada linealment i clarament.

La gràcia de Bone Tomahawk és el tractament que se li dóna a aquesta història, amb guió original del mateix director S. Craig Zahler, què és violent, fosc i brutal. Fosc tant en el caràcter com en la majoria d’escenes. Brutal a cabassos, tant en els esdeveniments com en la manera d’exposar-los. Ja que en parlem, de la fotografia s’encarrega Benji Bakshi, que retrata paisatges tan desolats com l’ànim dels personatges, dels que mostra les emocions encara més que les faccions. A tots ells els traspua la por per la pell. L’adjectiu que millor defineix el film és cru. Cruesa en les situacions, en les reaccions, en els escenaris, en les decisions, i en la música, que en part també és obra del multifacètic Zahler.

Tot això es sosté gràcies a magnífiques interpretacions. La més destacada és la del Kurt Russell, que el mateix 2015 va protagonitzar també un altre western brutal, The Hateful Eight d’en Tarantino. Acompanyant Russell hi ha Matthew Fox, que des de Lost no ha aconseguit triomfar a cap pel·lícula, Patrick Wilson, i la Lili Simmons, en un paper que és molt més que el de la noia bonica que dóna suport als rols masculins.

Curt i ras, Bone Tomahawk és un film entretingut molt ben elaborat i que sota una aparença d’estar per casa deixa un bon regust.

Adient per admiradors d’Stephen King, contraindicat pels de Marcial Lafuente Estefanía.

Salut i sort,
Ivan.