Un dels efectes de la Covid-19 ha estat la imatge del Congreso de los Diputados ocupat només pels portaveus dels diferents partits, però funcionant perfectament. Una imatge que ens hauria de fer reflexionar.
El que hem vist, ras i curt, és que la majoria dels 350 diputats no fa gaire falta. Si desapareixen de la foto, no els enyorem gaire. Hi són, perdoneu-me l’exageració, per a aplaudir el líder o company de torn, i esbroncar el contrari. Per a fingir pluralitat i diversitat, i poder complir amb les quotes pretesament respectuoses amb les minories. Estic provocant, ho admeto.
Però el cert és que, tal com està estructurat el sector polític en aquest país, amb els líders i portaveus, ja en tindríem prou. D’aquesta manera ens estalviaríem les ridícules imatges del portaveu assenyalant els altres parlamentaris què és el que han de votar en cada moment. (Si no són capaços de saber fer això, per molt complicat que sembli, no me’ls vull imaginar decidint temes tècnics complexes ni molt menys fent la declaració d’Hisenda). Podríem simplificar els processos electorals. Podríem, en lloc de promocionar i escollir individus que funcionen bé en campanya, tècnics i gestors que donessin un suport de qualitat a les tasques polítiques dels líders. També ens estalviaríem els quatre cèntims (no fem demagògia, en el pressupost de l’Estat són això) dels sous dels parlamentaris. Obligaríem els líders polítics a haver de respondre personalment de tots els temes que ara, implícitament, deleguen a d’altres. Tant els que no dominen per falta de preparació, com la feixuga tasca de llençar mossegades i amagar-se després a què es dediquen els dobermans de cada partit.
Cal admetre que perfectament no és potser l’adjectiu més adient pel que hem vist, però la majoria de deficiències i inconvenients vénen donades no pel nombre d’assistents, sinó pel perill mèdic i l’obligació d’exemplaritat que ha obligat a una sèrie de precaucions i renúncies. Però l’essència de la personalització del grup és independent de pandèmies.
Representació política i ocupació d’escons són termes i conceptes molt diferents. Teòricament, els parlamentaris tenen veu i vot propis; i consciència política. Legalment, són ells qui ocupen l’escó. Realment, el sistema electoral no els ofereix un mecanisme per a oferir-se ells directament a l’electorat (el nombre d’avals signats és molt més gran per agrupacions d’electors que pels partits polítics; ni en parlem de presència mediàtica) esquivant així el filtre del partit. Teòricament, poden rebel·lar-se contra el partit i fer valdre la seva consciència i la seva independència. Realment, "el que se mueve no sale en la foto", com va dir un gran demòcrata.
Tot el que he expressat en el paràgraf anterior s’aplica també a la representació territorial. Sobre el paper és cert que s’escullen parlamentaris a diferents circumscripcions per així representar el parer i les necessitats de tot el territori. A la pràctica, a tots els parlaments s’agrupen els parlamentaris per partits i no per territoris. Heu vist mai, per dir una cosa, els senadors d’un partit i una circumscripció votar en sentit contrari als del mateix partit d’una altra circumscripció?
És clar que els parlamentaris tenen molta més feina que no pas assistir als plenaris. Per exemple, la preparació de les comissions i preguntes a l’executiu, etc., no ho pot fer personal contractat per cada partit? En lloc de parlamentaris, l’aportació de l’Estat a les despeses dels partits podria dedicar-se a contractar professionals que realitzessin l’elaboració dels informes, propostes, i peticions d’informació de manera més tècnica i potser, més eficaç.
I en lloc d’escons, el que es repartirien a les eleccions seria capacitat de vot. Tants vots populars, tants vots a la cambra, en lloc d’escons.
Tot plegat, quan intervenen davant l’assemblea, hi ha algun orador que pretengui convèncer els altres de la seva posició i així canviar el sentit del seu vot? O és només una escenificació teatral adreçada a l’audiència televisiva?
Quins inconvenients tindria un sistema així? Jo en veig tres. Primerament, es perdria molta emoció en el cas dels resultats electorals ajustats. Estic pensant en el tamayazo i en els rumors que van circular prèviament a la darrera investidura de Pedro Sánchez. El segon, allò que en Pujol va definir de forma tan emfàtica com precisa: la menjadora. El tercer és que uns quants individus amb gran capacitat professional perdrien la condició de parlamentaris i per tant, el reconeixement social que ara tenen (que no dic que sigui ni gran ni bo, ni tot el contrari) i passarien a un anonimat ni atractiu ni just. En alguns casos, això seria dolent. En el cas de llicenciats sui generis, ho veig desitjable. En qualsevol cas, la merescuda pèrdua de prestigi de la política és un niu de problemes que, de manera tradicional o revolucionària, cal solucionar.
Digueu-me agosarat i provocador. És totalment cert perquè el parlamentarisme, al cap i a la fi, és l’essència d’una democràcia real. No hi ha República sense parlament, encara que siguin tan imperfectes com el senat romà o les corts catalanes abolides el 1714. Però amb l’embut que constitueixen els actuals partits polítics, em fa l’efecte que no funcionen ni com se suposa que haurien de fer-ho, ni com necessitem que funcionin.
Potser el que caldria és obrir el meló del sistema de partits…
Salut i sort,
Ivan
PS: Les imatges han estat publicades per Moncloa.com i el Parlament de Catalunya.
Lo bloc 
De bon rotllo però m’he perdut a la primera frase, la del Congrés funcionant perfectament. La meva impressió és just la contrària, la d’haver vist un teatre de putxinel·lis instal·lat enmig del desert i la paràlisi més absoluta, un Congrés congelat a tots els efectes i la colleta que normalment hi treballa, per a no ens pensem qui sap què, fent veure que hi és de 3 a 5 de la tarda.
Efectivament. D’això és del que parlo, que no cal tanta gent ni actualment fa tant com caldria que fes.
Em dec haver explicat molt malament perquè estic dient just el contrari, que el que són prescindibles són els plens i que la tria de mantenir el plenari amb aquest format genera una imatge contraproduent i que no s’ajusta a la realitat. És en aquesta imatge bases el post.
La feina que es fa en un parlament no té dimensió pública llevat unes escenificacions amb publicitat més aviat esporàdiques que anomenem plens que, encara que no són del tot prescindibles formalment, perquè permeten escenificar el rol de representació del parlament, sí que ho serien des del punt de vista del treball que s’hi fa. Vull dir, com a tals els plens no són la feina sinó exclusivament el vessant de representació pública de la feina. Que es vegi que treballem.
És bastant clar per a mi que el 100% de la feina parlamentària és podria fer, teòricament, tele-treballant i que, per fer-la, els plens no farien falta per a res, 0, amb COVID o sense. Ara, de quina manera expliques que fas la feina sense plens? Com ho hauries de fer per projectar la imatge d’uns parlamentaris treballant normalment a casa seva, com poden fer al Parlament, però fent les seves coses per videoconferència, com tothom (que pot fer-ho)?
Doncs tinc algunes idees de com transmetre que es treballa amb normalitat al Parlament i també el convenciment que plenaris amb presencialitat reduïda al mínim, el que comentes, generen la impressió contrària, que els que no hi són estan a casa tocant-se la pera i que el plenari és la part important, prou important per a que no se’n pugui prescindir. Quan el que és prescindible (i anecdòtic) és el ple.
M’explico?