La nació en portada és la traducció i transcripció editada de la conferència Catalunya en las portadas, una mirada que va donar en Bassas el 12 de setembre del 2019 a Madrid i consisteix en un repàs pels quaranta darrers anys de la relació Catalunya-Espanya a partir de portades de diari. O més ben dit, de la visió sobre l’encaix de Catalunya a Espanya, i especialment del punt de vista català. Com que és una conferència (una glossa, segons la presentació inicial), l’estil és directe i oral, sense artificis lingüístics i sense l’estructura d’un assaig. No li demaneu qualitat literària, perquè no toca.

Com que l’Antoni Bassas és qui ha seleccionat les portades, òbviament es tracta d’un punt de vista subjectiu, i desacomplexadament nacionalista. És també, m’ha semblat, un testimoni de l’evolució política d’un periodista que va retransmetre de manera entusiasta la presentació de l’Estatut de Miravet al Congreso, va ser depurat pel PSC de Catalunya Ràdio (allò d’«extirpar la crosta nacionalista») i va demanar que es votés el 9-N i el 1-O. I testimoni, també, dels canvis a la premsa catalana: el naixement i desaparició de l’Avui, l’evolució de La Vanguardia, El Periódico o El Món, l’aparició de l’Ara…

A banda de la composició de la col·lecció de portades, Bassas afegeix pròleg i epíleg redactats expressament per La nació en portada. Exposa la seva interpretació d’aquesta evolució mostrant el desencís per la manca de progrés en l’autogovern i especialment en el reconeixement nacional de Catalunya, i denuncia sense embuts el doble criteri de gent com Mario Vargas Llosa, i l’estratègia de la crispació engegada per personatges com Luís María Ansón. Bàsicament, la seva tesi és que Espanya no ha escoltat. També, perquè ell defensa una certa opció política, calla sobre els excessos verbals de molts líders catalans, sobre les contradiccions del nacionalisme i l’independentisme. I tampoc no inclou portades posteriors a l’1 d’Octubre.

M’ha semblat una glossa correcta, ben exposada i venent prou bé el seu producte. Al Carles Francino, que ha defensat posicions ben diferents també li va agradar.

A mí, personalment, m’hauria agradat que l’Antoni, a qui no he tractat personalment però que el conec de tota la vida, des que ell i l’Eduard Boet acompanyaven el Puyal explicant-nos què feia el Barça, hagués fet una glossa diferent, perquè ell pot fer-la i molt bé, i perquè crec que toca i cal. M’haguera agradat que comparés el que es radiava des de Madrid i des de Barcelona, no només el contingut sinó també el to de les tertúlies. I que hagués anat comparant en amplitud i profunditat, com només fa en alguns moments concrets, portades d’ambdues capitals. És una altra glossa, i no he de jutjar la real per no ser la que m’hagués agradat, però em faria il·lusió, més que res perquè el subtítol del llibre és El debat de Catalunya i Espanya a la premsa, i un debat ofereix dos punts de vista.

La nació en portada és adient per apreciar una mirada sincera, però contraindicat per trobar un diagnòstic global del conflicte, o si ja heu decidit que indepes: caca i qualsevol altra mirada us molesta.

Salut i sort,
Ivan.

Antoni Bassas: La nació en portada. Rosa dels Vents, 2020. La foto de la capçalera és del Jordi Play, publicada al Tot Barcelona. I la de la portada del llibre, del site francès d’Amazon.