The World Is Not Enough

The World Is Not Enough

La corrupció dels oligarques i la seva connexió amb el poder, veta encetada a l’anterior Tomorrow Never Dies torna a ser l’eix central de la dinovena entrega de la saga 007.

Cal dir que el guió de The World Is Not Enough és barroc i un pél més enrevesat del que la franquícia acostuma a mostrar. I en aquest cas no ajuda: hi ha parts de la trama que no s’expliquen prou bé, n’hi ha d’altres que s’haurien d’haver reforçat per a semblar més versemblants, i especialment els recursos humorístics es desaprofiten de mala manera, equivocant en algunes escenes el to i malmetent el resultat. Tot plegat dóna una sensació d’estar agafat amb pinces. Per a molts, James Bond ja és això. A mi em continua semblant que gastar-se un munt de diners en explicar una història mediocre és una llàstima, i que molt millor pulir la història i no et cal passar-te dues setmanes per a rodar una persecució més.

La qüestió és que com a pel·lícula d’acció The World Is Not Enough no sosté el ritme entre les escenes més espectaculars, i com a film d’espionatge i conspiració no destaca. Anem amb els afegits Bond.

L’encant que haurien d’aportar els paissatges no apareix per enlloc. L’Àsia Central ofereix un munt de paratges increïbles, però portar la producció allà potser era massa car i costava justificar amb el guió més escenes d’exteriors. En definitiva, una mica d’Istanbul, una imatge d’un palau presumptament a Baku, i algunes vistes dels Alps que pretenen ser les muntanyes del Caucas.

La cançó és segurament la pitjor en el repertori de Garbage. I les andròmines tecnològiques de Q són igualment poc memorables.

Què podien fer els actors del repartiment amb aquest material? La tercera interpretació de Pierce Brosnan com a James Bond es manté fidel a les dues anteriors: Bond és un professional dur, però si hi ha una senyora agradable de veure al davant no hi ha problema en anar-hi junts al llit. El problema és que les escenes que li han escrit per a lluir les dots de seducció són bastant pobres.

La Sophie Marceau ho fa molt bé i dóna cos a un personatge molt complicat de fer creïble. En canvi, la Denise Richards ha de barallar-se amb un personatge desesperadament inversemblant, i ho fa a més després que l’hagin pentinat, vestit i maquillat de la manera menys adient pel seu rol. Tot plegat, un desastre.

Robert Carlyle, aleshores al cim de la popularitat gràcies a The Full Monty, lidera el repartiment masculí tot interpretant de manera convincent el tràgic protagonista, i troba a faltar alguna escena on s’expliqui una mica millor el seu rol. Molt més interessant és la segona aparició de Robbie Coltrane com el mafiós rus Valentin Zukovsky, després d’haver aparegut a GoldenEye.

Però sobretot destaca el comiat de de Desmond Llewelyn del seu personatge Q, tot deixant pas al seu deixeble R, interpretat per John Cleese, un moviment successori en el que s’accentua la comicitat del personatge i els seus gadgets, lluny de l’esperit de ciència ficció que aportaven en les primeres entregues.

En definitiva, The World Is Not Enough és un film que es pot veure però sense massa expectatives.

Adient per a fanàtics de la sèrie. Contraindicada des de qualsevol punt de vista realista.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

The Quiet American

The Quiet American

Graham Greene és un autor que ha tingut èxit tant amb les seves novel·les com amb les adaptacions que aquestes han tingut al cinema i la televisió. Recordo una mini-sèrie sobre The Human Factor que em va deixar senzillament frepat. Aquesta adaptació de The Quiet American és molt recomenable.

Ambientada al Saigon de les acaballes del domini francès sobre Indoxina, The Quiet American explica diverses històries en una sola pel·lícula, i ho fa d’una manera exquisida. Per una banda tenim el rerefons del drama polític i militar; per l’altra un triangle amoròs. Sexe, desig, amor, cinisme, colonialisme, amistat, tot encaixa en un retaule que deixa en mal lloc la condició humana, però que és ple de compassió pels qui la pateixen.

A primer cop d’ull, el gran atractiu d’aquest thriller és la parella protagonista: Michael Caine i Brendan Fraser, consagradíssim l’un i emergent l’altre, triomfen en un duel interpretatiu de gran alçada. Caine en té prou amb moure subtilment la cella, afegir una pausa enmig d’una frase o canviar lleugerament el to de veu per a donar una altra lliçó d’ofici. Impressionant. Però no menys excel·lent és l’actuació, voluntariosa i complidora del popular Brendan Fraser (The Mummy, per exemple) que resulta no només convincent sinó conmovedor. I és molt difícil transmetre sensibilitat quan interpretes un autèntic malparit.

Però si la parella d’estrelles està bé, els actors mal anomenats secundaris són una mina d’or. La misteriosament sensual Do Thi Hai Yen té una presencia captivadora, animal, que transmet tot i més amb la mirada i el posat de la seva esbelta figura. El sobri Tzi Ma parla amb gestos mínims i mirades profundes. La Pham Thi Mai Hoa, que interpreta la germana de la noia del triangle amoròs, domina totes les escenes en que participa, i són escenes amb Michael Caine per enmig. Deixo pel final un actor al que li tinc un afecte especial: el serbi Rade Serbedzija es crospeix amb patates el parell d’escenes en que apareix interpretant l’inspector francès de policia, i et fa maleir el guionista per no ampliar el seu paper. Els habituals del Verdi potser el recordareu d’aquell magnífic drama bèlic balcànic que es diu Before the Rain.

El responsable d’aquest excel·lent thriller de descarnat cinisme i melancòlic romanticisme és el director Phillip Noyce, hàbil artesà de pel·lícules de misteri amb ritme de films d’acció (The Bone Collector, Patriot Games, Clear and Present Danger) i que aquí es beneficia d’una producció perfecta, amb una ambientació extrordinària i una música evocadora, lírica i bellíssima.

Adient per a gaudir d’un plat de molt bon cinema. Contraindicat per a ànimes sensibles: la vida és dura.

Salut i sort,
Ivan.

GoldenEye

GoldenEye

Sis anys després de License to Kill i quan ja havia caigut el mur de Berlin, no estava gens clar que el génere d’espies, nascut al caliu de la Guerra Freda, encara tingués vigència. De fet, llibres com la sèrie de Bourne i pel·lícules com True Lies, de James Cameron, apuntaven a una redefinició del génere.

La qüestió és que els sis anys de baralles legals entre productores van forçar la renovació complerta de la saga. Pel camí havia expirat el contracte de Timothy Dalton, i tant ell com la resta del repartiment havien envellit prou com per a que el canvi de cares fos l’opció més atractiva per Broccoli i companyia.

Els fitxatges van ser múltiples. Pierce Brosnan, ja alliberat del seu contracte televisiu, va ser la primera opció un cop Dalton va refusar continuar. Samantha Bond va prendre el relleu de Caroline Bliss com a Moneypenny. I molt més espectacular, la llavors ja molt prestigiosa Judi Dench va substituir Robert Brown com a M. El masclisme i el rol acceptat de la dona han canviat i 007, com sempre, s’hi adapta. L’únic que continua és Desmond Llewelyn en el paper de Q.

A més, GoldenEye és el primer Bond que no rep cap línia de guió d’Ian Fleming. A Michael France li van encarregar que escriguès una història actual i va construir un argument clàssic amb megalòman i arma terrorífica sobre el tapís de la caiguda de l’imperi soviètic. Per a dirigir la funció la productora EON va tenir l’encert de contractar Martin Campbell.

Aquesta seqüència de decisions encertades va acabar parint un espectacle de primera. Començant per una colossal escena inicial amb dos moments sensacionals; continuant amb una persecució entre cotxes de luxe molt diferents; passant per una altra mítica persecució a lloms de carro de combat; i culminant amb una escena grandiosa a un cementiri de les restes escultòriques de la U.R.S.S. Si bé en el primer terç del film l’acció es va encadenant sense que l’espectador tingui gaire pistes sobre quin és el fil, a mesura que passen els minuts el ritme s’estabilitza i dóna peu fins i tot a un esboç d’introspecció de Bond. Pel meu gust, si li treus un pessic d’acció i li canvies per un polsim d’intriga, encara haguès millorat més, però com a pel·lícula d’acció és rodona.

El Bond de Brosnan és semblant al de Dalton. Un personatge cínic, endurit i només amb un punt burleta. Però és també un personatge qüestionat des del primer moment per M i Moneypenny i més tard per la seva partenaire, que li retreu la seva fredor d’una manera que cap altra parella anterior haguès pogut fer. La resposta de James Bond, per cert, és antològica: “it’s what keeps me alive.”

El repartiment té en general un gran nivell interpretatiu. Judi Dench com a M es menja les poques escenes en que participa, com acostumarà a fer a partir d’ara a la sèrie; la nova Moneypenny li posa just el puntet de sal que necessita el seu personatge; i Famke Janssen llueix en el rol de Xenia Onatopp, un personatge molt semblant al que havia interpretat la Barbara Carrera a Never Say Never Again, el retorn bastard de Sean Connery a 007. La Bond babe de torn és aquest cop Izabella Scorupco, que resulta convincent dins de l’estrambòtic que és el seu paper (i el de la majoria de les noies Bond).

Joe Don Baker aporta un punt de comicitat al personatge de Felix Leiter (de fet li han canviat el nom; després de tallar-li les cames, què menys) però el seu casting és un error garrafal: ja havia actuat a The Living Daylights fent de dolent. Una bestiesa (opino) que ja van perpetrar amb l’actor que surt com aliat a You Only Live Twice i com a dolent (i per triplicat!) a Diamonds are Forever.

Però és el gran Sean Bean el que trobo que més llueix. Borda el seu personatge aspre, torturat, fort i tràgic, com la majoria dels que ha construit al llarg de la seva ja llarga carrera. I més enllà de la seva més que correcta interpretació, el personatge apunta al cor del costat fosc de James Bond.

Completa el repartiment la molt valenta Minnie Driver, en un paper curt i divertit quan encara no era massa coneguda. I si, la que canta Stand By Your Man és ella. La lletra de la cançó és de l’època en que M era un home i les dones eren només objectes de decoració a les pel·lícules de 007.

GoldenEye també és la pel·lícula on una psicòloga entrenada per avaluar assassins professionals es fon al cotxe de 007, i un parell de postals romàntiques al Carib es coronen amb un vespre amb la xemeneia encesa. Quant de mal arriben a fer els tòpics forçats! I com de costum, la base secreta d’alta tecnologia del dolent queda destruida completament de manera casual, tan increïble com a License to Kill. I el dolent, entre matar Bond d’una punyetera vegada pegant-li un tret, o soltar la seva parrafada, continua escollint la segona opció. Així no guanyaran mai.

Puerto Rico fa de Cuba (l’antena del satèlit és la que també surt a Contact), Suïssa de la Unió Soviètica, i Tina Turner guanya diners cantant una cançó que no està a la seva alçada. I la pel·lícula es diu GoldenEye perquè és el nom que Fleming li va donar a la seva finca a Jamaica, on va escriure les seves novel·les. I li va donar aquest nom, potser, perquè ell havia dissenyat un Goldeneye en els seus temps d’agent d’intel·ligència.

GoldenEye va ser el darrer Bond en que Albert Cubby Broccoli va participar en la producció. Ja estava molt malalt i la seva filla Barbara i el seu fillastre Michael G. Wilson, que eren ja col·laboradors consolidats a la sèrie, van fer un pas endavant. Per l’absència de més material original d’Ian Fleming i els dubtes sobre la continuitat de la franquícia, el final del film només anunciava que el personatge tornaria (“James Bond will return”) però sense esmentar cap títol en concret.

Adient per a fans dels films d’acció o del personatge. Contraindicat pels de John LeCarré.

Salut i sort,
Ivan.

License to Kill

License to Kill

El 1989 ens va portar la segona i darrera interpretació de Timothy Dalton com a James Bond.

License to Kill s’havia de dir License Revoked, però la productora va pensar que el nom no sonava prou bé al públic estadounidenc i així va quedar. L’argument és una altra història de venjança, com les que havien aparegut a les primeres entregues de la sèrie fins a On Her Majesty’s Secret Service, amb la que es relaciona directament.

Per primera vegada a la sèrie un actor, David Hedison, repeteix en el paper de Felix Leiter, després d’haver-lo interpretat a Live and Let Die, setze anys enrere. De fet, és aquest personatge el que actua com a motor de la trama, que té com a eix el tràfic de droga. Anys vuitanta, quan Reagan va implantar les anàlisis obligatòries per a detectar l’ús de substàncies prohibides a l’exèrcit i d’altres llocs. Bond sempre és actual.

L’acció, també per primer cop a la franquícia, es situa a la ciutat fictícia d’Isthmus City, molt inspirada en la realitat del Cali d’aleshores. Si, els vuitanta també van ser els anys de l’eclosió de la correcció política. I la premisa argumental és bastant increïble per a un assassí a sou d’elit, però el guió de Richard Maibaum i Michael G. Wilson que la desenvolupa és acceptable.

En canvi, les interpretacions d’un repartiment de segon nivell són més aviat acartronades. Veiem actors que a la televisió resulten eficaços però als que 007 i License to Kill els queden galdosos. L’únic que destaca és un molt jove Benicio del Toro. Els aficionats podreu reconèixer il·lustres secundaris com Robert Davi o Anthony Zerbe, al costat de Pedro Armendáriz Jr., que té una participació molt menys destacada que la que va protagonitzar el seu pare a From Russia with Love.

Timothy Dalton continua encarnant un Bond fosc, fins i tot rebel, que segueix el seu propi codi d’amistat i honor abans que no les ordres dels superiors. Hi ha un parell d’escenes en que somriu (i no hauria de fer-ho) però crea un personatge coherent i convincent.

Qui dirigeix tot plegat és un altre cop John Glen. Si bé les escenes d’acció tenen nervi, el ritme narratiu de License to Kill és ensopidament lent i no afavoreix en res una pel·lícula d’acció. A més, els detalls de comèdia són molt més escassos que de costum, només un parell d’escenes amb Q i algun moment d’acció.

El guió, però, culmina amb una de les constants de la sèrie Bond, la completa destrucció de la base secreta d’una complexa organització criminal gràcies a una petita explosió en un laboratori, i que no hauria d’haver tingut grans conseqüències. Això es va veure ja a Dr. No i es continuarà veient fins a Spectre; hi ha vegades que ho han resolt molt millor, i aquesta és de les pitjors.

La noia Bond és Carey Lowell, que no ho fa gens malament però li toca interpretar una contradictòria Pam Bouvier, una experta agent secreta però alhora una noia ingenuament romàntica. La bad girl de torn és la llatina Talisa Soto, que encarna una trepa que empra el sexe per a progressar, personatge realista i atractiu i que en un altre moment de la franquícia (i ara estic pensant en l’etapa del Daniel Craig) hauria tingut molt més recorregut.

Hi ha algunes escenes amb paissatges potents, però cap postal; la Tina Turner queda molt desaprofitada en una cançó sense ànima; i els gadgets de Q són pefectament versemblants per l’època.

En definitiva, License to Kill és una bona pel·lícula que només pateix per les expectatives que genera la franquícia a la que pertany.

La segona i la tercera part del film també les podeu trobar a Dailymotion.

Adient pels que no són molt fans del personatge 007. Contraindicada si sou molt sensibles al tema de la igualtat de génere.

Salut i sort,
Ivan.