Etiqueta: comèdia

Hysteria

Una història amb molt de ganxo no sempre es trasllada d’una manera atractiva, ja sigui a una novel·la o a una pel·lícula. Hysteria n’és un bon exemple.

El segle XIX està acabant i els avenços científics estan disparant la medicina i disminuint la mortandat entre els malalts. Allò dels gérmens, rentar-se les mans, netejar les ferides… abans d’ahir, en termes històrics. Els temps en què hi havia moltes dones histèriques que necessitaven d’alguna mena de tractament que alleugerís el seu patiment psicològic. Una mena de patiment que un invent casual, anomenat consolador al cap de molt de temps, va aconseguir apaivagar.

Amb aquesta història interessant i no sé si qualificar-la de reivindicativa construeix Tanya Wexler un film que pretén ser una comèdia però no ho acaba de ser. Hi ha moments graciosos, però són més de somriure que de riallada. I sempre falta un polsim de pebre. El repartiment és tot ell prou conegut, però cap d’ells fa una interpretació remarcable. L’ara mundialment coneguda Felicity Jones és qui millor desenvolupa el seu limitat rol, mentre que les estrelles Maggie Gyllenhaal i Jonathan Pryce no traspassen els patrons dels seus personatges estereotipats, i el protagonista encarnat pel Hugh Dancy no aconsegueix encarnar en cap moment un heroi veritable. L’únic de tot el repartiment que si emet emocions és en Rupert Everett, però malauradament no gaudeix de primers plans i si d’una caracterització que limita molt la seva gestualitat.

Hysteria és d’aquelles pel·lícules que estan construides en base a un missatge positiu que justifica el seu atractiu. Com que és una història interessant, i la pel·lícula té la bona intenció de donar-la a conèixer, tot el que sigui explicar-ho funcionarà. Doncs no. Cal alguna cosa més.

hysteria_2011_film

En canvi, la part diguem-ne de denúncia social si que està ben resolta, dins del que és en si mateix un tòpic sobre la desigualtat a l’època victoriana, i il·lustra un cert moment històric en que mitja Europa patia revolucions socials mentre els britànics aconseguien muntar un imperi. A més i tot i que involuntàriament, dóna peu al millor acudit del film, quan un personatge defensa la necessitat d’una educació pública i universal de qualitat, i també sanitat i habitatge digne per tothom, i un altre li contesta espantat: “You are a socialist!”. Fixeu-vos com han canviat els temps…

En conclusió, Hysteria està dirigida amb pols ferme i bon sentit del ritme, i l’ambientació és exquisida, però pateix un guió que no aporta girs dramàtics que trenquin la previsibilitat de la història. Des del començament sabem com acabarà i malauradament l’equip creatiu no aconsegueix crear un conflicte o una intriga que tensin prou la narració.

Adient per a gaudir d’una història amable amb algun moment divertit. Contraindicada pels gourmets de l’alta comèdia.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Octopussy

Octopussy

John Glen, el mateix que ja havia perpetrat For Your Eyes Only converteix aquesta entrega de 007 en una comèdia d’acció. Malauradament, no hi ha acudits molt graciosos ni escenes d’acció que et deixin frepat.

Bé, l’escena prèvia als crèdits si què és espectacular, i també la de la baralla a lloms d’un avió a milers de peus d’alçada, però és tan increïble que la manca de millors efectes visuals la fa gairebé ridícula. La resta, tot són coses que ja s’han vist abans, i millor.

Els anys passen i a Moneypenny li posen una ajudant més jove i que fa servir un PC. Qui millor sabia com passaven els anys era Roger Moore, que ja havia anunciat que volia deixar el personatge, però l’amenaça de Sean Connery tornant a protagonitzar la mateixa història de Thunderball a Never Say Never Again va fer que Broccoli li paguès una morterada i el convencès de seguir. Què tal ho haguès fet James Brolin com a 007? Crec que semblant a com ho va fer en Timothy Dalton: seriós i poc canalla.

El traspàs de Bernand Lee va motivar la inclusió d’un nou M. Preveient que el personatge perdria carisma pel canvi d’actor, es va potenciar el personatge de Q i Desmond Llewelyn va passar a ser el contrapunt còmic del film. I se’n va sortir molt bé, fent servir la seva planta de iaio simpàtic.

La gran sorpresa va ser la contractació de la sueca Maud Adams per a tornar a interpretar una noia Bond. Igual que a The Man with the Golden Gun, l’he trobada excel·lent, recolzada per un personatge fort i amb personalitat. Per cert, que el que el seu personatge li explica a James Bond quan es troben és l’argument del conte Octopussy del que pren nom la pel·lícula. El guió del film Octopussy es totalment original, tot i prendre algunes escenes de la novel·la Moonraker i altres contes d’Ian Fleming.

En canvi els bons i veterans actors Steven Berkoff i Louis Jourdan, així com Kabir Sandokan Bedi, pateixen personatges estereotepadíssims que més que els dolents de la pel·li els fan semblar paròdies de circ.

Tornant al guió, opino que li falta d’una trama amb un mínim d’intriga, ja que totes les cartes són sobre la taula ben aviat i el final és totalment previsible. I el més important, el clímax del film està molt malament resolt.

[SPOILER ALERT] La gran amenaça és l’explosió d’un mísil nuclear. Doncs van i el desactiven enmig d’una funció de circ, amb pallassos i fanfàrries que converteixen el drama en farsa. I després, quan ja s’ha alliberat la tensió dramàtica, es procedeix a l’assalt al castell, amb una seqüència ben aconseguida, però que ja se sap per endavant que no aportarà res significatiu a la història. [ja podeu llegir]

Per a rematar, els acompanyaments típics de la saga Bond tampoc no els he trobat a l’alçada. Les localitzacions són paissatges de la Índia, Londres, i Berlin, però no hi ha cap postal que impressioni. He estat a Jaipur i fa molt més goig del que es veu al film, i això que aquell any havia sequera i el llac estava completament sec.

I la cançó m’ha semblat mediocre.

Adient per a veure un bon exemple d’inscrustar una celebrity (en aquest cas un tennista) dins d’un film. Contraindicada per a res més que passar l’estona.

Salut i sort,
Ivan.

The Spy Who Loved Me

The Spy Who Loved Me

1977 va arribar enmig de turbulències per la productora Eon. Primer, Harry Saltzman es desprenia de les seves accions de la companyia; després Ian Fleming els autoritzava només a fer ús del títol de la seva novel·la The Spy Who Loved Me, però no de cap aspecte del guió; i finalment un dels antics guionistes (el de Thunderbolt, anoteu la dada) els posava un pleit sobre el copyright de l’organització Spectra i el personatge de Blofeld.

Aquest pleit va obligar a refer un guió que ja havia passat per un munt de mans en molt poc temps. El resultat és un argument gens original però suggerent, i totalment desaprofitat. El reguitzell de canvis en el guió potser són els responsables que la pel·lícula tingui molta més acció que no pas intriga, i fins i tot més comèdia que no pas tensió.

Partim del segrest de dos submarins nuclears, un de britànic i un de soviètic; calcat al segrest de dues astronaus a l’inici de You Only Live Twice. Tenim un multimil·lionari que vol extingir la raça humana i crear una nova civilitazació sense els seus vicis. El mateix guionista tornarà a fer servir la mateixa idea a Moonraker, la següent pel·lícula de la franquícia. Tot plegat amenaça a crear una guerra nuclear de la qual ens lliurarem gràcies a l’assalt de la fortalesa del maligne. És a dir, idèntic a You Only Live Twice però canviant la decoració.

I la decoració que fa servir The Spy Who Loved Me és molt bona. Magnífiques postals de Suïssa, Egipte i Sardenya, a més d’un disseny de decorats magnífic. La fortalesa de Stromberg és sobèrbia per dins i per fora; l’interior del petroler està força ben aconseguit; i les localitzacions egípcies són sensacionals, ja siguin les naturals o els decorats.

Però fallen els detalls, i això sempre és molt important. La trama avança a base de ximpleries mal resoltes que li resten credibilitat a la història. Però el pitjor són les interpretacions de l’entorn de Bond. Barbara Bach posa la mateixa cara a totes les escenes, sense que arribi a saber si vol passar per una freda agent secret o si pateix paràl·lisi facial. Molt bonica però molt ensopida, sense cap mena de gràcia. I Curt Jurgens pateix de la mateixa manca d’expressivitat. En ambdós casos, la seva incapacitat per a suggerir els seus sentiments o motivacions li treuen molts punts a The Spy Who Loved Me.

Punts que guanya amb les escenes d’acció. Les lluites a bufetades en escenaris egipcis estan molt bé i mostren una diversitat estimulant. Tant veiem la part sàdica de Bond (a la baralla al terrat) com la seva vessant còmica (l’enfrontament a Luxor). A més, hi apareix Jaws, possiblement el sicari més recordat de tota la franquícia, i que afegeix ambdues facetes alhora de manera força convincent.

Entre els secundaris, per cert, apareix per primer cop el cap de l’espionatge soviètic, personatge que durant alguns films esdevindrà recurrent. I també, la primera moto aquàtica que molts vam veure, molt abans que apareguessin a les platges de tot arreu.

Entre els detalls 007, trobo que el Lotus Esprit que va substituir els habituals Aston-Martin és un cotxe que estèticament ha envellit malament. La cançó, per molta Carly Simon que la canti, no té res d’especial, i la banda sonora està feta amb música setentera que no acaba d’acoblar-se al film i a mi em resulta estrident.

En canvi, apareixen dos magnífics homenatges musicals a Doctor Zhivago i Lawrence of Arabia; el primer maquíssim, el segon kitsch. Això ho tornaran a fer a Moonraker, també amb resultats desiguals.

Adient només per a completar la col·lecció 007. Contraindicada pels més exigents.

Salut i sort,
Ivan.

The Man with the Golden Gun

The Man with the Golden Gun

El 1973, en plena crisi del petroli, James Bond protagonitza una aventura on l’energia solar podria acabar fent prescindibles tots els hidrocarburs.

El gran atractiu de The Man With the Golden Gun és la presència estelar de Christopher Lee en el rol de l’assassí professional Francisco Scaramanga, un personatge que se’n surt totalment del que és habitual a la sèrie. Un artista de la seva professió, excèntric, elegant i captivador, que justifica plenament que el títol i el protagonisme del film siguin seus.

Envoltant Lee trobem el nan Hervé Villechaize, segurament un dels personatges “secundaris” més recordats de la saga, i Richard Loo, a qui ningú no recorda pel seu nom però a qui tothom que hagi vist films bèlics sobre la Segona Guerra Mundial reconeix com un comandant japonès típicament cruel. El primer construeix un personatge còmic i encisador, mentre el segon fa una interpretació funcional i correcta. I també apareix Soon-Tek Oh, un altre actor asiàtic familiar i de nom desconegut.

I si parlem del repartiment hem de fer-ho de les Bond girls. Brit Ekland, guapa i eixerida, pinta un contrapunt còmic dins de la trama d’espionatge. Si la Miss Moneypenny de Lois Maxwell tira d’elegància i picardia, la Miss Goodnight d’Ekland s’apunta a l’espontaneitat i la ingenuïtat. En altres entregues de la sèrie 007 haguès cruixit, però a The Man with the Golden Gun, amb la càrrega de comèdia que imprimeixen Roger Moore i el recentment traspassat director Guy Hamilton trobo que no només encaixa d’allò més adient sinó que a més fa una actuació impecable.

Però resulta que hi ha una segona noia Bond, i casualment també és sueca: Maud Adams interpreta un personatge totalment diferent, seriós i tràgic, d’una manera sòbria i elegant. El seu personatge s’intueix més interessant del que es mostra, i molta de la culpa és la gran actuació d’Adams. Al cap d’una pila d’anys, Maud Adams tornarà a aparèixer a la saga, protagonitzant Octopussy, i fins i tot farà un (irreconeixible) cameo a A View to Kill.

El guió de The Man with a Golden Gun inclou el que aleshores ja es podien identificar com a constants 007: un passeig al voltant del món per diferents localitzacions, l’escena del casino, una persecució amb lanxes, una altra amb cotxes, i una bona col·lecció de postals, majoritàriament de Thailandia. També inclou bones dosis d’humor, quelcom que va ser molt criticat en el seu moment però que a mi em sembla que va quedar majoritàriament ben aconseguit, excepte en l’escena del cotxe saltant el riu on no trobo que no calia confessar amb un efecte sonor que allò era inversemblant. Això si, qui remata la part còmica del film és Clifton James armat del seu personatge el sheriff J. W. Pepper. Opino que no són els detalls de comèdia; si alguna cosa falla en el guió és l’absència de sorpreses de debó.

Com que en aquella època triomfava Bruce Lee, i a remolc seu tot el gènere kung-fu, el guió també inclou vàries escenes d’arts marcials. Espectaculars com a escenes d’acció, i també contrapunt còmic que alleugereix la trama i pica l’ullet als espectadors més escèptics.

Roger Moore hi posa el seu gra de sorra a la comèdia amb la seva sornegueria, però també mostra un costat més cínic i sinistre, que l’iguala a Scaramanga en quant a crueltat, però que no el fa cruixir com a personatge. En la meva opinió, és el Bond més canalla de la sèrie, juntament amb el de Thunderball. Però també mostra la part fosca del personatge molt millor del que ho havia fet mai Sean Connery. Connery pintava un Bond fred, potser cínic, però mai cruel o que es divertís matant o amenaçant. Roger Moore, tot i el seu gairebé perenne somriure, protagonitza escenes cruels i més endavant el veurem matar sense necessitat, tot anticipant el Bond encara més fosc de Timothy Dalton.

La contundent cançó és interpretada per Lulu, una cantant escocesa de la que no tinc notícia. Es veu que també li van demanar una cançó a Alice Cooper, però no la van fer servir i ell la va incloure més tard a un àlbum propi.

Tot plegat, per a mi és el millor Bond fins l’any 1973. Vaig en contra de l’opinió majoritària, però a mi The Man with the Golden Gun em sembla una bona pel·lícula d’acció que barreja equilibradament l’acció, la comèdia i els tocs 007. Hi ha personatges memorables, escenes imaginatives, trastos sorprenents, i molta diversió. I el junc, del que em vaig enamorar perdudament.

Adient per a entretenir un bon parell d’hores. Contraindicada si els guions previsibles us fan mal.

Salut i sort,
Ivan.