1977 va arribar enmig de turbulències per la productora Eon. Primer, Harry Saltzman es desprenia de les seves accions de la companyia; després Ian Fleming els autoritzava només a fer ús del títol de la seva novel·la The Spy Who Loved Me, però no de cap aspecte del guió; i finalment un dels antics guionistes (el de Thunderbolt, anoteu la dada) els posava un pleit sobre el copyright de l’organització Spectra i el personatge de Blofeld.

Aquest pleit va obligar a refer un guió que ja havia passat per un munt de mans en molt poc temps. El resultat és un argument gens original però suggerent, i totalment desaprofitat. El reguitzell de canvis en el guió potser són els responsables que la pel·lícula tingui molta més acció que no pas intriga, i fins i tot més comèdia que no pas tensió.

Partim del segrest de dos submarins nuclears, un de britànic i un de soviètic; calcat al segrest de dues astronaus a l’inici de You Only Live Twice. Tenim un multimil·lionari que vol extingir la raça humana i crear una nova civilitazació sense els seus vicis. El mateix guionista tornarà a fer servir la mateixa idea a Moonraker, la següent pel·lícula de la franquícia. Tot plegat amenaça a crear una guerra nuclear de la qual ens lliurarem gràcies a l’assalt de la fortalesa del maligne. És a dir, idèntic a You Only Live Twice però canviant la decoració.

I la decoració que fa servir The Spy Who Loved Me és molt bona. Magnífiques postals de Suïssa, Egipte i Sardenya, a més d’un disseny de decorats magnífic. La fortalesa de Stromberg és sobèrbia per dins i per fora; l’interior del petroler està força ben aconseguit; i les localitzacions egípcies són sensacionals, ja siguin les naturals o els decorats.

Però fallen els detalls, i això sempre és molt important. La trama avança a base de ximpleries mal resoltes que li resten credibilitat a la història. Però el pitjor són les interpretacions de l’entorn de Bond. Barbara Bach posa la mateixa cara a totes les escenes, sense que arribi a saber si vol passar per una freda agent secret o si pateix paràl·lisi facial. Molt bonica però molt ensopida, sense cap mena de gràcia. I Curt Jurgens pateix de la mateixa manca d’expressivitat. En ambdós casos, la seva incapacitat per a suggerir els seus sentiments o motivacions li treuen molts punts a The Spy Who Loved Me.

Punts que guanya amb les escenes d’acció. Les lluites a bufetades en escenaris egipcis estan molt bé i mostren una diversitat estimulant. Tant veiem la part sàdica de Bond (a la baralla al terrat) com la seva vessant còmica (l’enfrontament a Luxor). A més, hi apareix Jaws, possiblement el sicari més recordat de tota la franquícia, i que afegeix ambdues facetes alhora de manera força convincent.

Entre els secundaris, per cert, apareix per primer cop el cap de l’espionatge soviètic, personatge que durant alguns films esdevindrà recurrent. I també, la primera moto aquàtica que molts vam veure, molt abans que apareguessin a les platges de tot arreu.

Entre els detalls 007, trobo que el Lotus Esprit que va substituir els habituals Aston-Martin és un cotxe que estèticament ha envellit malament. La cançó, per molta Carly Simon que la canti, no té res d’especial, i la banda sonora està feta amb música setentera que no acaba d’acoblar-se al film i a mi em resulta estrident.

En canvi, apareixen dos magnífics homenatges musicals a Doctor Zhivago i Lawrence of Arabia; el primer maquíssim, el segon kitsch. Això ho tornaran a fer a Moonraker, també amb resultats desiguals.

Adient només per a completar la col·lecció 007. Contraindicada pels més exigents.

Salut i sort,
Ivan.