1967 va veure arribar la cinquena entrega de la sèrie 007.

Enmig de la cursa entre soviètics i nordamericans per arribar a la lluna, l’escena amb que s’obre fa servir tota la por i la fascinació que generava aleshores l’exploració espacial (recordem el fenòmen dels OVNIs) per a situar el personal en una expectativa de màximes emocions, que augmenten quan presumptament James Bond és assassinat. És aleshores quan Nancy Sinatra interpreta una de les millors cançons de la saga 007.

El que segueix als crèdits del film és un film d’acció amb l’etiqueta Bond. El protagonisme és per ales persecucions trepidants (Aston Martin cedeix l’estrellat a Toyota), baralles a trets o cops de puny i els tocs 007.

Malauradament el guió que va escriure Roald Dahl és infumable. No sé si és culpa seva o de la novel·la en que està basat, però les dues hores de pel·lícula estan farcides de situacions sense cap ni peus, i la història és un simple encadenat de diàlegs simples (adjectiu molt generós) encarregats de donar l’excusa per la següent escena d’acció. Escena que per norma general té una resolució increïble, ja sigui l’acció de caire violent o sexual. No és que es vegi res a la pantalla, és que aquest cop les noies ja no es rendeixen als encants de Sean Connery sinó simplement cauen als seus braços.

El desastre continua amb el gadget de torn. Nelly és tan icònic com inversemblant i estrafolari, i la manera en que el presenten i fan servir té més de comèdia que no pas de moment de ciència ficció, de meravella tecnològica, com acostuma a ser l’exhibició d’aquests enginys.

L’exotisme el posa el Japó, que lluita per superar la condemna moral del seu paper a la Segona Guerra Mundial, està sorprenent el món amb el seu resorgiment econòmic i s’exhibeix amb els jocs olímpics que ha organitzat a Tokyo i organitzarà a Sapporo.You Only Live Twice mostra un seguit de tòpics, dels kimonos als ninja, i molt poques postals memorables pel que estem acostumats. Paradoxalment, em decep que havent tantes escenes en trens a la sèrie, no n’hagin inclós cap al Shinkansen.

Posats a buscar coses bones, la banda sonora és molt bona, no només la inoblidable cançó interpretada per Nancy Sinatra, i podem veure el Donald Pleasence en el paper de Ernst Stavro Blofeld acompanyat del seu inseparable gat persa, en un paper en el que veurem desfilar a alguns altres actors i que igual que el de Felix Leiter no ha pogut agafar cos degut al ball d’intèrprets.

Sean Connery ja havia rodat amb Hitchcock i amb Sidney Lumet (amb qui esdevendria un col·laborador habitual) i veient el rumb que estava prenent la franquícia i la seva pròpia popularitat, va decidir plegar.

Adient només per a fanàtics de la sèrie. Contraindicada pels que busquin una pel·lícula adulta d’espionatge.

Salut i sort,
Ivan.

Advertisements

4 thoughts on “You Only Live Twice

  1. Retroenllaç: GoldenEye – Lo bloc

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s