Sis anys després de License to Kill i quan ja havia caigut el mur de Berlin, no estava gens clar que el génere d’espies, nascut al caliu de la Guerra Freda, encara tingués vigència. De fet, llibres com la sèrie de Bourne i pel·lícules com True Lies, de James Cameron, apuntaven a una redefinició del génere.

La qüestió és que els sis anys de baralles legals entre productores van forçar la renovació complerta de la saga. Pel camí havia expirat el contracte de Timothy Dalton, i tant ell com la resta del repartiment havien envellit prou com per a que el canvi de cares fos l’opció més atractiva per Broccoli i companyia.

Els fitxatges van ser múltiples. Pierce Brosnan, ja alliberat del seu contracte televisiu, va ser la primera opció un cop Dalton va refusar continuar. Samantha Bond va prendre el relleu de Caroline Bliss com a Moneypenny. I molt més espectacular, la llavors ja molt prestigiosa Judi Dench va substituir Robert Brown com a M. El masclisme i el rol acceptat de la dona han canviat i 007, com sempre, s’hi adapta. L’únic que continua és Desmond Llewelyn en el paper de Q.

A més, GoldenEye és el primer Bond que no rep cap línia de guió d’Ian Fleming. A Michael France li van encarregar que escriguès una història actual i va construir un argument clàssic amb megalòman i arma terrorífica sobre el tapís de la caiguda de l’imperi soviètic. Per a dirigir la funció la productora EON va tenir l’encert de contractar Martin Campbell.

Aquesta seqüència de decisions encertades va acabar parint un espectacle de primera. Començant per una colossal escena inicial amb dos moments sensacionals; continuant amb una persecució entre cotxes de luxe molt diferents; passant per una altra mítica persecució a lloms de carro de combat; i culminant amb una escena grandiosa a un cementiri de les restes escultòriques de la U.R.S.S. Si bé en el primer terç del film l’acció es va encadenant sense que l’espectador tingui gaire pistes sobre quin és el fil, a mesura que passen els minuts el ritme s’estabilitza i dóna peu fins i tot a un esboç d’introspecció de Bond. Pel meu gust, si li treus un pessic d’acció i li canvies per un polsim d’intriga, encara haguès millorat més, però com a pel·lícula d’acció és rodona.

El Bond de Brosnan és semblant al de Dalton. Un personatge cínic, endurit i només amb un punt burleta. Però és també un personatge qüestionat des del primer moment per M i Moneypenny i més tard per la seva partenaire, que li retreu la seva fredor d’una manera que cap altra parella anterior haguès pogut fer. La resposta de James Bond, per cert, és antològica: “it’s what keeps me alive.”

El repartiment té en general un gran nivell interpretatiu. Judi Dench com a M es menja les poques escenes en que participa, com acostumarà a fer a partir d’ara a la sèrie; la nova Moneypenny li posa just el puntet de sal que necessita el seu personatge; i Famke Janssen llueix en el rol de Xenia Onatopp, un personatge molt semblant al que havia interpretat la Barbara Carrera a Never Say Never Again, el retorn bastard de Sean Connery a 007. La Bond babe de torn és aquest cop Izabella Scorupco, que resulta convincent dins de l’estrambòtic que és el seu paper (i el de la majoria de les noies Bond).

Joe Don Baker aporta un punt de comicitat al personatge de Felix Leiter (de fet li han canviat el nom; després de tallar-li les cames, què menys) però el seu casting és un error garrafal: ja havia actuat a The Living Daylights fent de dolent. Una bestiesa (opino) que ja van perpetrar amb l’actor que surt com aliat a You Only Live Twice i com a dolent (i per triplicat!) a Diamonds are Forever.

Però és el gran Sean Bean el que trobo que més llueix. Borda el seu personatge aspre, torturat, fort i tràgic, com la majoria dels que ha construit al llarg de la seva ja llarga carrera. I més enllà de la seva més que correcta interpretació, el personatge apunta al cor del costat fosc de James Bond.

Completa el repartiment la molt valenta Minnie Driver, en un paper curt i divertit quan encara no era massa coneguda. I si, la que canta Stand By Your Man és ella. La lletra de la cançó és de l’època en que M era un home i les dones eren només objectes de decoració a les pel·lícules de 007.

GoldenEye també és la pel·lícula on una psicòloga entrenada per avaluar assassins professionals es fon al cotxe de 007, i un parell de postals romàntiques al Carib es coronen amb un vespre amb la xemeneia encesa. Quant de mal arriben a fer els tòpics forçats! I com de costum, la base secreta d’alta tecnologia del dolent queda destruida completament de manera casual, tan increïble com a License to Kill. I el dolent, entre matar Bond d’una punyetera vegada pegant-li un tret, o soltar la seva parrafada, continua escollint la segona opció. Així no guanyaran mai.

Puerto Rico fa de Cuba (l’antena del satèlit és la que també surt a Contact), Suïssa de la Unió Soviètica, i Tina Turner guanya diners cantant una cançó que no està a la seva alçada. I la pel·lícula es diu GoldenEye perquè és el nom que Fleming li va donar a la seva finca a Jamaica, on va escriure les seves novel·les. I li va donar aquest nom, potser, perquè ell havia dissenyat un Goldeneye en els seus temps d’agent d’intel·ligència.

GoldenEye va ser el darrer Bond en que Albert Cubby Broccoli va participar en la producció. Ja estava molt malalt i la seva filla Barbara i el seu fillastre Michael G. Wilson, que eren ja col·laboradors consolidats a la sèrie, van fer un pas endavant. Per l’absència de més material original d’Ian Fleming i els dubtes sobre la continuitat de la franquícia, el final del film només anunciava que el personatge tornaria (“James Bond will return”) però sense esmentar cap títol en concret.

Adient per a fans dels films d’acció o del personatge. Contraindicat pels de John LeCarré.

Salut i sort,
Ivan.