Tomorrow Never Dies

Revisar en un breu espai de temps la saga Bond complerta porta a revaloritzar films que el primer cop que els vas veure no vas apreciar de la mateixa manera. Aquest cop Tomorrow Never Dies ha millorat molt.

La segona pel·lícula de l’era Brosnan és essencialment un espectacular film d’acció. Té el ritme i la trempera necessaris per a que el públic clavi la mirada a la pantalla des del primer moment i no l’aparti fins el final. L’argument, que sovint s’ha presentat com un dels pitjors de la franquícia, té prou suc: un magnat dels mitjans de comunicació promou un cop d’estat a la Xina per a així assegurar un contracte i uns ingressos que li permetran dominar els mass media a nivell global i, a través d’això, la major part de la política mundial. I no, el personatge no es diu Murdoch, ni Berlusconi.

La part d’acció comença com sempre a l’escena d’abans dels crèdits on un mateix agent és especialista en combat cos a cos, pilot de caça i expert en armes nuclears. El director Roger Spottiswoode aprofita l’escena per a mostrar la major complicitat entre M i 007 i per a presentar un personatge que tornarà a aparèixer després, però sense explicar com se’n surt de l’explosió que finalitza l’escena.

Les altres escenes d’acció destacables són la de la moto,sensacional, i la de l’aparcament, una pèl massa llarga, i que amb el temps ha passat de ciència-ficció a superada tecnològicament. Una altra constant de la saga Bond, i que cada cop es dóna més ràpidament.

La part més significativa dels exteriors de Tomorrow Never Dies representen Hamburg i Hong Kong. Proporcionen belles vistes que no empalaguen com les típiques postals de la saga, tot i que en realitat es torna a Thailandia i la mateixa badia on es va rodar The Man with the Golden Gun.

De la mateixa manera els trastets de Q i els xinesos que no ho són, anticipant l’eclosió de la tecnologia xinesa, són efectius, espectaculars, però no arriben (la majoria) al nivell d’estrafolaris de l’època Connery.

I Sheryl Crow i K.D. Lang canten dues cançons que no han passat a la història de la franquícia 007.

tomorrow_never_dies_poster_bmw

A la part dels personatges continuen la Moneypenny aparentment castigadora i la M, com ja he comentat, ara més còmplice de 007. Hi ha dues Bond babes, la guapa Michelle Yeoh és una grandíssima Bond girl de la branca de les aliades, mentre la preciosa Teri Hatcher resulta eficaç en el forçadíssim paper de la noia del bandol equivocat que cau sota els encants de Bond, un arquetip que perdura des de les Jill Masterson i Pussy Galore de Goldfinger i que s’ha resolt unes vegades millor (per exemple, a License to Kill que d’altres (com a Moonraker).

Apreciar l’evolució dels papers femenins és un altre dels atractius de la saga Bond. Veiem com els seus personatges, sempre plens de bellesa física, passen de tenir algun talent especial a tenir intel·ligència i independència. Entre les noies que apareixen a The Man with the Golden Gun i els papers de Maryam D’abo a The Living Daylights hi ha un món. El primer intent de fer crèixer els papers femenins va ser The Spy Who Loved Me amb una nèmesi soviètica de 007. Però l’Anja Amasova era una dona que encara estava sotmesa sentimentalment pels homes: la venjança de la mort del seu xicot primer, i la seducció de Bond, després, la dominaven. I la interpretació de Barbara Bach no l’ajuda gens, tampoc.

La Holly Goodhead que interpreta Lois Chiles a Moonraker ja és independent, però encara li posen un nom d’acudit. Grace Jones interpreta una assassina prou forta com per dominar 007 al llit, però prou fràgil com per a fer el que fa a la seva darrera escena de A View to Kill. No és fins la Kara Milovy intepretada per Maryam D’abo a The Living Daylights que no trobem una dona prou forta per assolir el rang de solista d’orquestra, amb coratge i personalitat, però això si, totalment amateur en el terreny de combat i aventures.

Acompanyant el repartiment femení hi ha el molt desaprofitat Johnathan Pryce, gran actor al que li han deixat un personatge un pèl histriònic i que podia haver donat més suc si els successors de Broccoli haguessin gosat a sortir-se’n una mica del patró 007, però les circumstàncies de la producció, amb una recent compra de la MGM, no ajudaven.

http://www.dailymotion.com/video/x2dpft4_james-bond-tomorrow-never-dies_tv

Adient per a considerar la influència dels mitjans de comunicació al món actual. Contraindicada pels que estiguin farts de la tecnologia xinesa. James Bond ja anticipava que no sempre es limitarien a copiar i fabricar més barat.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

GoldenEye

Sis anys després de License to Kill i quan ja havia caigut el mur de Berlin, no estava gens clar que el génere d’espies, nascut al caliu de la Guerra Freda, encara tingués vigència. De fet, llibres com la sèrie de Bourne i pel·lícules com True Lies, de James Cameron, apuntaven a una redefinició del génere.

La qüestió és que els sis anys de baralles legals entre productores van forçar la renovació complerta de la saga. Pel camí havia expirat el contracte de Timothy Dalton, i tant ell com la resta del repartiment havien envellit prou com per a que el canvi de cares fos l’opció més atractiva per Broccoli i companyia.

Els fitxatges van ser múltiples. Pierce Brosnan, ja alliberat del seu contracte televisiu, va ser la primera opció un cop Dalton va refusar continuar. Samantha Bond va prendre el relleu de Caroline Bliss com a Moneypenny. I molt més espectacular, la llavors ja molt prestigiosa Judi Dench va substituir Robert Brown com a M. El masclisme i el rol acceptat de la dona han canviat i 007, com sempre, s’hi adapta. L’únic que continua és Desmond Llewelyn en el paper de Q.

A més, GoldenEye és el primer Bond que no rep cap línia de guió d’Ian Fleming. A Michael France li van encarregar que escriguès una història actual i va construir un argument clàssic amb megalòman i arma terrorífica sobre el tapís de la caiguda de l’imperi soviètic. Per a dirigir la funció la productora EON va tenir l’encert de contractar Martin Campbell.

Aquesta seqüència de decisions encertades va acabar parint un espectacle de primera. Començant per una colossal escena inicial amb dos moments sensacionals; continuant amb una persecució entre cotxes de luxe molt diferents; passant per una altra mítica persecució a lloms de carro de combat; i culminant amb una escena grandiosa a un cementiri de les restes escultòriques de la U.R.S.S. Si bé en el primer terç del film l’acció es va encadenant sense que l’espectador tingui gaire pistes sobre quin és el fil, a mesura que passen els minuts el ritme s’estabilitza i dóna peu fins i tot a un esboç d’introspecció de Bond. Pel meu gust, si li treus un pessic d’acció i li canvies per un polsim d’intriga, encara haguès millorat més, però com a pel·lícula d’acció és rodona.

El Bond de Brosnan és semblant al de Dalton. Un personatge cínic, endurit i només amb un punt burleta. Però és també un personatge qüestionat des del primer moment per M i Moneypenny i més tard per la seva partenaire, que li retreu la seva fredor d’una manera que cap altra parella anterior haguès pogut fer. La resposta de James Bond, per cert, és antològica: “it’s what keeps me alive.”

El repartiment té en general un gran nivell interpretatiu. Judi Dench com a M es menja les poques escenes en que participa, com acostumarà a fer a partir d’ara a la sèrie; la nova Moneypenny li posa just el puntet de sal que necessita el seu personatge; i Famke Janssen llueix en el rol de Xenia Onatopp, un personatge molt semblant al que havia interpretat la Barbara Carrera a Never Say Never Again, el retorn bastard de Sean Connery a 007. La Bond babe de torn és aquest cop Izabella Scorupco, que resulta convincent dins de l’estrambòtic que és el seu paper (i el de la majoria de les noies Bond).

Joe Don Baker aporta un punt de comicitat al personatge de Felix Leiter (de fet li han canviat el nom; després de tallar-li les cames, què menys) però el seu casting és un error garrafal: ja havia actuat a The Living Daylights fent de dolent. Una bestiesa (opino) que ja van perpetrar amb l’actor que surt com aliat a You Only Live Twice i com a dolent (i per triplicat!) a Diamonds are Forever.

Però és el gran Sean Bean el que trobo que més llueix. Borda el seu personatge aspre, torturat, fort i tràgic, com la majoria dels que ha construit al llarg de la seva ja llarga carrera. I més enllà de la seva més que correcta interpretació, el personatge apunta al cor del costat fosc de James Bond.

Completa el repartiment la molt valenta Minnie Driver, en un paper curt i divertit quan encara no era massa coneguda. I si, la que canta Stand By Your Man és ella. La lletra de la cançó és de l’època en que M era un home i les dones eren només objectes de decoració a les pel·lícules de 007.

GoldenEye també és la pel·lícula on una psicòloga entrenada per avaluar assassins professionals es fon al cotxe de 007, i un parell de postals romàntiques al Carib es coronen amb un vespre amb la xemeneia encesa. Quant de mal arriben a fer els tòpics forçats! I com de costum, la base secreta d’alta tecnologia del dolent queda destruida completament de manera casual, tan increïble com a License to Kill. I el dolent, entre matar Bond d’una punyetera vegada pegant-li un tret, o soltar la seva parrafada, continua escollint la segona opció. Així no guanyaran mai.

Puerto Rico fa de Cuba (l’antena del satèlit és la que també surt a Contact), Suïssa de la Unió Soviètica, i Tina Turner guanya diners cantant una cançó que no està a la seva alçada. I la pel·lícula es diu GoldenEye perquè és el nom que Fleming li va donar a la seva finca a Jamaica, on va escriure les seves novel·les. I li va donar aquest nom, potser, perquè ell havia dissenyat un Goldeneye en els seus temps d’agent d’intel·ligència.

GoldenEye va ser el darrer Bond en que Albert Cubby Broccoli va participar en la producció. Ja estava molt malalt i la seva filla Barbara i el seu fillastre Michael G. Wilson, que eren ja col·laboradors consolidats a la sèrie, van fer un pas endavant. Per l’absència de més material original d’Ian Fleming i els dubtes sobre la continuitat de la franquícia, el final del film només anunciava que el personatge tornaria (“James Bond will return”) però sense esmentar cap títol en concret.

http://www.dailymotion.com/video/x2dp01h_james-bond-goldeneye_tv

Adient per a fans dels films d’acció o del personatge. Contraindicat pels de John LeCarré.

Salut i sort,
Ivan.

The Second Best Exotic Marigold Hotel

Allò que diuen de les segones parts, en aquesta ocasió es cumpleix del tot.

the second best marigold hotel

The Best Marigold Hotel és un film del 2011 que hi cap dins aquesta categoria de comèdia britànica benintencionada que tant d’èxit té cap allà al Nadal. El film té força gràcia, tant per l’humor com per una acuradíssima ambientació que retratava aspectes molt diferents de la Índia actual, com per les interpretacions d’una colla d’excel·lents actors i actrius.

Vist l’èxit que va tenir, els productors van decidir tornar a fer caixa però aquest cop provant de guanyar-se també el mercat nord-americà. I van decidir que l’únic que calia era tornar a aplicar la mateixa recepta i afegir-li el Richard Gere.

I clar, repetir plat no té el mateix efecte que tastar per primer cop. A més, la inspiració dels guionistes no ha estat la mateixa i l’argument en aquest cas no és ni de ben tros tant agut. L’humor és diguem-ne més moderat, les situacions dramàtiques deixen mal regust i tot plegat m’ha fet mirar el rellotge vàries vegades durant la pel·lícula.

Això si, Gere fa de Gere i ho fa molt bé. I visualment The Second Best Marigold Hotel és una meravella: no només pel cromatisme desbordant del país, sinó especialment per l’art de Ben Smithard a la fotografia; tota una exhibició de talent.

Adient per a passar l’estona. Contraindicada pels que creuen que com a casa, a cap altre lloc.

Ah, pels que penseu que la premisa de partida és esbojarrada, els de la BBC han fet una sèrie, un reality show, amb pensionistes famosos que han passat una temporada la Índia.

Salut i sort,
Ivan.

Nine

No sóc gaire de musicals, però Nine m’ha agradat molt.

Nine

També té a veure que pel matí havia vist l’exposició de Fellini al CaixaForum, amb la qual cosa vaig poder apreciar tot l’homenatge que es realitza a la filmografia felliniana. Hi ha fotografies i seqüències que havia vist pel matí que al vespre, veient Nine, veia recreades amb respecte i elegància.

Però si Nine és indubtablement un homenatge a Federico Fellini, també ho és a la música de l’immortal Nino Rota, que tot i que passarà a la Història del Cinema per la banda sonora de The Godfather, és el compositor clàssic de Fellini, amb qui va col·laborar un munt de vegades.

La música de Nine és excel·lent, i els números musicals estan perfectament integrats en el film. El que més m’ha agradat és la fotografia, que mescla amb gran habilitat el color i el blanc i negre, i que adapta el focus en tot moment per a puntuar tant l’alegria com la nostàlgia i emfatitzar la feina dels actors.

Perdó, de l’actor, perquè Daniel Day-Lewis té, a banda d’algun altre secundari molt bo, una legió d’actrius que li donen rèplica. Majestuosament elegant la presència de Sofia Loren (però increïble com a prototipus de la mamma italiana), molt bona la Kate Hudson, millor la Penélope Cruz (en una típica actuació seva, molt espontània i que sembla que té captivat Hollywood) i extraordinària la Marion Cotillard. I a l’hora de cantar i ballar, tothom manté el nivell. Per entendre’ns: no he esmentat la Nicole Kidman ni la Judi Dench.

Nine és tant espectacular com íntima, tant exhuberant com melancòlica, i un preciós poema d’amor a la joventut perduda.

Adient si us va agradar Molin Rouge. Contraindicat si busqueu una anàlisi psicològica com la de Stardust Memories.

Salut i sort,
Ivan.