Nine

No sóc gaire de musicals, però Nine m’ha agradat molt.

Nine

També té a veure que pel matí havia vist l’exposició de Fellini al CaixaForum, amb la qual cosa vaig poder apreciar tot l’homenatge que es realitza a la filmografia felliniana. Hi ha fotografies i seqüències que havia vist pel matí que al vespre, veient Nine, veia recreades amb respecte i elegància.

Però si Nine és indubtablement un homenatge a Federico Fellini, també ho és a la música de l’immortal Nino Rota, que tot i que passarà a la Història del Cinema per la banda sonora de The Godfather, és el compositor clàssic de Fellini, amb qui va col·laborar un munt de vegades.

La música de Nine és excel·lent, i els números musicals estan perfectament integrats en el film. El que més m’ha agradat és la fotografia, que mescla amb gran habilitat el color i el blanc i negre, i que adapta el focus en tot moment per a puntuar tant l’alegria com la nostàlgia i emfatitzar la feina dels actors.

Perdó, de l’actor, perquè Daniel Day-Lewis té, a banda d’algun altre secundari molt bo, una legió d’actrius que li donen rèplica. Majestuosament elegant la presència de Sofia Loren (però increïble com a prototipus de la mamma italiana), molt bona la Kate Hudson, millor la Penélope Cruz (en una típica actuació seva, molt espontània i que sembla que té captivat Hollywood) i extraordinària la Marion Cotillard. I a l’hora de cantar i ballar, tothom manté el nivell. Per entendre’ns: no he esmentat la Nicole Kidman ni la Judi Dench.

Nine és tant espectacular com íntima, tant exhuberant com melancòlica, i un preciós poema d’amor a la joventut perduda.

Adient si us va agradar Molin Rouge. Contraindicat si busqueu una anàlisi psicològica com la de Stardust Memories.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

6 thoughts on “Nine

  1. Si Nine és Vuit i mig convertit en un musical diria que no m’agradarà.

    Ja ho sé que de La Divina Comèdia també se’n poden fer videojocs i que Calixto Bieito ha demostrat que a Hàmlet també se’l pot representar com a un alcohòlic nihilista.

    Però vaja, Vuit i mig m’agrada tal i com és. No li trobo la gràcia a destriar quines coses valen la pena de Nine que no estiguin en l’original. Si fos per mi, que facin musicals d’una altra cosa.

    1. Jordi, no cal ser tant radical. Si Verdi i Kenneth Brannagh (entre d’altres) haguessin pensat el mateix respecte Hamlet, a hores d’ara no podriem gaudir ni d’una obra mestra de l’òpera ni d’una pel·lícula superba.

      Jo he vist Nine sense haver vist 8 1/2 i m’ha agradat. Apunto a la llista de pendents mirar el film de Fellini.

  2. Ben bé no és el mateix, El problema rau en la circularitat de l’adaptació. Imagina: Shakespeare escriu una obra de teatre i Kenneth Brannagh l’adapta al cinema. Aleshores qui sigui escriu una obra de teatre basada en la pel·lícula de Brannagh. Oi que no t’ho imagines? No, perquè per a que això passi cal obviar l’obra original de Hamlet. I, en qualsevol cas, qui vegi la nova obra de teatre la compararà amb l’altra obra de teatre. No amb la pel·lícula.

    Els remakes de coses excepcionals en el seu mateix mitjà poden ser molt violents. Tens un film característic i molt especial i Broadway usa la història per fer-ne un musical. Tens un excel·lent musical basat més o menys vagament en una excel·lent pel·lícula. Però el que passa després és que d’aquest musical en fan una pel·lícula.

    Només dic que és difícil valorar aquesta pel·lícula en allò que realment és si valores el Fellini original. Em costa fer aquestes coses: veient-la costa evitar veura-la com un intent d’explicar la mateixa història. És més fàcil valorar-la pel que és si no l’has vista o si no et va agradar.

    1. T’entenc, i et dono la raó en la teva exposició teòrica, però no comparteixo el rebuig. Amb la música no fem això, acceptem reinterpretacions de cançons clàssiques (i ja no t’explico amb la música clàssica!) i fins i tot les valorem en ocasions com a millors que les originals.

      Els remakes de cinema tenen llarga tradició (només amb els de His Girl Friday ja n’hi ha per escriure una monografia). I ara la darrera dèria són els diferents muntatges que un mateix autor fa del seu film. Això no és més que un artista inspirant-se en l’obra d’un artista anterior. A l’article ja esmento a Woody Allen i el seu Stardust Memories.

      Afegeixo, per amenitzar aquesta parrafada, un exemple de cover musical:
      La versió és interessant.
      L’original és una peça mestra en el seu génere.

  3. Amb la música no fem això però amb la literatura sí. La major part del cinema juga la lliga de la música però una part, la més personal, juga la de la literatura, perquè són obres rodones en que la narració i la forma de narrar estan molt lligades al narrador. Quants remakes recordes de Ciutadà Kane, dels Quatrecents cops, de Viatge a Tokio o de Lladre de bicicletes?

    No se’n fan versions perquè l’original té prou personalitat com per a contaminar la percepció d’una recreació i costa estar a l’alçada. Si et va agradar l’original mal, perquè no valoraràs prou la nova versió. I si no et va agradar prou, mal també, perquè hauràs de vèncer el prejudici.

    ‘Vuit i mig’ és una d’aquestes pel·lícules i si n’han fet una versió és perquè consideren que els espectadors no estan ‘contaminats’ per haver vist l’original. Una mena de tòtem sagrat que hi ha gent a qui sona però ningú no ha vist. Doncs mira, jo sí estic contaminat.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s