No sóc gaire de musicals, però Nine m’ha agradat molt.
També té a veure que pel matí havia vist l’exposició de Fellini al CaixaForum, amb la qual cosa vaig poder apreciar tot l’homenatge que es realitza a la filmografia felliniana. Hi ha fotografies i seqüències que havia vist pel matí que al vespre, veient Nine, veia recreades amb respecte i elegància.
Però si Nine és indubtablement un homenatge a Federico Fellini, també ho és a la música de l’immortal Nino Rota, que tot i que passarà a la Història del Cinema per la banda sonora de The Godfather, és el compositor clàssic de Fellini, amb qui va col·laborar un munt de vegades.
La música de Nine és excel·lent, i els números musicals estan perfectament integrats en el film. El que més m’ha agradat és la fotografia, que mescla amb gran habilitat el color i el blanc i negre, i que adapta el focus en tot moment per a puntuar tant l’alegria com la nostàlgia i emfatitzar la feina dels actors.
Perdó, de l’actor, perquè Daniel Day-Lewis té, a banda d’algun altre secundari molt bo, una legió d’actrius que li donen rèplica. Majestuosament elegant la presència de Sofia Loren (però increïble com a prototipus de la mamma italiana), molt bona la Kate Hudson, millor la Penélope Cruz (en una típica actuació seva, molt espontània i que sembla que té captivat Hollywood) i extraordinària la Marion Cotillard. I a l’hora de cantar i ballar, tothom manté el nivell. Per entendre’ns: no he esmentat la Nicole Kidman ni la Judi Dench.
Nine és tant espectacular com íntima, tant exhuberant com melancòlica, i un preciós poema d’amor a la joventut perduda.
Adient si us va agradar Molin Rouge. Contraindicat si busqueu una anàlisi psicològica com la de Stardust Memories.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!