La meva primera incursió en la sèrie Carvalho m’ha deixat molt bon gust a la boca.

A La Soledad del Manager aparèixen totes les claus que defineixen tant la novel·la negra com l’obra de Manuel Vázquez Montalbán: el crim és només un pretext per a una detallada i profunda anàlisi social; Barcelona és escudrinyada a consciència; hi ha una fotografia clara del moment polític i social de la transició; els de dreta són conspiradors i els d’esquerres no ho són tant com creuen; escenes de sexe explicades de manera tant realista com explícita; i deliciosos moments on tant la cuina com la gastronomia són elevades al cim de la cultura popular, en contraposició amb la cultura oficial fàcilment usurpable pel poder polític i econòmic.

Tot això embolicant de manera perfecta una trama negra molt senzilla i uns personatges als que costa molt no estimar ni que sigui una mica. El cinisme de Carvalho és aclaparador, la innocent complexitat de Biscuter o el veí gastrònom donen un color vital a la novel·la que la fa molt més entranyable del que seria amb només la sòrdida història policial. Del millor de La Soledad del Manager és la manera com Vázquez Montalbán combina els personatges de classe alta i de baixa estopa, de manera molt més natural que ho aconsegueix l’Eduardo Mendoza, per exemple.

A La Soledad del Manager reconec antecedents clars del que poc temps després Montalbán va sublimar a Galíndez, una novel·la on repeteix els mateixos temes però amb un tractament molt millor acabat.

Adient per amants de Barcelona i de la novel·la negra. Contraindicat si no us agrada llegir coses ben realistes.

Salut i sort,
Ivan.