The Quiet American

The Quiet American

Graham Greene és un autor que ha tingut èxit tant amb les seves novel·les com amb les adaptacions que aquestes han tingut al cinema i la televisió. Recordo una mini-sèrie sobre The Human Factor que em va deixar senzillament frepat. Aquesta adaptació de The Quiet American és molt recomenable.

Ambientada al Saigon de les acaballes del domini francès sobre Indoxina, The Quiet American explica diverses històries en una sola pel·lícula, i ho fa d’una manera exquisida. Per una banda tenim el rerefons del drama polític i militar; per l’altra un triangle amoròs. Sexe, desig, amor, cinisme, colonialisme, amistat, tot encaixa en un retaule que deixa en mal lloc la condició humana, però que és ple de compassió pels qui la pateixen.

A primer cop d’ull, el gran atractiu d’aquest thriller és la parella protagonista: Michael Caine i Brendan Fraser, consagradíssim l’un i emergent l’altre, triomfen en un duel interpretatiu de gran alçada. Caine en té prou amb moure subtilment la cella, afegir una pausa enmig d’una frase o canviar lleugerament el to de veu per a donar una altra lliçó d’ofici. Impressionant. Però no menys excel·lent és l’actuació, voluntariosa i complidora del popular Brendan Fraser (The Mummy, per exemple) que resulta no només convincent sinó conmovedor. I és molt difícil transmetre sensibilitat quan interpretes un autèntic malparit.

Però si la parella d’estrelles està bé, els actors mal anomenats secundaris són una mina d’or. La misteriosament sensual Do Thi Hai Yen té una presencia captivadora, animal, que transmet tot i més amb la mirada i el posat de la seva esbelta figura. El sobri Tzi Ma parla amb gestos mínims i mirades profundes. La Pham Thi Mai Hoa, que interpreta la germana de la noia del triangle amoròs, domina totes les escenes en que participa, i són escenes amb Michael Caine per enmig. Deixo pel final un actor al que li tinc un afecte especial: el serbi Rade Serbedzija es crospeix amb patates el parell d’escenes en que apareix interpretant l’inspector francès de policia, i et fa maleir el guionista per no ampliar el seu paper. Els habituals del Verdi potser el recordareu d’aquell magnífic drama bèlic balcànic que es diu Before the Rain.

El responsable d’aquest excel·lent thriller de descarnat cinisme i melancòlic romanticisme és el director Phillip Noyce, hàbil artesà de pel·lícules de misteri amb ritme de films d’acció (The Bone Collector, Patriot Games, Clear and Present Danger) i que aquí es beneficia d’una producció perfecta, amb una ambientació extrordinària i una música evocadora, lírica i bellíssima.

Adient per a gaudir d’un plat de molt bon cinema. Contraindicat per a ànimes sensibles: la vida és dura.

Salut i sort,
Ivan.

On Her Majesty’s Secret Service

On Her Majesty’s Secret Service

El repte de continuar la saga Bond sense Sean Connery era majúscul, i trobo que la parella Peter R. Hunt & George Lazenby se’n va sortir prou bé.

Els crèdits d’entrada pretenen lligar el personatge amb l’esència de la sèrie, superant el canvi d’actor i enfocant l’atenció de l’espectador no cap a la cara del protagonista sinó cap a l’acció i les noies que l’envoltaran. I les primeres escenes juguen a amagar el rostre del George Lazenby, creant un fals misteri que es remata amb un meta-acudit paròdic al final d’una seqüència que, per cert, no té cap ni peus i que no té cap justificació possible després a la pel·lícula.

L’australià George Lazenby no ho fa pas malament. Un pèl fred, sempre amb un posat molt elegant, amb un somriure discret à la Cary Grant i lluint molt bona planta en tota circumstància i vestuari, especialment al fer-li de perxa a l’esmòquin. El seu Bond és menys cínic, té sentiments i té por en moments concrets; però igualment creïble com a agent secret d’èlit. De fet, George Lazenby és l’únic actor que ha rebut una candidatura als Golden Globe interpretant James Bond, tot i que no tenia formació ni experiència d’actor. I els jurats dels premis tenen el criteri que tenen, perquè també es pot dir sense equivocar-se que Lazenby va repetint posat i cara a la majoria d’escenes de On Her Majesty’s Secret Service.

Per a recolzar Lazenby, Broccoli i Saltzman van contractar una Bond girl de primera, l’aleshores famosíssima Emma Peel de Los Vengadores, Diana Rigg. Malauradament, la seva interpretació és contradictòria i no acaba de perfilar el seu personatge. Hi ha els moments en que és rebel, els que sembla una bleda, els que té el cap més dur que una pedra, i altres on es deixa fer. No sóc capaç de descriure encertadament el personatge de Tracy di Vicenzo.

A la resta del repartiment principal, en Telly Savalas substitueix Donald Plesance en el paper de Blofeld. Construeix un malvat convincent, pervers i cruel, però el canvi de rostre, notabilíssim, escapça la possibilitat de crear un personatge recurrent i potentíssim per a la sèrie. El personatge de la seva mà dreta Ilse Steppat és calcat tant físicament com en perfil al de Rosa Klebb a From Russia with Love.

I les noies tenen un rol típic de l’època: secundari. boniques i sotmeses. En tots els films 007 es va repetint un mateix patró: noies hàbils ben ensinistrades, fins a un nivell potser excepcional, però que depenen totalment de l’home de torn per a prendre decisions. El que interpreta Ursula Andress a Dr. No, les pilots de Pussy Galore, les moltes que surten a On Her Majesty’s Secret Service, les guardaespatlles que apareixeran Diamonds Are Forever, totes responen a aquest disseny.

On Her Majesty’s Secret Service té un ritme molt més pausat que els films precedents de la franquícia. Les escenes d’acció continuen sent el punt diferencial de la pel·lícula, i són frenètiques, però hi ha més èmfasi en la intriga i una bona colla d’escenes que podriem qualificar de romàntiques, canviant completament el to de la relació habitual entre James Bond i la seva partenaire. Això si, el guió, com els seus precedents, continua tenint mancances importants, que ara considerem infantils però aleshores colaven perfectament, en la construcció de perstonatges importants i en algunes de les seves decisions.

Però en conjunt Peter R. Hunt li dóna un ritme prou viu durant tot el metratge (les de Bond acostumen a durar dues hores, poca broma) i la combinació dels diferents registres es prou fluïda. Potser hi ha més escenes d’acció que als films precedents, però estan millor integrades i no és com a You Only Live Twice que es passen l’estona corrent sense saber perquè.

L’argument de On Her Majesty’s Secret Service és l’enèssima conspiració de Spectra per a dominar el món, mentre James Bond intenta eliminar en Blofeld, el seu cap. En aquest sisè capítol les localitzacions principals són el Portugal de finals dels seixanta i les estacions d’esquí suïsses. Precisament les persecucions esquiant són dues de les millors seqüències del film. Anys més tard rebran el seu homenatge al començament de The Spy Who Loved Me.

Apareix Q, però sense cap dels seus invents. El que si es pot veure és una tecnologia ultramoderna que molt poc més tard va revolucionar la vida a les oficines de tot el món: la fotocopiadora. I la música, un altre cop de John Barry, té més força del que era habitual als films 007, i inclou el darrer enregistrament de Lou Armstrong, We Have All the Time in the World.

Tot plegat, un film al qual l’etiqueta 007 no el beneficia gaire, i que no ha envellit gens malament. Grinyolen, per l’espectador no fan de Bond, aspectes que són marca de la casa per a la franquícia, però també apunta coses que, si la sèrie haguès continuat per aquest camí i amb aquest actor haurien pogut donar molt de suc.

Adient per a descobrir matisos dins del tòpic. Contraindicada com a primer tast de 007.

Salut i sort,
Ivan.

Ropa sucia

El marit va anar al meublé a matar la seva dona i el seu amant, però es va equivocar de parella adúltera i va passar els següents vint anys a presó, mentre la dona feia una nova família. I llavors el marit va sortir de presó. L’argument de Ropa sucia és ben negre.

portada_ropa-sucia

Pascal Rabaté ha escrit una història versemblant i sorprenent, colpidora i sòbria, sòrdida i engrescadora, que no pot deixar ningú indiferent. Però és que a més l’argument està desenvolupat en un autèntic prodigi de guió, encara molt més negre, precís en tots els seus aspectes.

Rabaté és molt econòmic en el que explica: poques traçades, però amb màxim de significat. Totes les vinyetes aporten significació; tots els diàlegs retraten els personatges; cada nova situació augmenta el thriller i il·lumina la negror de la història amb una nova incògnita.

ropa-sucia-dialeg

El guió de Ropa sucia adopta una aproximació impressionista mitjançant situacions quotidianes que retraten els protagonistes. És un punt de vista angoixant, que parteix del criminal i enfoca la víctima, tal com explicava Hitchcock l’exemple de la maleta sota la taula, gràcies al qual es crea un crescendo sensacional que magnifica la tensió narrativa, de manera contraposada a la rutina vital d’uns personatges marginals perfectament versemblants.

ropa-sucia-vigilant

Ropa sucia mostra delinqūència i humanitat alhora, creant un contrast entre la sordidesa ambiental i el caliu familiar que només havia vist abans en comèdies o en produccions cinematogràfiques mítiques i d’ambient molt més luxós.
Els personatges són molt atractius, amb matisos, dibuixats de manera una mica lletja, com les seves vides.

ropa-sucia-sebastien-gnaedig

En aquest aspecte el dibuixant Sébastien Gnaedig aconsegueix no només reflectir la lletjor moral de Ropa sucia, sinó també confondre una mica el lector creant rostres molt semblants per a membres de la mateixa família, cosa apropiada pel relat i que combinada amb un ús no prou freqüent dels noms propis porta a que els fills rebin en certa manera el rol dels pares, o a l’inrevés, igual que passa a la vida real.

ropa-sucia-nuit

La coloració bitonal del mateix Rabaté emfatitza la rutina, els secrets, el viure fora de la llum, al marge de la llei. Per altra banda, La manca de detall en les faccions afavoreix la identificació del lector amb els personatges. A mi m’ha semblat un tractament gràfic molt adient per Ropa sucia, tot i que no ha agradat a tothom i és que estèticament és cert que té un atractiu limitat.

ropa-sucia-martino

La maquetació senzilla, sense grans plans, ajuda a centrar Ropa sucia sempre en els personatges i el relat. Rabaté va ilustrar ell mateix altres històries negres i sòrdides ambientades en entorns rurals, com la recentment publicada en castellà Un gusano en la fruta, però és evident que ara no volia emfatitzar tant el costumbrisme com les arrugues de l’ànima.

ropa-sucia-rabate

La cirereta de Ropa sucia és un final sorprenent que tampoc ha agradat a tothom, barroer, poètic, lluminós, propi de la Belle Epoque de Trueba, tot i que crec que seria l’Almodóvar qui faria un bon film.

Adient si us agrada la figura del loser. Contraindicada si no podeu amb el cinema dels germans Coen.

Salut i sort,
Ivan.

La escena del crimen

Fa temps vaig haver de decidir com etiquetava les històries de misteri a Lo Bloc. Com que “negre” va bé pels còmics però no per novel·les, sèries ni pel·lícules, vaig haver de buscar una alternativa que va acabar sent thriller, tot i que no és ben bé el mateix; i tot perquè “misteri” redueix l’abast a la part diguem-ne més de resolució del trencaclosques, i no abasta tota l’amplitud de moltes de les trames del gènere.

Per exemple a La escena del crimen, què és una història negra, negra, negra.

No sóc gens partidari d’avançar l’argument de les obres que comento, i molt especialment d’un thriller, però és que a més els girs de la trama de La escena del crimen han estat pensats amb molta cura, i anar-els descobrint n´és l’atractiu principal, perquè cada gir introdueix un nou dilema ètic, parla d’una altra cantonada de l’ànima. Em limitaré a dir que l’argument està inspirat (però no és cap adaptació) en una novel·la de Raymond Chandler que també va servir de base a una excel·lent pel·lícula del Paul Newman que podeu veure a Youtube.

Recolzant-se en un punt de partida de clàssica novel·la negra, Ed Brubaker signa un guió sensacional. L’acció flueix a ritme viu i amb cadència cinematogràfica. El que més m’ha agradat és la veu en off, emprada de manera magistral: dota de veu interior el protagonista, ajudant a entendre tota la seva dimensió, i agilitza la transició entre les diferents seqüencies sense fer-se pesada.

Però a més, Brubaker actualitza els personatges típics del noir i crea un reguitzell de figures properes, plenes d’ànima i reconeixibles en la gent normal que ens envolta. I solta els seus persontages en l’ambient cultural de San Francisco i els planta un parell de drames ben grossos al davant. I llavors és quan ens sentim identificats amb aquestes pobres criatures i caiem de peus als peus d’Ed Brubaker.

Com a guió primerenc que és, La escena del crimen té òbviament alguns defectes menors. Els diàlegs són la palanca que empren alguns girs del guió, i el còmic és un medi en el qual els diàlegs han de ser molt concisos. Això fa que aquests girs puguin semblar forçats, si més no en primera lectura.

La escena del crimen està molt ben dibuixada i entintada per Michael Lark i Sean Phillips respectivament.  M’agraden especialment els plans mitjans i els generals, allà on Michael Lark retrata els ambients i crea atmòsferes que submergeixen el lector a la trama.  En canvi, crec que abusa de les ombres per a enfosquir encara més la tristesa i amargor dels personatges, especialment en els primers plans; hagués preferit altres recursos que, veient especialment com dibuixa el personatge de Maggie, ja tenia ben dominats dins del seu repertori.  El color és mèrit del James Sinclair, que empra uns tons apagats, foscos i tristos,  molt adients a La escena del crimen.

L’edició deluxe que n’ha fet Planeta Còmic permet apreciar l’art de Lark i de Phillips en un parell de pàgines on es mostren els esboços en blanc i negre d’ambdós. Hi ha a més una explicació d’Ed Brubaker sobre l’origen de l’obra i dos pròlegs de (no less!) Brian Michael Bendis i José Torralba, què és qui ha traduit Scene of the Crime. A més dels quatre números originals de la mini sèrie hi ha també una història curta amb els personatges principals.

La escena del crimen paga molt la pena i m’ha deixat amb ganes que aquest trio hagués pogut continuar desenvolupant els personatges en una sèrie més llarga. Però Batman s’hi va posar per enmig…

Adient pels que us que un misteri us sorprengui amb els tòpics del génere. Contraindicat si us agraden les històries de bons i dolents.

Salut i sort,
Ivan.