El repte de continuar la saga Bond sense Sean Connery era majúscul, i trobo que la parella Peter R. Hunt & George Lazenby se’n va sortir prou bé.

Els crèdits d’entrada pretenen lligar el personatge amb l’esència de la sèrie, superant el canvi d’actor i enfocant l’atenció de l’espectador no cap a la cara del protagonista sinó cap a l’acció i les noies que l’envoltaran. I les primeres escenes juguen a amagar el rostre del George Lazenby, creant un fals misteri que es remata amb un meta-acudit paròdic al final d’una seqüència que, per cert, no té cap ni peus i que no té cap justificació possible després a la pel·lícula.

L’australià George Lazenby no ho fa pas malament. Un pèl fred, sempre amb un posat molt elegant, amb un somriure discret à la Cary Grant i lluint molt bona planta en tota circumstància i vestuari, especialment al fer-li de perxa a l’esmòquin. El seu Bond és menys cínic, té sentiments i té por en moments concrets; però igualment creïble com a agent secret d’èlit. De fet, George Lazenby és l’únic actor que ha rebut una candidatura als Golden Globe interpretant James Bond, tot i que no tenia formació ni experiència d’actor. I els jurats dels premis tenen el criteri que tenen, perquè també es pot dir sense equivocar-se que Lazenby va repetint posat i cara a la majoria d’escenes de On Her Majesty’s Secret Service.

Per a recolzar Lazenby, Broccoli i Saltzman van contractar una Bond girl de primera, l’aleshores famosíssima Emma Peel de Los Vengadores, Diana Rigg. Malauradament, la seva interpretació és contradictòria i no acaba de perfilar el seu personatge. Hi ha els moments en que és rebel, els que sembla una bleda, els que té el cap més dur que una pedra, i altres on es deixa fer. No sóc capaç de descriure encertadament el personatge de Tracy di Vicenzo.

A la resta del repartiment principal, en Telly Savalas substitueix Donald Plesance en el paper de Blofeld. Construeix un malvat convincent, pervers i cruel, però el canvi de rostre, notabilíssim, escapça la possibilitat de crear un personatge recurrent i potentíssim per a la sèrie. El personatge de la seva mà dreta Ilse Steppat és calcat tant físicament com en perfil al de Rosa Klebb a From Russia with Love.

I les noies tenen un rol típic de l’època: secundari. boniques i sotmeses. En tots els films 007 es va repetint un mateix patró: noies hàbils ben ensinistrades, fins a un nivell potser excepcional, però que depenen totalment de l’home de torn per a prendre decisions. El que interpreta Ursula Andress a Dr. No, les pilots de Pussy Galore, les moltes que surten a On Her Majesty’s Secret Service, les guardaespatlles que apareixeran Diamonds Are Forever, totes responen a aquest disseny.

On Her Majesty’s Secret Service té un ritme molt més pausat que els films precedents de la franquícia. Les escenes d’acció continuen sent el punt diferencial de la pel·lícula, i són frenètiques, però hi ha més èmfasi en la intriga i una bona colla d’escenes que podriem qualificar de romàntiques, canviant completament el to de la relació habitual entre James Bond i la seva partenaire. Això si, el guió, com els seus precedents, continua tenint mancances importants, que ara considerem infantils però aleshores colaven perfectament, en la construcció de perstonatges importants i en algunes de les seves decisions.

Però en conjunt Peter R. Hunt li dóna un ritme prou viu durant tot el metratge (les de Bond acostumen a durar dues hores, poca broma) i la combinació dels diferents registres es prou fluïda. Potser hi ha més escenes d’acció que als films precedents, però estan millor integrades i no és com a You Only Live Twice que es passen l’estona corrent sense saber perquè.

L’argument de On Her Majesty’s Secret Service és l’enèssima conspiració de Spectra per a dominar el món, mentre James Bond intenta eliminar en Blofeld, el seu cap. En aquest sisè capítol les localitzacions principals són el Portugal de finals dels seixanta i les estacions d’esquí suïsses. Precisament les persecucions esquiant són dues de les millors seqüències del film. Anys més tard rebran el seu homenatge al començament de The Spy Who Loved Me.

Apareix Q, però sense cap dels seus invents. El que si es pot veure és una tecnologia ultramoderna que molt poc més tard va revolucionar la vida a les oficines de tot el món: la fotocopiadora. I la música, un altre cop de John Barry, té més força del que era habitual als films 007, i inclou el darrer enregistrament de Lou Armstrong, We Have All the Time in the World.

Tot plegat, un film al qual l’etiqueta 007 no el beneficia gaire, i que no ha envellit gens malament. Grinyolen, per l’espectador no fan de Bond, aspectes que són marca de la casa per a la franquícia, però també apunta coses que, si la sèrie haguès continuat per aquest camí i amb aquest actor haurien pogut donar molt de suc.

Adient per a descobrir matisos dins del tòpic. Contraindicada com a primer tast de 007.

Salut i sort,
Ivan.