George Lazenby es va barallar amb els productors, Roger Moore tornava a tenir un contracte televisiu, i Broccoli i Saltzman no volien tornar a fer un casting de mil candidats per a trobar un nou James Bond. O sigui que li van pagar una morterada a Sean Connery.

Cap referència al film anterior. L’escena prèvia als crèdits mostra a James Bond a la recerca de venjança sobre Blofeld però no s’explica perquè. Mentre el començament d’On Her Majesty’s Secret Service assumia la continuitat de la saga per sobre del canvi de protagonista, aquí la opció és fer veure que George Lazenby, amb qui els productors havien acabat malament, no havia existit.

A Connery li van posar un acompanyament prou atractiu. La Jill St. John és la millor noia Bond de l’era Connery amb diferència. El seu personatge continua necessitant un home quan es reparteixen bufetades, moment en que la fan servir com a punt còmic, però el personatge de Tiffany Case mostra caràcter i personalitat, a més d’una picardia que la vena còmica de l’actriu explota molt bé.

Apareix també un parell de personatges impagables, els assassins freaks que aporten tant el factor sàdic, la miqueta de terror, com l’humorístic. Mr. Wint i Mr. Kidd són una aparició refrescant que afegeix atractiu a Diamonds are Forever i resta pes a Connery en la generació de moments àlgids. I contrasten positivament amb la foscor dels mafiosos.

També hi surten els ja habituals personatges de Blofeld i Felix Leiter, malauradament amb una altra caracterització diferent. En aquest cas és encara pitjor, ja que l’actor que encarna Blofeld és Charles Gay, que feia d’aliat de Bond a You Only Live Twice. També cal dir que l’agent de la CIA es fa servir només com a recolzament argumental, no se li dóna cap importància pròpia en cap d’aquests films, a diferència del que passarà a License to Kill i l’època protagonitzada pel Daniel Craig.

El guió de Diamonds are Forever desenvolupa un cas de tràfic de diamants d’una manera entenedora i amagant l’argument real fins gairebé el final. En aquest film sí que es passa d’un punt al següent amb una certa lògica i el fil es segueix perfectament, tot aconseguint un bon equilibri entre el misteri i l’aventura. Intenta incorporar la comèdia a l’equació, però en la meva opinió aquí la feina de Tom Mankiewicz falla. _Diamonds are Forever_¹ inclou una persecució als carrers de Las Vegas que en el seu moment segurament era de les millors que s’havien fet.

I si ens posem en l’època, just abans dels Acords de Hèlsinki ens adonarem com d’importants són les referències a la cursa de l’espai i l’armament nuclear, en el final del tram més dur de la Guerra Freda, fonts totes elles de neguit en el públic que buscava evasió al cinema.

Malauradament, Diamonds are Forever també ensenya mostres de la propera decadència de la saga 007. Ho escenifica perfectament el moment en que James Bond, habitual del casino de Montecarlo, passa una bona estona als casinos de Las Vegas. Hi ha un to humorístic, de no prendre’s seriosament la història d’espionatge i hom té la impressió que el director Guy Hamilton busca que l’espectador rigui més que no pas es quedi frepat. Però penso que no marca prou la diferència entre els moments de conya i els de tensió. L’exotisme que proporciona el desert de Nevada o Amsterdam és, per comparació amb escenaris passats, limitat. I la cançó que interpreta Shirley Bassey és dolentota.

Els gadgets de Q són poc espectaculars visualment i el record se’l queda l’estrafolari vehicle espacial amb el que Bond condueix pel desert. Hi ha aquí una insinuació que Amstrong no va trepitjar la Lluna?

Adient per a situar-se mentalment en la concepció del món de començament dels 70. Contraindicada per aprendre com saltar a la piscina (escena memorable de Diamonds are Forever).

Salut i sort,
Ivan.