Diamonds are Forever

Diamonds are Forever

George Lazenby es va barallar amb els productors, Roger Moore tornava a tenir un contracte televisiu, i Broccoli i Saltzman no volien tornar a fer un casting de mil candidats per a trobar un nou James Bond. O sigui que li van pagar una morterada a Sean Connery.

Cap referència al film anterior. L’escena prèvia als crèdits mostra a James Bond a la recerca de venjança sobre Blofeld però no s’explica perquè. Mentre el començament d’On Her Majesty’s Secret Service assumia la continuitat de la saga per sobre del canvi de protagonista, aquí la opció és fer veure que George Lazenby, amb qui els productors havien acabat malament, no havia existit.

A Connery li van posar un acompanyament prou atractiu. La Jill St. John és la millor noia Bond de l’era Connery amb diferència. El seu personatge continua necessitant un home quan es reparteixen bufetades, moment en que la fan servir com a punt còmic, però el personatge de Tiffany Case mostra caràcter i personalitat, a més d’una picardia que la vena còmica de l’actriu explota molt bé.

Apareix també un parell de personatges impagables, els assassins freaks que aporten tant el factor sàdic, la miqueta de terror, com l’humorístic. Mr. Wint i Mr. Kidd són una aparició refrescant que afegeix atractiu a Diamonds are Forever i resta pes a Connery en la generació de moments àlgids. I contrasten positivament amb la foscor dels mafiosos.

També hi surten els ja habituals personatges de Blofeld i Felix Leiter, malauradament amb una altra caracterització diferent. En aquest cas és encara pitjor, ja que l’actor que encarna Blofeld és Charles Gay, que feia d’aliat de Bond a You Only Live Twice. També cal dir que l’agent de la CIA es fa servir només com a recolzament argumental, no se li dóna cap importància pròpia en cap d’aquests films, a diferència del que passarà a License to Kill i l’època protagonitzada pel Daniel Craig.

El guió de Diamonds are Forever desenvolupa un cas de tràfic de diamants d’una manera entenedora i amagant l’argument real fins gairebé el final. En aquest film sí que es passa d’un punt al següent amb una certa lògica i el fil es segueix perfectament, tot aconseguint un bon equilibri entre el misteri i l’aventura. Intenta incorporar la comèdia a l’equació, però en la meva opinió aquí la feina de Tom Mankiewicz falla. _Diamonds are Forever_1 inclou una persecució als carrers de Las Vegas que en el seu moment segurament era de les millors que s’havien fet.

I si ens posem en l’època, just abans dels Acords de Hèlsinki ens adonarem com d’importants són les referències a la cursa de l’espai i l’armament nuclear, en el final del tram més dur de la Guerra Freda, fonts totes elles de neguit en el públic que buscava evasió al cinema.

Malauradament, Diamonds are Forever també ensenya mostres de la propera decadència de la saga 007. Ho escenifica perfectament el moment en que James Bond, habitual del casino de Montecarlo, passa una bona estona als casinos de Las Vegas. Hi ha un to humorístic, de no prendre’s seriosament la història d’espionatge i hom té la impressió que el director Guy Hamilton busca que l’espectador rigui més que no pas es quedi frepat. Però penso que no marca prou la diferència entre els moments de conya i els de tensió. L’exotisme que proporciona el desert de Nevada o Amsterdam és, per comparació amb escenaris passats, limitat. I la cançó que interpreta Shirley Bassey és dolentota.

Els gadgets de Q són poc espectaculars visualment i el record se’l queda l’estrafolari vehicle espacial amb el que Bond condueix pel desert. Hi ha aquí una insinuació que Amstrong no va trepitjar la Lluna?

Adient per a situar-se mentalment en la concepció del món de començament dels 70. Contraindicada per aprendre com saltar a la piscina (escena memorable de Diamonds are Forever).

Salut i sort,
Ivan.


  1. La imatge de la capçalera l’he agafada de la Wikipedia. Font: (WP:NFCC#4). 
Anuncis

From Russia with Love

From Russia with Love

Alguns diuen que From Russia with Love és la millor pel·lícula de la saga Bond. En qualsevol cas, ha envellit prou bé.

From Russia with Love reprén el personatge i l’univers esboçats a Dr. No. Ho podem veure clarament en anécdotes com la venjança que planeja Spectre i en el personatge de Sylvia Trench, o més subtilment en el to de film clàssic d’espies, propi d’una novel·la de Le Carré.

Alhora, From Russia with Love engega una sèrie d’elements que s’aniran repetint sempre més a la sèrie: l’apertura amb el canó de la pistola apuntant 007, l’escena d’acció prèvia als crèdits inicials, els crèdits superposats a la cançó i un munt de siluetes de noies, Desmond Llewelyn interpretant el personatge de Q, les persecucions amb helicòpter i barca, i un viatge en tren.

Són aquests elements més heterodoxes els que es recorden més d’un film clàssic d’intriga. Terence Young li treu molt de suc a un argument convencional amb una inversemblant protagonista femenina i punts extravagants com el del periscopi o la resolució final. Si hi ha una pel·lícula de James Bond què és del gènere d’espies, és aquesta.

L’escenari principal de From Russia with Love és una Istambul tan moderna com suggerent. A caball entre dos continents i dos blocs politico-militars, era el marc perfecte per la lluita entre serveis secrets, amb agents dobles i operacions encobertes pròpies del gènere. I amb Spectre entre bastidors, naturalment.

La noia Bond és la guapíssima italiana Daniela Bianchi, que interpreta una funcionària russa a la que li ordenen convertir-se en l’amant de James Bond i què, de manera no gens clara, acaba entrant en el paper molt més que el cínic i faldiller agent secret. La seva primera aparició, amb un interrogatori sobre la seva vida sexual per part d’una suposada oficial del KGB, retrata el masclisme de començament dels seixanta.

Si hi ha quelcom que ha envellit malament de From Russia with Love és l’escena del campament dels gitans, amb una altra ració de masclisme, acompanyada aquest cop de racisme. El que en teoria és un dels moments àlgids del film, vist mig segle després, no passa d’una mala còpia de les escenes en que els sioux assaltaven el fort o la caravana en els westerns de sèrie B.

Tot plegat From Russia with Love és una bona pel·li d’espies. La intriga és alta fins el final, el personatge que interpreta Pedro Armendáriz és superb, i la seva interpretació encara més, especialment si tenim en compte que s’estava morint d’un càncer; el gran i sovint no prou valorat Robert Shaw construeix un dolent molt ben aconseguit; tot i que en canvi els personatges Rosa Klebb i Kronsteen han envellit malament; i les coreografies de les pelees són molt millors que a Dr. No. Per cert que també podeu veure en Walter Gotell en un paper secundari; trenta anys més tard tornarà a aparèixer a diversos films 007, però en aquest cas no com a membre de Spectre sinó com a comandant del KGB.

El pas del temps es pot copsar veient funcionar normalment una locomotora de vapor, també la rància escena del campament de gitanos i en els bikinis que vesteixen les actrius, molt més moderats que el que va lluir l’Ursula Andress l’any anterior.

I al cap del temps la saga ha homenatjat From Russia with Love. A Casino Royale Bond i la seva xicota també arriben en vaixell a Venècia. I Skyfall planteja la mateixa dualitat entre film Bond i film de génere, en aquest cas noir.

Adient per a observar el darrer crit de fa mig segle en cotxes i helicòpters. Contraindicada per a defensors de la igualtat de géneres.

Salut i sort,
Ivan.

You Only Live Twice

You Only Live Twice

1967 va veure arribar la cinquena entrega de la sèrie 007.

Enmig de la cursa entre soviètics i nordamericans per arribar a la lluna, l’escena amb que s’obre fa servir tota la por i la fascinació que generava aleshores l’exploració espacial (recordem el fenòmen dels OVNIs) per a situar el personal en una expectativa de màximes emocions, que augmenten quan presumptament James Bond és assassinat. És aleshores quan Nancy Sinatra interpreta una de les millors cançons de la saga 007.

El que segueix als crèdits del film és un film d’acció amb l’etiqueta Bond. El protagonisme és per ales persecucions trepidants (Aston Martin cedeix l’estrellat a Toyota), baralles a trets o cops de puny i els tocs 007.

Malauradament el guió que va escriure Roald Dahl és infumable. No sé si és culpa seva o de la novel·la en que està basat, però les dues hores de pel·lícula estan farcides de situacions sense cap ni peus, i la història és un simple encadenat de diàlegs simples (adjectiu molt generós) encarregats de donar l’excusa per la següent escena d’acció. Escena que per norma general té una resolució increïble, ja sigui l’acció de caire violent o sexual. No és que es vegi res a la pantalla, és que aquest cop les noies ja no es rendeixen als encants de Sean Connery sinó simplement cauen als seus braços.

El desastre continua amb el gadget de torn. Nelly és tan icònic com inversemblant i estrafolari, i la manera en que el presenten i fan servir té més de comèdia que no pas de moment de ciència ficció, de meravella tecnològica, com acostuma a ser l’exhibició d’aquests enginys.

L’exotisme el posa el Japó, que lluita per superar la condemna moral del seu paper a la Segona Guerra Mundial, està sorprenent el món amb el seu resorgiment econòmic i s’exhibeix amb els jocs olímpics que ha organitzat a Tokyo i organitzarà a Sapporo.You Only Live Twice mostra un seguit de tòpics, dels kimonos als ninja, i molt poques postals memorables pel que estem acostumats. Paradoxalment, em decep que havent tantes escenes en trens a la sèrie, no n’hagin inclós cap al Shinkansen.

Posats a buscar coses bones, la banda sonora és molt bona, no només la inoblidable cançó interpretada per Nancy Sinatra, i podem veure el Donald Pleasence en el paper de Ernst Stavro Blofeld acompanyat del seu inseparable gat persa, en un paper en el que veurem desfilar a alguns altres actors i que igual que el de Felix Leiter no ha pogut agafar cos degut al ball d’intèrprets.

Sean Connery ja havia rodat amb Hitchcock i amb Sidney Lumet (amb qui esdevendria un col·laborador habitual) i veient el rumb que estava prenent la franquícia i la seva pròpia popularitat, va decidir plegar.

Adient només per a fanàtics de la sèrie. Contraindicada pels que busquin una pel·lícula adulta d’espionatge.

Salut i sort,
Ivan.

Thunderball

La quarta entrega de la sèrie 007 és una pel·lícula d’aventures i acció rodona.

Pòster original de la pel·lícula Thunderball

Rodona, és clar, en el context de l’època. Com sempre, mig segle més tard cal mirar-la amb una certa benevolència. Les interpretacions ara semblen encarcarades, el film té ritme molt més lent que els actuals, i els efectes visuals no convencen ni a una criatura de 10 anys. Però tots aquests detalls, 50 anys després, li atorguen un encant camp.

La trama gira al voltant d’un cas de tràfic d’armament nuclear, un tema que aleshores segurament començava a estar en el repertori de pors, molts anys abans que l’enfonsament del bloc soviètic el posés de moda.

Si Goldfinger ja proposava un malvat èpic, Thunderball no es queda enrera. Emilio Largo és una personalitat més plana que Auric Goldfinger però també més encisadora: malvat, sàdic, intel·ligent, seductor, tot en un. L’encarna de manera contundent i elegant Adolfo Celi, al que jo continuu identificant amb el Papa Rodrigo Borgia de la sèrie de la BBC que va emetre TV3 fa una pila d’anys.

El seu complement malvat és l’assassina Fiona Volpe, interpretada per Luciana Paluzzi, que protagonitza una de les meves escenes favorites de la saga (“faci el favor de donar-me alguna cosa que posar-me”) gràcies a l’encant canalla de Sean Connery. Per cert, aquestes primeres cintes de la saga Bond són plenes d’actors (i sobre tot, actrius) italians.

A la seva vora, Claudine Auger posa molt alt el llistó de les noies Bond dels seixanta. Cumpleix amb tots els estereotips masclistes de l’época, però també li dóna un encant que trigarem molt (potser fins la Britt Ekland de Live and Let Die, o l’Eva Green de Casino Royale) en tornar a trobar.

Completa el repartiment principal Rik Van Nutter, que esdevé la tercera encarnació en quatre films del personatge [Felix Leiter][3], clarament malaguanyat i que no s’aprofitarà fins l’època ja protagonitzada pel Daniel Craig.

A banda de la de la banyera, Thunderball ens deixa dues escenes a recordar. El sàdic assassinat (el primer de molts que vindran) mitjançant taurons i la mítica batalla submarina que anys més tard homenatjaran a l’espai a Moonraker.

Adient per a gaudir del cinema espectacle vintage. Contraindicada pels políticament correctes.

Salut i sort,
Ivan.