From Russia with Love

Alguns diuen que From Russia with Love és la millor pel·lícula de la saga Bond. En qualsevol cas, ha envellit prou bé.

From Russia with Love reprén el personatge i l’univers esboçats a Dr. No. Ho podem veure clarament en anécdotes com la venjança que planeja Spectre i en el personatge de Sylvia Trench, o més subtilment en el to de film clàssic d’espies, propi d’una novel·la de Le Carré.

Alhora, From Russia with Love engega una sèrie d’elements que s’aniran repetint sempre més a la sèrie: l’apertura amb el canó de la pistola apuntant 007, l’escena d’acció prèvia als crèdits inicials, els crèdits superposats a la cançó i un munt de siluetes de noies, Desmond Llewelyn interpretant el personatge de Q, les persecucions amb helicòpter i barca, i un viatge en tren.

Són aquests elements més heterodoxes els que es recorden més d’un film clàssic d’intriga. Terence Young li treu molt de suc a un argument convencional amb una inversemblant protagonista femenina i punts extravagants com el del periscopi o la resolució final. Si hi ha una pel·lícula de James Bond què és del gènere d’espies, és aquesta.

L’escenari principal de From Russia with Love és una Istambul tan moderna com suggerent. A caball entre dos continents i dos blocs politico-militars, era el marc perfecte per la lluita entre serveis secrets, amb agents dobles i operacions encobertes pròpies del gènere. I amb Spectre entre bastidors, naturalment.

La noia Bond és la guapíssima italiana Daniela Bianchi, que interpreta una funcionària russa a la que li ordenen convertir-se en l’amant de James Bond i què, de manera no gens clara, acaba entrant en el paper molt més que el cínic i faldiller agent secret. La seva primera aparició, amb un interrogatori sobre la seva vida sexual per part d’una suposada oficial del KGB, retrata el masclisme de començament dels seixanta.

Si hi ha quelcom que ha envellit malament de From Russia with Love és l’escena del campament dels gitans, amb una altra ració de masclisme, acompanyada aquest cop de racisme. El que en teoria és un dels moments àlgids del film, vist mig segle després, no passa d’una mala còpia de les escenes en que els sioux assaltaven el fort o la caravana en els westerns de sèrie B.

Tot plegat From Russia with Love és una bona pel·li d’espies. La intriga és alta fins el final, el personatge que interpreta Pedro Armendáriz és superb, i la seva interpretació encara més, especialment si tenim en compte que s’estava morint d’un càncer; el gran i sovint no prou valorat Robert Shaw construeix un dolent molt ben aconseguit; tot i que en canvi els personatges Rosa Klebb i Kronsteen han envellit malament; i les coreografies de les pelees són molt millors que a Dr. No. Per cert que també podeu veure en Walter Gotell en un paper secundari; trenta anys més tard tornarà a aparèixer a diversos films 007, però en aquest cas no com a membre de Spectre sinó com a comandant del KGB.

El pas del temps es pot copsar veient funcionar normalment una locomotora de vapor, també la rància escena del campament de gitanos i en els bikinis que vesteixen les actrius, molt més moderats que el que va lluir l’Ursula Andress l’any anterior.

I al cap del temps la saga ha homenatjat From Russia with Love. A Casino Royale Bond i la seva xicota també arriben en vaixell a Venècia. I Skyfall planteja la mateixa dualitat entre film Bond i film de génere, en aquest cas noir.

http://www.dailymotion.com/video/x2dozje_james-bond-from-russia-with-love_tv

Adient per a observar el darrer crit de fa mig segle en cotxes i helicòpters. Contraindicada per a defensors de la igualtat de géneres.

Salut i sort,
Ivan.

Dr. No

Aquest és l’inici de d’una saga que ha captivat l’imaginari col·lectiu durant més de mig segle.

007drnoposter2

Dr. No és més una pel·lícula d’espies que no una d’acció. El component d’intriga i d’investigació policial domina clarament sobre els altres, tot i que el film és bastant previsible vist amb ulls d’ara. El primer que salta a la vista quan es revisa ara Dr. No és que el llenguatge i el ritme cinematogràfics han canviat un munt des del 1962.

De fet, jo diria que Dr. No encara no és una pel·lícula de James Bond, sinó que més aviat és una barreja entre un génere que estava de moda en el cinema dels anys cinquanta, el d’aventures, i les històries d’espionatge que començaven a agafar embranzida al caliu de la guerra freda. Encara no apareixen allò que considerem típicament 007 com els gadgets, les lluites amb acrobàcies impossibles, i les persecucions espectaculars, ja sigui per limitacions tècniques o perquè l’adaptació que Terence Young va fer de la novel·la d’Ian Fleming va ser diguem-ne realista.

Com a la majoria de pel·lícules d’aventures dels 50 Dr. No està situada en una localització exòtica i mostra un ambient luxós, fregant l’aristocràtic. A les primeres escenes queda palesa la distància entre aquells senyors dels anys 50 i els rics del segle XXI. A diferència de les típiques pel·lis de 007, l’agent secret no va viatjant d’una destinació glamourosa a una altra.

A Dr. No apareixen temes que espantaven molt en aquella època: l’ús pervers de la tecnologia, especialment l’energia nuclear, el terror groc, personalitzat en un xinès malèvol, i les primeres referències recurrents de la saga: M, Moneypenny, Spectre, i Felix Leiter. I allò del que hom parla, el bikini més famós de la història, lluït per una espectacular senyora que acaba de cumplir 80 anys.

En l’aspecte més cinèfil, podeu reconèixer l’Anthony Dawson, un dels clàssics en rols de dolents i a qui podem recordar com l’assassí de Grace Kelly a Dial M for Murder.

Dr. No ha envellit cap a una deliciosa aventura camp que ens permet fer un cop d’ull a les fantasies de la generació que ens va portar al món. I l’inici d’una llarga i irregular llista.

http://www.dailymotion.com/video/x2doxt1_james-bond-dr-no_tv

Adient pels que han viatjat a la Jamaica plena de resorts turístics. Contraindicada pels aficionats als gadgets mítics de la franquícia.

Salut i sort,
Ivan.