Aquest és l’inici de d’una saga que ha captivat l’imaginari col·lectiu durant més de mig segle.

Dr. No és més una pel·lícula d’espies que no una d’acció. El component d’intriga i d’investigació policial domina clarament sobre els altres, tot i que el film és bastant previsible vist amb ulls d’ara. El primer que salta a la vista quan es revisa ara Dr. No és que el llenguatge i el ritme cinematogràfics han canviat un munt des del 1962.

De fet, jo diria que Dr. No encara no és una pel·lícula de James Bond, sinó que més aviat és una barreja entre un génere que estava de moda en el cinema dels anys cinquanta, el d’aventures, i les històries d’espionatge que començaven a agafar embranzida al caliu de la guerra freda. Encara no apareixen allò que considerem típicament 007 com els gadgets, les lluites amb acrobàcies impossibles, i les persecucions espectaculars, ja sigui per limitacions tècniques o perquè l’adaptació que Terence Young va fer de la novel·la d’Ian Fleming va ser diguem-ne realista.

Com a la majoria de pel·lícules d’aventures dels 50 Dr. No està situada en una localització exòtica i mostra un ambient luxós, fregant l’aristocràtic. A les primeres escenes queda palesa la distància entre aquells senyors dels anys 50 i els rics del segle XXI. A diferència de les típiques pel·lis de 007, l’agent secret no va viatjant d’una destinació glamourosa a una altra.

A Dr. No apareixen temes que espantaven molt en aquella època: l’ús pervers de la tecnologia, especialment l’energia nuclear, el terror groc, personalitzat en un xinès malèvol, i les primeres referències recurrents de la saga: M, Moneypenny, Spectre, i Felix Leiter. I allò del que hom parla, el bikini més famós de la història, lluït per una espectacular senyora que acaba de cumplir 80 anys.

En l’aspecte més cinèfil, podeu reconèixer l’Anthony Dawson, un dels clàssics en rols de dolents i a qui podem recordar com l’assassí de Grace Kelly a Dial M for Murder.

Dr. No ha envellit cap a una deliciosa aventura camp que ens permet fer un cop d’ull a les fantasies de la generació que ens va portar al món. I l’inici d’una llarga i irregular llista.

Adient pels que han viatjat a la Jamaica plena de resorts turístics. Contraindicada pels aficionats als gadgets mítics de la franquícia.

Salut i sort,
Ivan.