El 1989 ens va portar la segona i darrera interpretació de Timothy Dalton com a James Bond.

License to Kill s’havia de dir License Revoked, però la productora va pensar que el nom no sonava prou bé al públic estadounidenc i així va quedar. L’argument és una altra història de venjança, com les que havien aparegut a les primeres entregues de la sèrie fins a On Her Majesty’s Secret Service, amb la que es relaciona directament.

Per primera vegada a la sèrie un actor, David Hedison, repeteix en el paper de Felix Leiter, després d’haver-lo interpretat a Live and Let Die, setze anys enrere. De fet, és aquest personatge el que actua com a motor de la trama, que té com a eix el tràfic de droga. Anys vuitanta, quan Reagan va implantar les anàlisis obligatòries per a detectar l’ús de substàncies prohibides a l’exèrcit i d’altres llocs. Bond sempre és actual.

L’acció, també per primer cop a la franquícia, es situa a la ciutat fictícia d’Isthmus City, molt inspirada en la realitat del Cali d’aleshores. Si, els vuitanta també van ser els anys de l’eclosió de la correcció política. I la premisa argumental és bastant increïble per a un assassí a sou d’elit, però el guió de Richard Maibaum i Michael G. Wilson que la desenvolupa és acceptable.

En canvi, les interpretacions d’un repartiment de segon nivell són més aviat acartronades. Veiem actors que a la televisió resulten eficaços però als que 007 i License to Kill els queden galdosos. L’únic que destaca és un molt jove Benicio del Toro. Els aficionats podreu reconèixer il·lustres secundaris com Robert Davi o Anthony Zerbe, al costat de Pedro Armendáriz Jr., que té una participació molt menys destacada que la que va protagonitzar el seu pare a From Russia with Love.

Timothy Dalton continua encarnant un Bond fosc, fins i tot rebel, que segueix el seu propi codi d’amistat i honor abans que no les ordres dels superiors. Hi ha un parell d’escenes en que somriu (i no hauria de fer-ho) però crea un personatge coherent i convincent.

Qui dirigeix tot plegat és un altre cop John Glen. Si bé les escenes d’acció tenen nervi, el ritme narratiu de License to Kill és ensopidament lent i no afavoreix en res una pel·lícula d’acció. A més, els detalls de comèdia són molt més escassos que de costum, només un parell d’escenes amb Q i algun moment d’acció.

El guió, però, culmina amb una de les constants de la sèrie Bond, la completa destrucció de la base secreta d’una complexa organització criminal gràcies a una petita explosió en un laboratori, i que no hauria d’haver tingut grans conseqüències. Això es va veure ja a Dr. No i es continuarà veient fins a Spectre; hi ha vegades que ho han resolt molt millor, i aquesta és de les pitjors.

La noia Bond és Carey Lowell, que no ho fa gens malament però li toca interpretar una contradictòria Pam Bouvier, una experta agent secreta però alhora una noia ingenuament romàntica. La bad girl de torn és la llatina Talisa Soto, que encarna una trepa que empra el sexe per a progressar, personatge realista i atractiu i que en un altre moment de la franquícia (i ara estic pensant en l’etapa del Daniel Craig) hauria tingut molt més recorregut.

Hi ha algunes escenes amb paissatges potents, però cap postal; la Tina Turner queda molt desaprofitada en una cançó sense ànima; i els gadgets de Q són pefectament versemblants per l’època.

En definitiva, License to Kill és una bona pel·lícula que només pateix per les expectatives que genera la franquícia a la que pertany.

La segona i la tercera part del film també les podeu trobar a Dailymotion.

Adient pels que no són molt fans del personatge 007. Contraindicada si sou molt sensibles al tema de la igualtat de génere.

Salut i sort,
Ivan.