La quarta entrega de la sèrie 007 és una pel·lícula d’aventures i acció rodona.

Rodona, és clar, en el context de l’època. Com sempre, mig segle més tard cal mirar-la amb una certa benevolència. Les interpretacions ara semblen encarcarades, el film té ritme molt més lent que els actuals, i els efectes visuals no convencen ni a una criatura de 10 anys. Però tots aquests detalls, 50 anys després, li atorguen un encant camp.

La trama gira al voltant d’un cas de tràfic d’armament nuclear, un tema que aleshores segurament començava a estar en el repertori de pors, molts anys abans que l’enfonsament del bloc soviètic el posés de moda.

Si Goldfinger ja proposava un malvat èpic, Thunderball no es queda enrera. Emilio Largo és una personalitat més plana que Auric Goldfinger però també més encisadora: malvat, sàdic, intel·ligent, seductor, tot en un. L’encarna de manera contundent i elegant Adolfo Celi, al que jo continuu identificant amb el Papa Rodrigo Borgia de la sèrie de la BBC que va emetre TV3 fa una pila d’anys.

El seu complement malvat és l’assassina Fiona Volpe, interpretada per Luciana Paluzzi, que protagonitza una de les meves escenes favorites de la saga (“faci el favor de donar-me alguna cosa que posar-me”) gràcies a l’encant canalla de Sean Connery. Per cert, aquestes primeres cintes de la saga Bond són plenes d’actors (i sobre tot, actrius) italians.

A la seva vora, Claudine Auger posa molt alt el llistó de les noies Bond dels seixanta. Cumpleix amb tots els estereotips masclistes de l’época, però també li dóna un encant que trigarem molt (potser fins la Britt Ekland de Live and Let Die, o l’Eva Green de Casino Royale) en tornar a trobar.

Completa el repartiment principal Rik Van Nutter, que esdevé la tercera encarnació en quatre films del personatge [Felix Leiter][3], clarament malaguanyat i que no s’aprofitarà fins l’època ja protagonitzada pel Daniel Craig.

A banda de la de la banyera, Thunderball ens deixa dues escenes a recordar. El sàdic assassinat (el primer de molts que vindran) mitjançant taurons i la mítica batalla submarina que anys més tard homenatjaran a l’espai a Moonraker.

Adient per a gaudir del cinema espectacle vintage. Contraindicada pels políticament correctes.

Salut i sort,
Ivan.