Amb la tercera entrega arribem a la primera pel·lícula 100% James Bond, segons el cànon que s’ha anat consolidant durant tots aquests anys.

L’escena d’acció abans dels crèdits; els enlluernadors gadgets; les noies espectaculars; les noies que cauen sense cap mena de problema en braços de Bond; els assassinats glamourosos; la parella de dolents; l’humor irreverent; la persecució; i una amenaça d’abast mundial que només un superhome pot resoldre. Tots els ingredients de la sèrie 007 es reconeixen per primer cop en Goldfinger.

En què ens podem fixar en una pel·lícula d’acció de fa mig segle? L’atractiu més gran és la parella de dolents. Aquest és un patró que s’anirà repetint a la sèrie, amb un cervell i un braç executor complementaris i doblement atractius. Però potser és la vegada en que el resultat és millor gràcies a les interpretacions de l’alemanys Gert Fröbe i Harold Sakata i dos personatges perfectament delineats a un guió molt bo.

Un guió que es fonamenta en el descobriment i el desenvolupament d’un crim perfecte, de planificació sofisticada i perpetrat en un entorn tan exòtic i llegendari com Fort Knox. Només decau en la resolució, barroerament inversemblant, però que manté la tensió fins el darrer moment.

Es continua perfilant el personatge 007. Si a Dr. No Bond es presentava a un casino, aquí descobrim la seva faceta de gourmet i expert en brandy. La interpretació de Sean Connery és més cínica i joganera que mai. La seva vessant seductora passa per diverses noies, tractades totes amb una condescendència que aleshores podia semblar elegantment atractiva però que ara és paradigma del masclisme més ranci. El temps no perdona ni els pentinats, ni l’estètica Playboy, ni noms com el de Pussy Galore.

Això si, el temps ha acabat posant en un pedestal una de les imatges més icòniques del setè art i una cançó, interpretada per Shirley Bassey, que reconeixen fins i tot els no aficionats al cinema.

Com la majoria de films d’aquella època, ara és fàcil dir que li sobren minuts i li falta ritme, però això ja és una altra història.

Adient per a deixar volar la imaginació. Contraindicada pels qui no suportin les exageracions.

Salut i sort,
Ivan.