El 1973, en plena crisi del petroli, James Bond protagonitza una aventura on l’energia solar podria acabar fent prescindibles tots els hidrocarburs.

El gran atractiu de The Man With the Golden Gun és la presència estelar de Christopher Lee en el rol de l’assassí professional Francisco Scaramanga, un personatge que se’n surt totalment del que és habitual a la sèrie. Un artista de la seva professió, excèntric, elegant i captivador, que justifica plenament que el títol i el protagonisme del film siguin seus.

Envoltant Lee trobem el nan Hervé Villechaize, segurament un dels personatges “secundaris” més recordats de la saga, i Richard Loo, a qui ningú no recorda pel seu nom però a qui tothom que hagi vist films bèlics sobre la Segona Guerra Mundial reconeix com un comandant japonès típicament cruel. El primer construeix un personatge còmic i encisador, mentre el segon fa una interpretació funcional i correcta. I també apareix Soon-Tek Oh, un altre actor asiàtic familiar i de nom desconegut.

I si parlem del repartiment hem de fer-ho de les Bond girls. Brit Ekland, guapa i eixerida, pinta un contrapunt còmic dins de la trama d’espionatge. Si la Miss Moneypenny de Lois Maxwell tira d’elegància i picardia, la Miss Goodnight d’Ekland s’apunta a l’espontaneitat i la ingenuïtat. En altres entregues de la sèrie 007 haguès cruixit, però a The Man with the Golden Gun, amb la càrrega de comèdia que imprimeixen Roger Moore i el recentment traspassat director Guy Hamilton trobo que no només encaixa d’allò més adient sinó que a més fa una actuació impecable.

Però resulta que hi ha una segona noia Bond, i casualment també és sueca: Maud Adams interpreta un personatge totalment diferent, seriós i tràgic, d’una manera sòbria i elegant. El seu personatge s’intueix més interessant del que es mostra, i molta de la culpa és la gran actuació d’Adams. Al cap d’una pila d’anys, Maud Adams tornarà a aparèixer a la saga, protagonitzant Octopussy, i fins i tot farà un (irreconeixible) cameo a A View to Kill.

El guió de The Man with a Golden Gun inclou el que aleshores ja es podien identificar com a constants 007: un passeig al voltant del món per diferents localitzacions, l’escena del casino, una persecució amb lanxes, una altra amb cotxes, i una bona col·lecció de postals, majoritàriament de Thailandia. També inclou bones dosis d’humor, quelcom que va ser molt criticat en el seu moment però que a mi em sembla que va quedar majoritàriament ben aconseguit, excepte en l’escena del cotxe saltant el riu on no trobo que no calia confessar amb un efecte sonor que allò era inversemblant. Això si, qui remata la part còmica del film és Clifton James armat del seu personatge el sheriff J. W. Pepper. Opino que no són els detalls de comèdia; si alguna cosa falla en el guió és l’absència de sorpreses de debó.

Com que en aquella època triomfava Bruce Lee, i a remolc seu tot el gènere kung-fu, el guió també inclou vàries escenes d’arts marcials. Espectaculars com a escenes d’acció, i també contrapunt còmic que alleugereix la trama i pica l’ullet als espectadors més escèptics.

Roger Moore hi posa el seu gra de sorra a la comèdia amb la seva sornegueria, però també mostra un costat més cínic i sinistre, que l’iguala a Scaramanga en quant a crueltat, però que no el fa cruixir com a personatge. En la meva opinió, és el Bond més canalla de la sèrie, juntament amb el de Thunderball. Però també mostra la part fosca del personatge molt millor del que ho havia fet mai Sean Connery. Connery pintava un Bond fred, potser cínic, però mai cruel o que es divertís matant o amenaçant. Roger Moore, tot i el seu gairebé perenne somriure, protagonitza escenes cruels i més endavant el veurem matar sense necessitat, tot anticipant el Bond encara més fosc de Timothy Dalton.

La contundent cançó és interpretada per Lulu, una cantant escocesa de la que no tinc notícia. Es veu que també li van demanar una cançó a Alice Cooper, però no la van fer servir i ell la va incloure més tard a un àlbum propi.

Tot plegat, per a mi és el millor Bond fins l’any 1973. Vaig en contra de l’opinió majoritària, però a mi The Man with the Golden Gun em sembla una bona pel·lícula d’acció que barreja equilibradament l’acció, la comèdia i els tocs 007. Hi ha personatges memorables, escenes imaginatives, trastos sorprenents, i molta diversió. I el junc, del que em vaig enamorar perdudament.

Adient per a entretenir un bon parell d’hores. Contraindicada si els guions previsibles us fan mal.

Salut i sort,
Ivan.

Advertisements

3 thoughts on “The Man with the Golden Gun

  1. Retroenllaç: Octopussy – Lo bloc

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s