La darrera aparició de Roger Moore com a James Bond és una bona pel·lícula però amb alguns punts febles que li fan molt de mal.

A View To Kill comença amb una escena inicial fantàstica i molt ben rodada, però escandalosament esgarrada a la sala de muntatge amb l’acompanyament musical dels Beach Boys en un moment culminant d’acció. Una destralada així només s’havia vist a la sèrie 007 a The Man with the Golden Gun, on van fer malbé el salt del cotxe sobre el riu, una escena on l’especialista es va lluir aconseguint rodar-la a la primera. Lions for Lambs, que deien els britànics.

En general A View To Kill és un film ben explicat. Hi ha conseqüències en les que cal ser una mica generós a l’hora de creure’s la causa, com sempre passa amb els súper-agents, però tant el guió com la narració estan a bon nivell. Per altra banda, les seqüències d’acció són convincents, dins de l’exagerat món bondià. Una de les més destacades és la que passa dins d’una mina, on es veu (o la trobo jo) la influència de l’escena de la mina a Indiana Jones and the Temple of Doom, estrenada l’any anterior. Bond només n’hi ha un, però s’adapta al que calgui per a tenir èxit.

El repartiment de A View to Kill té de tot. Christopher Walken interpreta perfectament el seu personatge, exagerat i inquietant, i només l’excés de maquillatge el fa semblar un pèl artificial. Tant la Tanya Roberts com la Grace Jones em semblen creïbles en els seus papers, tot i que cap de les dues llueix fusta de gran actriu, i en el cas de la Roberts el paper que té és bastant lamentable. Els contrapunts còmics són Q i un altre agent de polícia que segueix la via iniciada a Live and Let Die i The Man with the Golden Gun.

Per a mí, la manca de credibilitat del personatge que interpreta la Tanya Roberts és el que fa que A View to Kill perdi molts punts. Que els assassins triin maneres extravagants de matar una persona o que no vulguin ser-hi al davant fins el moment del decés és una exigència del guió i una marca de la casa. Però una bona història descansa sobre personatges sòlids. I la nena d’aquest film no m’ho sembla.

Però és en l’apartat de cameos on potser us podreu divertir més. És ben fàcil reconèixer Patrick Macnee, el protagonista de Los vengadores com l’ajudant de Bond en un paper prou interessant i curt alhora. Per a nota és trobar un jove Dolph Lundgren que aleshores sortia amb la Grace Jones i que passava per allà el dia que un dels figurants s’havia posat malalt. I matrícula d’honor qui pugui trobar i reconèixer sense ajuda la Maud Adams, que va anar a saludar l’amic Roger Moore i fa com a extra la seva tercera aparició a la saga.

De la parafernàlia típicament 007, poc a parlar. El robot amb que juga Q té un paper ben residual, hi ha molt poques postals memorables a banda de les vistes aèries de San Francisco (en una de les quals es pronuncia el títol del film en una de les pitjors línies de diàleg de la història), i la cançó dels Duran Duran, està bé, està ben utilitzada i queda fins i tot millor en la versió orquestral.

Adient com a entreteniment molt lleuger. Contraindicada si busqueu moments d’autèntica tensió.

Salut i sort,
Ivan.